24
de gener
de
2022, 18:02
Actualitzat:
25
de gener,
21:36h
Tambors de guerra retronen a Europa quan resta ben viu en la memòria el que va suposar la tragèdia de l'ex-Iugoslàvia. La crisi entre Rússia i Ucraïna ha agitat la diplomàcia i ha reobert totes les ferides de la Guerra Freda, mai cicatritzada. Els interessos geopolítics, la lluita pels recursos energètics, la voluntat dels pobles i el pes de la història conflueixen en un conflicte d'enorme complexitat i resolució incerta.
La crisi ucraïnesa no és una història de bons i dolents, ni de blancs i negres. El lligam entre Rússia i Ucraïna és antic, des que al segle IX Kíev va ser la capital de la primera confederació de pobles eslaus. La caiguda del règim prorús de Víktor Ianukòvitx en l'anomenada revolta del Maidan, el 2014, va ser l'inici d'una tensió amb Moscou que va tenir amb l'annexió de Crimea per part de Rússia un dels seus episodis més tensos. Des d'aleshores, el Kremlin ha vist amb creixent angúnia l'aproximació de Kíev a la UE i a l'OTAN, circumstància que considera que ultrapassa les línies vermelles de la seguretat de Rússia. Aquí repassem la posició de cada actor de la crisi.
Putin aspira a revertir l'ensulsiada de l'URSS
El periodista Llibert Ferri ho explicava en aquesta entrevista i en dona detalls en la biografia que ha publicat sobre Vladímir Putin. Alguns acadèmics van quedar sorpresos el primer cop que van escoltar un desconegut Putin el llunyà 1994, quan l'aleshores tinent d'alcalde de Sant Petersburg va pronunciar una conferència a un públic restringit. Va assegurar que l'ensorrament de la Unió Soviètica havia estat la "catàstrofe geopolítica més gran del segle XX". Aquesta idea és central en la seva mentalitat, i està disposat al que sigui per recuperar el terreny perdut d'un país que se sent humiliat. De moment, més de 100.000 soldats russos s'acumulen en diversos punts de la frontera.
Per a Putin, Occident va enganyar vilment Moscou quan, amb motiu de la reunificació d'Alemanya, va prometre que l'OTAN no s'expandiria a l'est. Ara, el Kremlin ha de contemplar com l'entiga corona que formava el Pacte de Varsòvia a l'est d'Europa s'ha alineat amb l'Aliança Atlàntica. A ulls de Moscou, però, Ucraïna -com Bielorrússia- no és Polònia ni les repúbliques bàltiques, al capdavall països envaïts per l'URSS estalinista. El vincle entre Rússia i l'est ucraïnès és ferm en llengua, en fe ortodoxa i identitat.
Kíev pretén fugir de l'ós rus
Des del govern ucraïnès, presidit per Volodímir Zelenski, un antic comediant convertit en polític, les coses es veuen diferent. La majoria de la població, especialment en la zona occidental no russòfona del país, se sent més a prop de la UE que de Moscou. Ja fa anys que reclama estrènyer el vincle amb Brussel·les, mentre afronta una greu crisi a la regió oriental de Donbàs, fronterera amb Rússia, on les autoproclamades repúbliques de Lugansk i Donetsk mantenen una rebel·lió oberta amb el suport de Moscou.
Zelenski, que l'abril passat va demanar formalment entrar a l'OTAN, buscant una major protecció enfront el Kremlin, necessitarà de totes els seves dots polítiques i també actorals per evitar un agreujament del conflicte. La seva crida a l'OTAN, en tot cas, va ser vista com una altra provocació per Putin.
Biden, voluntat de lideratge mirant a Pequín
A Joe Biden, l'acceleració de la crisi ucraïnesa li ha arribat quan celebfrava -val a dir que sense massa eufòria- el primer any a la Casa Blanca. Des de l'inici del seu mandat, l'Administració Biden ha focalitzat en la Xina el seu combat per preservar l'hegemonia global. Però la crisi al Mar Negre li ha sortit al pas i caldrà veure la seva habilitat per superar-la. El to dur del secretari d'Estat Anthony Blinken indica que Washington no vol tornar a escenificar una segona reculada després de sortir per cames de l'Afganistan. Un missatge bel·licista mal gestionat, però, pot descontrolar la situació.
