Un noi jove però corpulent em barra el pas. Duu una carpeta com si fos un escut protegint-li el pit i somriu, però no em transmet cap cordialitat. És un somriure tan postís que fa pensar què deu dur darrere la màscara. «Bon dia, guapa!», diu. Jo continuo caminant, ell no s’aparta, canvio de rumb, em segueix. «Només és un moment». No dic res, però el meu llenguatge corporal és inequívoc: no el miro, faig com que no el sento, continuo el meu camí. No hi vull parlar.
 
Cinc metres més enllà, un altre. «Tens un moment, que t’explico una cosa?». «No», dic. «És només un moment. No t’interessa ajudar els altres?». Continuo caminant. Una mica més endavant, un altre. Em separen pocs metres de la boca del metro però començo a pensar que no és segur que hi arribi. Tots fan servir la mateixa tàctica: somriure postís, intimidació física (es foten al mig del camí que segueixes i no se’n mouen),  ignorar absolutament el que dic o faig. S’assembla perillosament a l’assetjament.
 
Els primers cops m’aturava i explicava que ja col·laboro amb diverses ONG i que ni la bossa ni la vida em donen per a més. Vaig deixar de fer-ho aviat: no els interessava. Volien que donés diners (els temps no els interessa) a la seva causa i les seves respostes no eren humanes: estan programats per desviar de manera automàtica una llista força llarga de possibles respostes. Utilitzen la tècnica del peu a la porta: si aconsegueixen que responguis que sí al que sigui, en teoria el següent sí ha de ser més fàcil d’obtenir, i així fins que dones les dades i, si és possible el compte bancari.
 
Per qüestions de feina passo tan sovint per la zona on operen que m’he dedicat a observar-los. Els nois aborden les noies, les noies aborden els nois. Suposo que creuen que si flirtegen se’n sortiran millor, i com que la majoria de la població és heterosexual, doncs vinga. Formen una mena de cadena xarxa, de manera que és difícil escapar-ne. Si n’esquives un, t’encalça un altre. Miren d’aturar-te amb bones paraules, t’expliquen la difícil situació de x, i llavors, així sense compromís, et diuen que podries col·laborar només amb un euro. Si el treus de la butxaca, no s’hi val, ells no poden recollir diners. Cal que els donis les dades.
 
No tenen cap escrúpol a fer servir la culpa, la insistència màxima. No hi tenen escrúpols perquè, en el fons, ho fan per una bona causa. Hi ha qui diu que són així de determinats perquè els hi va el sou, però a mi em costa de creure. En realitat, el que expliquen és cert: hi ha moltes ONG que fan bona feina a molts llocs. Però cal entrenar els captadors amb aquestes tàctiques intimidatòries per aconseguir més fons?
 
D’altra banda, per què no fan servir voluntaris per captar socis, com en tantes altres tasques, en comptes d’explotar el jovent en condicions laborals terribles? No seria més humà que un voluntari d’una ONG t’expliqués la seva experiència, et parlés des de la sinceritat de la causa? I, sobretot, com és que les ONG, que en teoria haurien de tenir uns valors molt sòlids, no tenen cap problema amb utilitzar un sistema d’intimidació ianqui, desenvolupat pel capitalisme més salvatge, per aconseguir més diners?
 
Així no, companys, així no. Perquè quan perden el respecte d’aquesta manera a la gent que va pel carrer, em fan pensar que per a ells la fi justifica els mitjans, i aquesta no és la meva manera d’entendre el món. Les ONG amb què col·laboro no m’han hagut d’assetjar mai; he vist en primera línia la feina que fan i n’he volgut formar part, amb tot el cor.