"Els semblava que dilatava massa a poc a poc. Era divendres i volien plegar". Amb aquesta lucidesa seca, la Judit (no vol compartir el cognom) recorda el naixement del seu fill en un hospital privat de Barcelona. Tot i cursar un embaràs de baix risc, es va veure arrossegada en una cadena d'intervencions: set tactes vaginals en vuit hores i una maniobra de Kristeller -prohibida pels protocols del Ministeri de Sanitat- que va culminar en una cesària. Segons ha determinat un expedient sancionador del Departament de Salut, l'actuació no estava indicada mèdicament. "Et repeteixen que vas lenta i acabes deixant que facin, perquè vols que el nen estigui bé", relata.

El cas de la Judit no és una excepció, sinó el símptoma d'una esquerda en el model obstètric, el sistema sanitari que gestiona l'embaràs, el part i el postpart. La desconfiança creix, alimentada per experiències com la seva i per un sistema sanitari sotmès a una pressió constant amb recursos i temps insuficients. En aquest context, ha guanyat terreny una figura sense acreditació mèdica: les “parteres tradicionals”, un fenomen que els col·legis professionals observen amb inquietud, mentre que Salut se'n desmarca.

El relat de les parteres pretén connectar amb una tradició històrica: durant segles el naixement va tenir lloc a casa, assistit per dones de la comunitat. El seu discurs vol reivindicar “la capacitat del cos femení per donar a llum sense intervenció mèdica”, explica una d'elles en conversa amb Nació. D'altra banda, els professionals recorden que la medicina moderna va reduir de manera dràstica la mortalitat materna i neonatal, precisament, gràcies a la institucionalització del part i a la formació especialitzada de les llevadores.

La defensa del model sanitari

Des de la trinxera col·legial, la llevadora Eva Adarve, representant del Col·legi d’Infermeres de Barcelona (COIB), lidera la defensa del model sanitari arran del comunicat recent del col·lectiu “B.R.U.J.A.S.” ("Brigada Revolucionaria Unida por la Justicia, la Autonomía y lo Sagrado"). B.R.U.J.A.S. sosté que “són professionals amb una formació de quatre anys de grau més dos d’especialitat en tot el relatiu a la salut de la dona”, però alhora acusa el sistema sanitari d’“invisibilitzar sabers ancestrals i negar el dret a escollir com, amb qui i en quines condicions parir”.

Per a Adarve, la frontera entre l’acompanyament emocional i la negligència és nítida: “La llevadoria és essència i és ciència. No es pot dir que la llevadoria s’aprèn només pel fet de ser mare. Ser mare no et fa llevadora”. La infermera insisteix que les llevadores treballen precisament perquè el part sigui fisiològic i respectuós. Així mateix, aquesta aposta per la fisiologia, no elimina el risc inherent al procés. "Un part pot complicar-se en segons. Una hemorràgia postpart o una hipòxia fetal no s’aturen amb bona voluntat; necessiten formació clínica", diu.

El relat alternatiu del naixement

El xoc de relats és total quan entren en joc instagrammers com Carla Castañeda, educadora de “salut femenina”. Aquestes defensen que el seu treball neix de “l’atenció, la mirada i l’escolta” i critiquen que el sistema sanitari tracti el part com “un procés excessivament medicalitzat”.

Segons Castañeda, moltes dones arriben als seus espais després d’haver viscut experiències hospitalàries que perceben com impersonals: "no busquen només un servei; busquen comprensió del seu propi cos i un espai on la seva fisiologia sigui respectada". Aquí, el part deixa de ser un acte clínic per convertir-se en una experiència vital que requereix “temps i un entorn íntim”. Per a la infermera, però, aquesta “saviesa” és un miratge perillós: "És com dir que no necessitem arquitectes perquè sempre hi ha hagut cabanyes".

Les dades del malestar clínic amb el part

La realitat de les dades també posa el sistema sanitari davant del mirall. Segons l’ACN a través de la Llei de Transparència, entre el 2022 i el 2024 es van registrar 333 reclamacions oficials per violència obstètrica als centres públics catalans. Moltes fan referència a intervencions sense consentiment informat o a la percepció de tracte paternalista.

La medicalització del part també continua sent objecte de debat. L’Organització Mundial de la Salut recomana que la taxa de cesàries se situï entre el 10% i el 15%, però a Catalunya arriba al 28,5% dels parts. Les diferències entre sectors són notables: mentre al sistema públic les cesàries programades se situen al voltant del 7,6%, als centres privats arriben al 21%. En dones de més de quaranta anys, un perfil cada vegada més habitual en la maternitat catalana, la taxa s’enfila fins al 42%.

La crisi de les llevadores

En aquest context s’hi suma un problema estructural: la manca de professionals. Segons estimacions del sector, a Catalunya falten unes 500 llevadores per cobrir adequadament els naixements i l’atenció primària. Aquesta escassetat afecta el part domiciliari amb professionals acreditats. Els naixements a casa amb llevadora titulada s’han reduït a la meitat en els últims anys. El 2024 se’n van registrar uns 200, quan habitualment oscil·laven entre els 300 i els 400. No perquè hi hagi menys demanda, sinó perquè no hi ha prou professionals per assistir-los.

El risc de l’intrusisme

Els professionals sanitaris insisteixen que el part domiciliari és una opció possible, però només amb professionals acreditats. “Si una dona vol parir a casa, ho pot fer, però amb una madrona titulada”, recorda Adarve.

Segons el COIB, algunes d’aquestes iniciatives cobren fins a 3.000 euros per servei sense tenir titulació sanitària, una pràctica que pot considerar-se intrusisme professional segons la legislació catalana. Aquest fenomen combina necessitat i màrqueting emocional. “S’està venent un sistema alternatiu que fa pensar a la dona que el sistema li lleva drets”.

Per a les parteres alternatives, però, el problema no és només mèdic sinó també cultural. “El nostre treball comença amb l’escolta i la mirada. Busquem que el naixement no es tracti com una patologia, sinó com una experiència humana”. Aquest discurs connecta amb les crítiques recurrents referents al "paternalisme mèdic" o una "medicalització excessiva del part". Tal com explica Adarve, quan un part domiciliari sense supervisió mèdica es complica, és el sistema públic qui acaba assumint l’emergència.