El procés del Regne Unit cap al Brexit serà accidentat. El govern conservador topa amb dificultats creixents per definir un guió propi de la sortida de la Unió Europea amb els menors costos possibles. Fa uns dies, l’executiu de Theresa May va anunciar la decisió de controlar amb més rigor l’arribada de treballadors estrangers. No ho va anunciar la primera ministra, sinó la persona que la va succeir en el ministeri de l’Interior, Amber Rudd. Una mesura seria obligar les empreses a elaborar uns llistats dels seus treballadors forans.

La declaració era un globus sonda. La reacció de l’oposició laborista va ser molt dura, però el que va espantar el govern van ser les crítiques de Brussel·les i de sectors econòmics, començant per la Cambra de Comerç. Ahir es va saber que el govern es feia enrere, tot dient que es tractava tan sols d’una opció.

Fa dies, Londres va obrir un altre front entorn el Brexit, a l’exigir al govern d’Irlanda un reforçament mutu de la frontera per impedir l’entrada incontrolada d’immigrants a través de la frontera amb Irlanda del Nord. És una decisió que, de tirar endavant, complicaria les relacions amb el govern irlandès i encara podria reobrir ferides en l'etern conflicte de l'Ulster. 

May pretén que la gestió del Brexit estigui del tot en mans del seu govern, al marge del Parlament. En un sistema tan parlamentari com el britànic, això no serà fàcil. A Westminster, els principals líders de l’oposició, des del laborista Jeremy Corbyn al liberal Nick Clegg, han exigit que la cambra pugui votar els termes de la negociació que s’encetarà amb Brussel·les. Segons la premsa britànica, però, entre els diputats conservadors també n’hi ha que volen que el Parlament digui la seva. Tres mesos després d’accedir a Downing Street, Theresa May encara no troba el seu camí.
     
Dificultats de lideratge

Margaret Thatcher va canviar de dalt a baix la política britànica. Tots els primers ministres que s’han anat succeint s’han anat definint en funció del seu llegat. Alguns ho han aconseguit millor que altres. John Major (1991-97) era un fill polític de lady Thatcher que va madurar, va “descobrir” Europa i va acabar representant la moderació i el compromís amb el continent. Tony Blair (1997-2007) va retornar el Partit Laborista al poder després de molts anys de crua oposició. Va començar com a líder d’una Tercera Via entre la vella Esquerra i el neoliberalisme i va acabar ensopegant amb la guerra de l’Iraq i un mandat que se li va fer massa llarg. Gordon Brown (2007-10) va voler ser un laborista més proper als d’abans de Thatcher, conreant un estil més auster que Blair, però va caure per la crisi i l’erosió del govern. David Cameron va mostrar habilitats de tacticista, però va ensorrar-se per la seva aposta de referèndum sobre el Brexit, que el va ajudar a guanyar unes eleccions difícils l’any passat, i el va liquidar al perdre’l.

Qui és Theresa May? És una Thatcher més discreta? És una líder a qui encara li falta una mica de temps per assentar-se? Afany de poder no li falta, diuen els qui la coneixen de prop. Però se li nota manca d’experiència en política internacional i, fins ara, els únics cops de volant que està donant són per demostrar que no té escrúpols per recórrer a la xenofòbia.

A més, May té un “pecat original”. No va arribar al poder a través d’eleccions, sinó per la renúncia del seu antecessor, David Cameron. Aquest factor l’afebleix. L’ombra d’unes eleccions anticipades és present des del referèndum i pot ser una temptació, però amb un Partit Conservador molt dividit i la lliura trontollant, el recurs a les urnes podria ser arriscat.