Fins fa poc menys de tres anys, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) considerava la transsexualitat un trastorn mental. Una discriminació afegida contra aquest col·lectiu que segueix superant els entrebancs socials en què es troba. La Unitat de Trànsit, el servei del Departament de Salut que ofereix atenció integral sexual i reproductiva de les persones trans des de 2012, va arribar a les 4.000 persones ateses el passat mes d’octubre.
 
Més enllà del canvi que suposa per a les persones que fan la transició, quin paper juguen les famílies? Com afronten el pas que ha donat el seu fill o filla? Actuavallès, des de fa una mica més d’un any, compta amb un projecte de suport mutu: Transfamílies.

Es tracta d'una iniciativa que va arrencar amb una quinzena de participants i actualment ja en té una trentena. Fan trobades presencials i posteriorment també en línia per l'esclat de la pandèmia, així com xerrades amb especialistes i testimonis.

“La motivació inicial era compartir experiències”, explica la membre del grup, Maria Antònia Vilanova Pous . “El trànsit no només el fan les protagonistes sinó tota la família i l’entorn”, afegeix i assegura que “tothom té angoixes i patiments”.

Vilanova entén que suposi “una patacada” per als progenitors i familiars “i s’ha de processar”, però destaca que sortosament “ja hi ha una altra sensibilitat” entre la població. I, al cap i a la fi, finalitza, “totes hem de canviar el xip”. 

"Com a mare, pateixes i són coses que no m'havia arribat a plantejar", diu. "Et trobes molt perduda", relata Carme Julian, mare d'una nena trans adolescent, l'Elisabeth, que fa un any va "sortir de l'armari", en un context de confinament, "una dificultat afegida".

[noticiadiari]71/28719[/noticiadiari]
Tot i així, sosté que "és fantàstic" el projecte d'Actuavallès, on "comparteixes informació i inquietuds", i on es treballa per a què "se'ls respecti els seus drets". A més, subratlla la "molt bona resposta de l'escola".

Precisa que l'Elisabeth, de petita, "ja es vestia de nena i pensava que estava preparada" per quan arribés el moment, però considera: "És un debat intern per a les famílies: per una banda tens una sensació de dol, perquè et dius on està aquella persona que hi havia abans i, per l'altra, te n'alegres". En el seu cas, la seva filla ara travessa "una depressió" per haver amagat durant tant anys la seva identitat de gènere. 

Un missatge de mòbil inesperat

Un procés que va viure l'Olga Costa amb el Marc, que va fer la transició fa dos anys i que va estar ingressat a psiquiatria, i aquesta experiència alimenta les trobades de la iniciativa. "Sempre aprens coses i pots ajudar", diu Costa, que va descobrir la veritat del seu fill "per un missatge al mòbil, en el qual deia que es volia morir". I a l'aparició de Transfamílies "vam veure que hi havia gent com ell... i també em va ajudar a mi", confessa. 

Així mateix, apunta que ajuda que hi hagi "Youtubers o influencers que en parlin i donin visibilitat" i que creïn"referents", però lamenta que el col·lectiu trans "en general, els de la meva generació, ho associem a la prostitució. I és pel poc coneixement".

"La meva angoixa és que pateixi rebuig social, la integració al món laboral i la igualtat d'oportunitats", assenyala Dani Marco, pare d'una criatura de gènere fluït, que és com vol denominar-ho. Admet que "estàs cagat de por per dins, perquè tenim el concepte que vivim en una societat que castigarà la diferència, el que porta ulleres, el gras o el més alt". La seva fórmula es basa en "l'equilibri", és a dir, "acompanyar i no donar importància més de la que té". 

[noticiadiari]71/27540[/noticiadiari]
Marco va aterrar a Sabadell procedent del grup que també fa la mateixa tasca a Barcelona, "ens vam sentir molt ben acollits", i que va conèixer a través del projecte #SBDCoeduca de Ca l'Enredus-Actuavallès. La mare de l'Aina, Àngels Martínez, és una de les veteranes de Transfamílies, hi és des del naixement: "Ajuda molt aquest projecte, perquè t'adones que no ets l'única persona" i actualment el seu bagatge "va bé en famílies amb nens més joves". La seva filla, de 27 anys, "està bé i feliç" i li retreu "que no hagués estat capaç de dir-m'ho en tants anys. Pensar el que va arribar a patir".

Al final, segueix l'explicació, ningú li ha girat l'esquena. Per això, tal com assevera Maria Antònia Vilanova, "més que l’edat i les actituds, a vegades són les persones" i que es viu en una altra època, amb més llibertat. "I ens falten més coses sí, però s'ha avançat" en els drets de les persones trans, reconeix.