És impossible explicar en un article el context en què es decidien determinats assumptes, tots d’extraordinària rellevància, en els anys anomenats de transició política. Sense intervenció exterior després de la Segona Guerra Mundial, amb un exèrcit envalentit i depravat, però molt unit al voltant de la figura del General Franco, amb el suport de la cúria eclesiàstica i un control social obtingut per l’eliminació de bona part dels adversaris, que servia (alhora) per esporuguir i controlar a la població que no s’havia apuntat a victorejar-lo...

Per a sobreviure durant un període llarg, les dictadures necessiten unes bases socials resignades, claudicants. Tot i això, encara que molt minoritària sempre hi va haver activitat contrària a la dictadura, sempre reprimida, perseguida, silenciada.
 
Tot i això, i per diverses decisions de suma d’esforços de les forces antifranquistes, en els anys setanta a Catalunya representada per l’Assemblea de Catalunya, havien concentrat amb claredat la demanda de llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. L’any 1977, els diputats que van votar la llei d’Amnistia, 80 havien estat empresonats i la major part d'ells torturats. L’any 1976 i per decret ja s’havia aprovat una amnistia parcial.
 
En considerar aquest decret insuficient, es convocaren multitud de manifestacions exigint una amnistia completa, algunes d’aquestes manifestacions foren reprimides amb molta violència. Una vegada produïdes les primeres eleccions (1977) van votar a favor de la llei UCD, PSOE, PSC, PCE, minoria vasca-i-catalana, PSP i Grup Mixt. EL PP es va abstenir.
 
El ponent del PCE va ser mil vegades detingut i amb una dècada d’anys a les presons, Marcelino Camacho, que va recordar -segons consta en el diari de sessions- a tots els obrers que havien pagat amb la vida la llibertat de votar o no votar aquella llei aquell dia. El portaveu dels socialistes va recordar les seqüeles greus i les morts en les manifestacions que demanaven aquella amnistia. I el diputat que representava el PSP de Tierno Galván és el que va ser més crític i va lamentar que no s’aprofités per a reparar tants anys d’ignomínia i no s’homenatgés als que havien fet possible arribar fins allà, lluita llarga i dolorosa.
 
Per part de la minoria catalana-i-basca va intervenir Xabier Arzallus i va demanar que aquella amnistia fos -també- un acte d’oblit. Hi ha una certa tendència en l’anàlisi política actual a interpretar les coses amb el que hem après durant aquests 44 anys, com quan analitzem decisions vitals de la nostra joventut i afirmem “si pogués repetir-ho amb l’experiència que tinc ara”, sabent que això no és possible.
 
La Transició no va ser modèlica ni tot el contrari, va ser la que les circumstàncies van permetre i una generació de polítics que havien viscut en pròpia pell els estralls de la Guerra i les seves conseqüències per als perdedors, que s’havien sobrepassat un dia i un altre a l’intent de desestabilització personal que significa la persecució i l’amenaça cap a les mateixes famílies, que s’havien organitzat a les presons per a seguir aprenent o havien après polítiques de  transformació en l’Europa que parlava d’estat de Dret i del Benestar, aquella generació que (simbòlicament) baixava les escales de bracet amb La Pasionaria i Rafael Albertí, van fer el que van poder.
 
Altres havien claudicat, s’havien trencat o els havien matat i no podien ser protagonistes d’aquella votació i ni de cap altra votació, però els que hi eren, eren supervivents valents, imperfectes com tots nosaltres. Algunes formacions de nova creació o alguns diputats de noves fornades necessiten cridar ben fort que el que s’ha fet fins ara ha estat un desastre, sense assumir amb realisme, el llegat que tots rebem dels anteriors quan accedim a les institucions. És legítim voler-ho millorar, és discutible que el principal argument sigui la covardia dels que els precediren.
 
Aquesta setmana arran d’unes esmenes a la Llei de Memòria Històrica s’ha parlat de la imprescriptibilitat dels crims de guerra i dels crims de lesa humanitat, un debat molt interessant que ja es va produir quan l’ONU després de molts anys de debat va aprovar-ne una resolució i quan en la modificació del codi penal, en la llei 15/2003 de 25 de novembre ja va incorporar-se a l’ordenament jurídic espanyol.
 
Si tingués efecte de càstig d’aquells que van acarnissar-se sobre la meva família personal i política, caldria exigir des d’aleshores que les institucions haguessin actuat per una escletxa que fins ara no hem trobat. Doncs fer l’esforç d’entendre el context no vol dir resignar-se a què determinades accions quedin impunes. No ho és ara i no ho ha sigut en cap dels anys. Però els propers a víctimes reals no volem que els nostres sentiments siguin emprats en debats parlamentaris abrandats i oblidats.