[nointext]
Rep el butlletí cada matí al teu correu

En els dies previs al judici de la sindicatura electoral de l'1-O, programat per la primera setmana de març, Bernat Surroca va conversar detingudament amb Jordi Matas, Tània Verge i Josep Pagès, tres dels cinc síndics acusats de delictes de desobediència i usurpació de funcions pel seu vincle amb el referèndum del 2017, delictes dels quals la sentència coneguda aquest dijous els ha exonerat. Els síndics, acadèmics compromesos amb l'exercici del dret a decidir, explicaven en l'entrevista que, si la decisió l'haguessin de prendre ara, tornarien a acceptar l'encàrrec que van rebre i no van poder executar, per les advertències del Tribunal Constitucional (TC).

En aquell diàleg amb NacióDigital, Verge hi afegia una reflexió, de recorregut profund, que ajudava a entendre fins a quin punt la política -en el terme més ampli de l'expressió, no només la que es fa des de les institucions- ha quedat condicionada els darrers anys per l'actuació judicial quan l'objecte de discussió ha estat Catalunya. "La llibertat acadèmica és una de les bases de la societat democràtica", recordava la síndica per esbossar un marc de convivència saludable i denunciar la persecució patida en els darrers tres anys per aquells, com els síndics que van veure en l'1-O un exercici de sobirania constructiu.

La sentència absolutòria dictada per Silvia Pedrola, del jutjat penal 11 de Barcelona, és un acte de justícia, segurament el primer de tots els fets investigats sobre la tardor del 2017, perquè els precedents convidaven a l'escepticisme dels síndics, per molt que el TC hagués orientat l'absolució quan va rebatre les tesis de la Fiscalia. Què deien els precedents? Les penes del Tribunal Suprem als presos polítics per sedició -en el delicte més greu- són d'argumentació poc robusta, forçades per encaixar amb el relat policial de la instrucció, i les inhabilitacions dictades als membres de la mesa del Parlament -pel mateix Suprem i el TSJC- no contribueixen tampoc a facilitar la llibertat del debat parlamentari.

El cas dels síndics electorals és il·lustratiu del que va ser l'1-O i la seva implementació fallida, perquè la declaració d'independència va ser això, només una declaració sense desplegament. Els mateixos integrants de la sindicatura electoral van explicar al judici que es van reunir només en una ocasió -abans que el TC suspengués les lleis de desconnexió- i que no van publicar cap dels acords als quals es va arribar en aquella primera trobada. Els presos polítics, en el judici del Suprem, també van deixar clar que darrere de la proclamació no hi havia l'arquitectura per subvertir l'ordre constitucional. L'1-O, doncs, va ser una victòria col·lectiva -revestida d'autoestima, davant d'un Estat matusser en la resposta violenta- i un pas endavant considerable per al moviment sobiranista, per la desconnexió emocional que van interioritzar molts ciutadans, però no va ser un acte concloent.

El millor homenatge que es pot fer a l'1-O no és la sacralització del referèndum sinó dotar-lo del valor polític que sí que va tenir. "No s'ha reivindicat prou l'1-O, no han sabut llegir el que va passar ni fer el recorregut que la dignitat del poble de Catalunya es mereixia. Lamento que els dirigents polítics, que van creure en l'1-O, no hagin estat a l'altura", raonava Jordi Matas en la conversa que encetava aquest text. Matas tenia raó. Més de tres anys després, al marge de les estratègies de cada partit, el desacord permanent entre ERC i Junts -ara en forma de negociació encallada per a la formació del nou Govern- convida a pensar en un malbaratament de l'èxit compartit d'aquell primer dia d'octubre del 2017.
 

---

Avui no et perdis

» L'independentisme i els comuns acceleren per desplegar el pacte antifeixista en absència del PSC; per Lluís Girona i Oriol March.

» Condemnen a un any i mig de presó el primer detingut del tall de la Meridiana.

» El jutge del cas Villarejo imputa Brufau i Fainé per l'espionatge al president de Sacyr.

» El Constitucional deixa Toni Cantó fora de la llista d'Isabel Díaz Ayuso.

