Ana Obregón no només ha obert la caixa dels trons, sinó que n'ha obert diverses al mateix temps. El seu cas és tan polièdric, tan ric en detalls, que les valoracions, els atacs i les denúncies s'entrecreuen en un immens garbuix de temes que fins i tot arriben a debatre's fora d'Espanya. Tot a la vegada a tot arreu.

[noticiadiari]2/254891[/noticiadiari]
La gestació subrogada, els drets de les dones, el classisme, l'oblit i la posterior exposició pública de la mare de la criatura, el xoc legal entre països, la maternitat tardana, la gestió d'un dol inacabable, l'entrega del nen al circ mediàtic, l'explosió de capitalisme que tenyeix tota l'operació, l'ús de l'esperma d'un difunt, la confecció difusa d'un testament, la pasta que generen les exclusives, el paper dels altres familiars en la decisió... No ens ho acabem. No donem l'abast.

No entraré en cadascun d'aquests debats perquè no m'hi veig amb cor. I tampoc els barrejaré (que els errors dels altres també han de servir per evitar els nostres). Però sí que hi ha un enèsim debat no inclòs en aquesta llista que em té fascinat i que aquests dies no deixo d'escoltar i veure en tertúlies, tuits i cafès: el debat moral relacionat amb la salut mental de la nena.

He arribat a sentir que som davant d'un cas de maltractament infantil, que el nadó està en situació d'alt risc psíquic, que el narcisisme i el dol patològic d'Obregón impossibilita que les necessitats afectives de la nena puguin ser cobertes, i que els serveis socials haurien de fer alguna cosa davant tot aquest perillós context que acorrala el bebè.

[noticiadiari]2/254597[/noticiadiari]
Com en tots els altres debats oberts que he citat a l'inici, la meva opinió sobre aquesta qüestió concreta no és esfèrica, més aviat tendeix a la grisor. Però sentències com les que acabo d'esmentar sí que em porten a pensar que alguns estan utilitzant Ana Obregón per curar les seves pròpies ferides morals.

Qui som, ben bé, nosaltres per opinar sobre els contextos incomplets dels altres? Què ens porta a decidir que aquesta nena no pot créixer tranquil·la i feliç sent cuidada per Obregón, pel seu entorn més proper, o per un exèrcit de personal de servei? Per què creiem que els nostres fills, els que creixen en entorns aparentment tradicionals amb el seu pare i la seva mare heterosexualíssims i enamoradíssims de cara a la galeria, ho fan amb menys traves psicològiques que els altres?

Hi ha mil casos en què un nen pot ser infeliç o pot tenir greus dificultats per progressar emocionalment, i molts d'aquests casos passen sota casa, al bloc del davant o a la nostra pròpia família, emmascarats en una pretesa normalitat que no fa aixecar la cella a ningú. Una pretesa normalitat que pot amagar tota mena d'ineficiències i perills: maltractaments físics i psíquics, addiccions de tota mena, absències inesperades, LGTBI-fòbia en el nucli familiar, abusos, un llarg etcètera de casuístiques.

Però aquestes, com que no surten en una revista, no ens fan reaccionar de la mateixa manera. Aquestes, com que probablement les tenim a prop, no ens inciten a fer tuits grandiloqüents ni a mobilitzar els serveis socials. Aquestes, com que estan envernissades de normativitat en molts aspectes, no ens fan ser proactius. Amb aquestes solem ser més prudents; fins i tot, a vegades, arribem a fingir una ceguesa i una sordesa admirables.

Quantes de les persones que aquests dies lapiden Ana Obregón presenten realitats que (conscientment o no) fan traumàtiques o complicadíssimes les vides dels seus fills? Quanta hipocresia i quantes incoherències personals queden tapades rere les lliçons morals i ètiques que estem llegint aquests dies?

Em fa la sensació que Ana Obregón ens ha anat molt bé per dir-nos a nosaltres mateixos que som millors persones que Ana Obregón. La diva televisiva ens ha posat al davant un mirall en què és molt fàcil veure's bé, és facilíssim. I ens estem aferrant a aquest mirall amb dents i ungles. Potser ho necessitàvem. Necessitàvem creure que som millors que algú altre per no haver de pensar gaire en tot allò que tampoc ens fa tan diferents.