La Xina, al costat de Moscou
La Xina de Xi Jinping observa amb interès els moviments que s'estan produint entorn Kíev. Pequín no és pas neutral. El 15 de desembre passat, en una cimera telemàtica, Putin i Xi van enviar un missatge d'aliança de cara a la comunitat internacional i el líder xinès va deixar clar que fa costat a la pretensió del Kremlin perquè l'OTAN no s'expandeixi a l'est. Per corroborar la robustesa de l'aliança, la Xina, Rússia i l'Iran han dut a terme aquest gener unes maniobres navals conjuntes al golf d'Oman.
Brussel·les cerca la unitat fugint de dramatismes
La Unió Europea navega la crisi fent un esforç per trobar un punt de consens intern alhora que preserva el lligam amb Washington -que va tibar molt durant els anys de l'Administració Trump- i pressiona fins on pot el Kremlin. Però Brussel·les es resisteix a entrar en un terreny d'intransigència. El responsable de política exterior i seguretat, Josep Borrell, molt prudent quan no es pronuncia sobre Catalunya, ha hagut de sortir per expressar la discrepància amb la decisió de Washington d'ordenar la sortida del seu personal d'Ucraïna i alhora de recomanar els nord-americans que hi viuen que abandonin el país. Borrell ha subratllat que no comparteixen la mesura. Però la UE mostra divergències.
França, l'aliat amb pretensions de grandeur
Per Emmanuel Macron, l'expedient ucraïnès s'ha d'agafar amb extrema prudència, i més en vigílies d'unes eleccions presidencials a l'abril que semblen obertes. Macron fa costat als EUA, però a París encara hi ha irritació amb l'entesa militar acordada l'any passat entre els Estats Units, el Regne Unit i Austràlia -l'Aukus- que implica el subministrament de submarins nuclears nord-americans i afecta un ambiciós contracte francès amb Austràlia. Macron, que alhora es vol afirmar davant Alemanya com a líder polític europeu, propugna un diàleg propi amb Moscou.
Alemanya, dissuasió sense perdre gas
Berlín també té els seus propis interessos en aquesta crisi. Solidaris amb els ucraïnesos, amb l'OTAN i amb Washington, els alemanys han de jugar diverses partides alhora i, a ser possible, no perdre'n cap. Pel nou canceller, el socialdemòcrata Olaf Scholz, el moment de les decisions difícils ha arribat aviat. Damunt la taula hi té el gasoducte Nordstream 2, que porta gas de Rússia a Alemanya sense passar per Ucraïna. De moment, està segellat. Biden pressiona Scholz perquè continui així, i es disposa a facilitar energia de Qatar perquè no s'estronquin les vies energètiques. Però Berlín no vol patir i jugarà fins al final la carta de la diplomàcia.
Espanya, entre el "no a la guerra" i empaitar Biden
Com explicava aquest diumenge el periodista Enric Juliana, Ucraïna ha entrat de ple en la història d'Espanya. La Moncloa ha vist l'oportunitat de guanyar pes en l'escena internacional. El ministre d'Exteriors José Manuel Albares ha escollit les paraules per buscar la màxima alineació amb Washington i la marina espanyola ja sura el mar cap a Ucraïna. Blinken i Albares ja s'han trobat a Washington i el govern espanyol sap que el departament d'Estat pot emetre senyals de fum que Rabat entengui per no tenir la temptació d'escalfar Ceuta i Melilla.
Però el govern de coalició s'agita inquiet. La ministra Irene Montero ha recordat el "no a la guerra" mentre Pablo Iglesias ha furgat aquests dies contra tot intent de reprendre res semblant a un "moment Aznar". Pedro Sánchez, però, busca el seu propi moment, que arribarà aviat, el mes de juny, quan sigui l'amfitrió de la propera cimera de l'OTAN a Madrid. Aleshores, Biden estarà més per ell que en la seva anterior trobada. Per cert, un dels temes a tractar serà la petició de Kíev d'entrar a l'OTAN.