» Mapes: Les pensions de jubilació varien fins a un 57% entre comarques; per Roger Tugas Vilardell.

» Opinió: «Quan acabi l'alarma»; per Oriol March.

» Una abraçada en pandèmia, la guanyadora del World Press Photo.

» Visitar Barcelona sense baixar de l'autocar: la proposta del sector turístic per als creueristes.

» La resistència veïnal atura el primer desnonament a Barcelona l'endemà de la pròrroga de Sánchez; per Andreu Merino.

» Pugna al PP de Barcelona pel control de la direcció provincial; per Pep Martí.

» Dietari: «16 d'abril de 1931: el govern de la República espanyola negocia amb Macià»; per Pep Martí.
 

---

 El passadís

El funeral d'Arcadi Oliveres divendres passat als Caputxins de Sarrià -tal com havia estat desig de l'activista i economista, que va viure molts anys al barri abans de traslladar-se a Sant Cugat- va ser concorregut. Tot i que l'espai de la capella era limitat -s'hi accedia per invitació expressa de la família-, el comiat d’Oliveres va congregar expectació a l’esplanada del recinte. A la capella, els assistents al funeral van poder escoltar diversos parlaments i intervencions musicals. Entre els que van prendre la paraula hi havia David Fernàndez, exdiputat de la CUP, que va versar el vincle intel·lectual i sentimental que l'unia amb Oliveres. Lluís Llach també va interpretar una peça musical. L'acte en record a la figura d'un dels fundadors de Procés Constituent es va tancar amb la lletra i els acords d'Imagine, de John Lennon, un cant a la pau i la concòrdia.

Vist i llegit

La mort de Bernie Madoff ha motivat una allau d'articles que desgranen la seva estafa piramidal a l'elit de les finances i la classe benestant nord-americana, amb qui es relacionava en espais nobles de Nova York. Els textos retrospectius han destacat la paradoxa de l'abast de la influència exercida per Madoff a partir d'un fons de funcionament artesanal, el seu poder de seducció sobre inversors milionaris i el drama familiar que el va acompanyar un cop va ingressar a la presó. La trajectòria queda ben reflectida en l'article de Carlos Hernández-Echevarría a eldiario.es. "Tot estava pensat per projectar just el que no tenia: fiabilitat", escriu l'autor del text per il·lustrar el comportament de Madoff, cognom relacionat per sempre més al frau.

 El nom propi

El pla de reestructuració presentat per Pedro Sánchez -a la Moncloa i també al Congrés, amb més reticències que entusiasme per part de l'anomenada majoria de la investidura- és un requisit indispensable per accedir als fons europeus. Brussel·les demana a Espanya reformes profundes, del sistema de pensions, del mercat laboral i de la carpeta impositiva. Però el govern espanyol té un camí propi, expressat per Nadia Calviño en les últimes hores. La vicepresidenta, amb més camp per córrer després de la sortida de Pablo Iglesias de l'executiu, va deixar clar aquest dijous que "no és el moment d'apujar impostos". Calviño admet que l'Estat ha de modernitzar el sistema fiscal -modernitzar, un terme eufemístic-, però entén que el creixement econòmic i la creació de llocs de treball no serà possible si s'opta per una reforma a l'alça de la fiscalitat. El PSOE, que tant diu combatre el model d'Isabel Díaz Ayuso, és partidari d'una recepta similar a la del PP. El que defineixen com a centre polític a Espanya gravita cada cop més cap a la dreta.

 Els imperdibles

Aquest dijous es va posar en marxa la cinquena edició del Festival Internacional de Cine de Barcelona-Sant Jordi, amb un cartell més que interessant i visites de renom, com les de Johnny Depp i Isabelle Huppert. El BCN Film Fest, que programarà sessions fins divendres de la setmana que ve, serà completament presencial -una mica d'oxigen entre tantes restriccions- i incorporarà sales, com l'Institut Francès, el CaixaForum i diversos centres cívics de la ciutat. En el cartell hi ha cites destacades, com el col·loqui programat per dimarts que ve als cinemes Verdi amb Fernando Trueba i Javier Cámara, que presenten El olvido que seremos. Gaudiu-ne. Bon cap de setmana!

  ​