17
de maig
del
2016
Actualitzat
a les
14:46h
La relació entre el primer ministre britànic i líder del partit Conservador, David Cameron, i l’exalcalde de Londres, Boris Johnson, s’ha convertit en un dels grans atractius de la campanya del referèndum sobre el Brexit. La cita és el 23 de juny. Però la rivalitat entre els dos dirigents ve de lluny i depassarà en molt el que passi en la votació. És una batalla paral·lela que fa les delícies dels periodistes. De ben segur, a molts d’ells els interessa més que el debat de fons que s’està produint al Regne Unit sobre la pertinença, o la sortida, de la Unió Europea.
Semblances i diferències entre dos rivals
La premsa britànica treu espuma aquests dies repassant les biografies de tots dos polítics, analitzant els seus punts en comú, que són molts. Cameron i Johnson pertanyen al mateix partit, el Conservador. Tenen una edat similar. El primer ministre –de sang aristocràtica- va néixer el 1966, només dos anys abans que Johnson, que també pot lluir ancestres nobiliaris. Tots dos van anar a escoles d’elit, estudiant a Eton, abans de passar per Oxford. Boris va encaminar-se cap al periodisme, amb afany de destacar com a escriptor i historiador, i Cameron es va llicenciar en Economia i Ciències Polítiques, però també va fer cursos d’història. A més, tots dos van pertànyer al Club Bullingdon, nodrit per joves de bona família però amb fama de "gamberro"’.
D’aquestes coincidències, va sorgir una bona relació personal entre ells. Boris sempre va ser més heterodox i popular entre els seus companys universitaris, mentre que David va conrear imatge de més aplicat i convencional. Quan Cameron va arribar al lideratge del Partit Conservador a finals del 2005, va cridar el seu amic –que ja era diputat- per formar part del govern a l’ombra. Boris va demostrar les seves aptituds quan, el 2007, va guanyar pel seu partit una plaça forta que fins aleshores era feu laborista: l’alcaldia de Londres. L’ha mantingut durant dos mandats i ara que ell s’ha retirat, el Labour ha tornar amb Sadiq Khan. Aquesta ha estat una derrota compartida per Boris i David, que potser ja no trobaran més espais de complicitat.
S’ha acabat la relació entre David i Boris. Cameron no perdona a Johnson que hagi apostat fort pel Brexit. Diuen els qui els coneixen que els dos polítics són molt semblants ideològicament. Els dos admiren lady Thatcher, tot i que Cameron ho porta mig amagat. Boris sempre ha estat més explicit en els seus amors I odis. Com a corresponsal de premsa a Brussel·les, va esdevenir el periodista preferit de Thatcher a l’hora de repartir garrotada contra els jerarques comunitaris, amb Jacques Delors al davant. L’europeisme, aquest és l’enemic, clamava Boris, amb l’aplaudiment de molts dels seus companys de partit.
Però Cameron no és un líder europeista. És el seu pragmatisme el que l’ha fet oposar-se al Brexit. En tot cas, el primer ministre considera una traïció que Johnson s’hagi decantat per la sortida de la UE. Les declaracions de l'exalcalde plantejant la possibilitat d’un segon referèndum en el futur han estat ridiculitzades pel primer ministre: “No conec ningú que comenci un procés de divorci per tornar-se a unir”.
Johnson ja no és alcalde de Londres, però està en primer pla. És diputat del districte londinenc d’Uxbridge and South Ruislip i tothom sap que aspira a liderar els tories. Són molts els qui consideren que la radicalitat amb què l’exalcalde s’ha llançat a la campanya del referèndum obeeix en bona part a una estratègia de desestabilització del primer ministre, que ho tindria pelut si perd el 23-J.
Sembla que Cameron mostra gelosia de la capacitat de Johnson de connectar amb la gent, de ser un polític de carrer, de saber atreure l’atenció de les càmeres. I que Boris admira la imatge més seriosa que sap donar el primer ministre. Però les qualitats admirades ja no són gaire en un vincle que s’ha trencat. El 23-J els britànics decidiran moltes coses, però una d’elles serà també el futur del combat que protagonitzen els dos principals líders del conservadorisme del Regne Unit.
Semblances i diferències entre dos rivals
La premsa britànica treu espuma aquests dies repassant les biografies de tots dos polítics, analitzant els seus punts en comú, que són molts. Cameron i Johnson pertanyen al mateix partit, el Conservador. Tenen una edat similar. El primer ministre –de sang aristocràtica- va néixer el 1966, només dos anys abans que Johnson, que també pot lluir ancestres nobiliaris. Tots dos van anar a escoles d’elit, estudiant a Eton, abans de passar per Oxford. Boris va encaminar-se cap al periodisme, amb afany de destacar com a escriptor i historiador, i Cameron es va llicenciar en Economia i Ciències Polítiques, però també va fer cursos d’història. A més, tots dos van pertànyer al Club Bullingdon, nodrit per joves de bona família però amb fama de "gamberro"’.
D’aquestes coincidències, va sorgir una bona relació personal entre ells. Boris sempre va ser més heterodox i popular entre els seus companys universitaris, mentre que David va conrear imatge de més aplicat i convencional. Quan Cameron va arribar al lideratge del Partit Conservador a finals del 2005, va cridar el seu amic –que ja era diputat- per formar part del govern a l’ombra. Boris va demostrar les seves aptituds quan, el 2007, va guanyar pel seu partit una plaça forta que fins aleshores era feu laborista: l’alcaldia de Londres. L’ha mantingut durant dos mandats i ara que ell s’ha retirat, el Labour ha tornar amb Sadiq Khan. Aquesta ha estat una derrota compartida per Boris i David, que potser ja no trobaran més espais de complicitat.
S’ha acabat la relació entre David i Boris. Cameron no perdona a Johnson que hagi apostat fort pel Brexit. Diuen els qui els coneixen que els dos polítics són molt semblants ideològicament. Els dos admiren lady Thatcher, tot i que Cameron ho porta mig amagat. Boris sempre ha estat més explicit en els seus amors I odis. Com a corresponsal de premsa a Brussel·les, va esdevenir el periodista preferit de Thatcher a l’hora de repartir garrotada contra els jerarques comunitaris, amb Jacques Delors al davant. L’europeisme, aquest és l’enemic, clamava Boris, amb l’aplaudiment de molts dels seus companys de partit.
Però Cameron no és un líder europeista. És el seu pragmatisme el que l’ha fet oposar-se al Brexit. En tot cas, el primer ministre considera una traïció que Johnson s’hagi decantat per la sortida de la UE. Les declaracions de l'exalcalde plantejant la possibilitat d’un segon referèndum en el futur han estat ridiculitzades pel primer ministre: “No conec ningú que comenci un procés de divorci per tornar-se a unir”.
Johnson ja no és alcalde de Londres, però està en primer pla. És diputat del districte londinenc d’Uxbridge and South Ruislip i tothom sap que aspira a liderar els tories. Són molts els qui consideren que la radicalitat amb què l’exalcalde s’ha llançat a la campanya del referèndum obeeix en bona part a una estratègia de desestabilització del primer ministre, que ho tindria pelut si perd el 23-J.
Sembla que Cameron mostra gelosia de la capacitat de Johnson de connectar amb la gent, de ser un polític de carrer, de saber atreure l’atenció de les càmeres. I que Boris admira la imatge més seriosa que sap donar el primer ministre. Però les qualitats admirades ja no són gaire en un vincle que s’ha trencat. El 23-J els britànics decidiran moltes coses, però una d’elles serà també el futur del combat que protagonitzen els dos principals líders del conservadorisme del Regne Unit.