La crisi ucraïnesa no és una història de bons i dolents, ni de blancs i negres. El lligam entre Rússia i Ucraïna és antic, des que al segle IX Kíev va ser la capital de la primera confederació de pobles eslaus. La caiguda del règim prorús de Víktor Ianukòvitx en l'anomenada revolta del Maidan, el 2014, va ser l'inici d'una tensió amb Moscou que va tenir amb l'annexió de Crimea per part de Rússia un dels seus episodis més tensos. Des d'aleshores, el Kremlin ha vist amb creixent angúnia l'aproximació de Kíev a la UE i a l'OTAN, circumstància que considera que ultrapassa les línies vermelles de la seguretat de Rússia. Aquí repassem la posició de cada actor de la crisi.
Putin aspira a revertir l'ensulsiada de l'URSS
El periodista Llibert Ferri ho explicava en aquesta entrevista i en dona detalls en la biografia que ha publicat sobre Vladímir Putin. Alguns acadèmics van quedar sorpresos el primer cop que van escoltar un desconegut Putin el llunyà 1994, quan l'aleshores tinent d'alcalde de Sant Petersburg va pronunciar una conferència a un públic restringit. Va assegurar que l'ensorrament de la Unió Soviètica havia estat la "catàstrofe geopolítica més gran del segle XX". Aquesta idea és central en la seva mentalitat, i està disposat al que sigui per recuperar el terreny perdut d'un país que se sent humiliat. De moment, més de 100.000 soldats russos s'acumulen en diversos punts de la frontera.
Per a Putin, Occident va enganyar vilment Moscou quan, amb motiu de la reunificació d'Alemanya, va prometre que l'OTAN no s'expandiria a l'est. Ara, el Kremlin ha de contemplar com l'entiga corona que formava el Pacte de Varsòvia a l'est d'Europa s'ha alineat amb l'Aliança Atlàntica. A ulls de Moscou, però, Ucraïna -com Bielorrússia- no és Polònia ni les repúbliques bàltiques, al capdavall països envaïts per l'URSS estalinista. El vincle entre Rússia i l'est ucraïnès és ferm en llengua, en fe ortodoxa i identitat.
Kíev pretén fugir de l'ós rus
Des del govern ucraïnès, presidit per Volodímir Zelenski, un antic comediant convertit en polític, les coses es veuen diferent. La majoria de la població, especialment en la zona occidental no russòfona del país, se sent més a prop de la UE que de Moscou. Ja fa anys que reclama estrènyer el vincle amb Brussel·les, mentre afronta una greu crisi a la regió oriental de Donbàs, fronterera amb Rússia, on les autoproclamades repúbliques de Lugansk i Donetsk mantenen una rebel·lió oberta amb el suport de Moscou.
Zelenski, que l'abril passat va demanar formalment entrar a l'OTAN, buscant una major protecció enfront el Kremlin, necessitarà de totes els seves dots polítiques i també actorals per evitar un agreujament del conflicte. La seva crida a l'OTAN, en tot cas, va ser vista com una altra provocació per Putin.
Biden, voluntat de lideratge mirant a Pequín
A Joe Biden, l'acceleració de la crisi ucraïnesa li ha arribat quan celebfrava -val a dir que sense massa eufòria- el primer any a la Casa Blanca. Des de l'inici del seu mandat, l'Administració Biden ha focalitzat en la Xina el seu combat per preservar l'hegemonia global. Però la crisi al Mar Negre li ha sortit al pas i caldrà veure la seva habilitat per superar-la. El to dur del secretari d'Estat Anthony Blinken indica que Washington no vol tornar a escenificar una segona reculada després de sortir per cames de l'Afganistan. Un missatge bel·licista mal gestionat, però, pot descontrolar la situació.
La Xina, al costat de Moscou
La Xina de Xi Jinping observa amb interès els moviments que s'estan produint entorn Kíev. Pequín no és pas neutral. El 15 de desembre passat, en una cimera telemàtica, Putin i Xi van enviar un missatge d'aliança de cara a la comunitat internacional i el líder xinès va deixar clar que fa costat a la pretensió del Kremlin perquè l'OTAN no s'expandeixi a l'est. Per corroborar la robustesa de l'aliança, la Xina, Rússia i l'Iran han dut a terme aquest gener unes maniobres navals conjuntes al golf d'Oman.
Brussel·les cerca la unitat fugint de dramatismes
La Unió Europea navega la crisi fent un esforç per trobar un punt de consens intern alhora que preserva el lligam amb Washington -que va tibar molt durant els anys de l'Administració Trump- i pressiona fins on pot el Kremlin. Però Brussel·les es resisteix a entrar en un terreny d'intransigència. El responsable de política exterior i seguretat, Josep Borrell, molt prudent quan no es pronuncia sobre Catalunya, ha hagut de sortir per expressar la discrepància amb la decisió de Washington d'ordenar la sortida del seu personal d'Ucraïna i alhora de recomanar els nord-americans que hi viuen que abandonin el país. Borrell ha subratllat que no comparteixen la mesura. Però la UE mostra divergències.
França, l'aliat amb pretensions de grandeur
Per Emmanuel Macron, l'expedient ucraïnès s'ha d'agafar amb extrema prudència, i més en vigílies d'unes eleccions presidencials a l'abril que semblen obertes. Macron fa costat als EUA, però a París encara hi ha irritació amb l'entesa militar acordada l'any passat entre els Estats Units, el Regne Unit i Austràlia -l'Aukus- que implica el subministrament de submarins nuclears nord-americans i afecta un ambiciós contracte francès amb Austràlia. Macron, que alhora es vol afirmar davant Alemanya com a líder polític europeu, propugna un diàleg propi amb Moscou.
Alemanya, dissuasió sense perdre gas
Berlín també té els seus propis interessos en aquesta crisi. Solidaris amb els ucraïnesos, amb l'OTAN i amb Washington, els alemanys han de jugar diverses partides alhora i, a ser possible, no perdre'n cap. Pel nou canceller, el socialdemòcrata Olaf Scholz, el moment de les decisions difícils ha arribat aviat. Damunt la taula hi té el gasoducte Nordstream 2, que porta gas de Rússia a Alemanya sense passar per Ucraïna. De moment, està segellat. Biden pressiona Scholz perquè continui així, i es disposa a facilitar energia de Qatar perquè no s'estronquin les vies energètiques. Però Berlín no vol patir i jugarà fins al final la carta de la diplomàcia.
Espanya, entre el "no a la guerra" i empaitar Biden
Com explicava aquest diumenge el periodista Enric Juliana, Ucraïna ha entrat de ple en la història d'Espanya. La Moncloa ha vist l'oportunitat de guanyar pes en l'escena internacional. El ministre d'Exteriors José Manuel Albares ha escollit les paraules per buscar la màxima alineació amb Washington i la marina espanyola ja sura el mar cap a Ucraïna. Blinken i Albares ja s'han trobat a Washington i el govern espanyol sap que el departament d'Estat pot emetre senyals de fum que Rabat entengui per no tenir la temptació d'escalfar Ceuta i Melilla.
Però el govern de coalició s'agita inquiet. La ministra Irene Montero ha recordat el "no a la guerra" mentre Pablo Iglesias ha furgat aquests dies contra tot intent de reprendre res semblant a un "moment Aznar". Pedro Sánchez, però, busca el seu propi moment, que arribarà aviat, el mes de juny, quan sigui l'amfitrió de la propera cimera de l'OTAN a Madrid. Aleshores, Biden estarà més per ell que en la seva anterior trobada. Per cert, un dels temes a tractar serà la petició de Kíev d'entrar a l'OTAN.