"Aquí encara diem que anem a Barcelona". Amador Expósito vol expressar així la identitat d’un barri, la Trinitat, que ha aconseguit mantenir la cohesió i la seva personalitat malgrat una història que sembla dissenyada per trossejar-la. Amador és una institució al barri. Ha estat monitor d'esplai, impulsor del grup de diables i d'una colla de grallers, està molt vinculat al teixit associatiu i ara presideix l’Associació per la recerca i la divulgació de la memòria de Trinitat Vella (AMTV).
 
Ens trobem amb ell a la plaça de la Trinitat, centre neuràlgic d’un barri que ha patit moltes transformacions. El coll de Finestrelles sobre el qual s’aixeca la Trinitat era un extrem de l’antic municipi de Sant Andreu de Palomar. Ja no queda res de la capella que va donar nom a l'indret, aixecada el 1413 i derruïda per les tropes franceses a inicis del segle XIX.

Expósito, a qui tothom saluda pel carrer, és una institució a la Trinitat. I veient-lo conversar amb la gent del barri, ens el creiem quan assegura que "hi ha un sentiment de pertinença, de ser de la Trinitat, que s’ha transformat moltíssim socialment però que mai ha perdut una identitat pròpia".
 
Un reducte cenetero

El proper octubre es compliran cent anys de l’inici de la urbanització del barri. Fins aleshores, la Trinitat eren uns pocs masos, com ca n'Oller, del qual encara resten unes parets que persones com Amador Expósito volen dignificar. El mas fou derruït durant la Guerra del Francès. A partir del 1915, el coll de Finestrelles es va anar poblant d'habitatges de petits propietaris. La caseta i l'hortet. A partir dels anys vint, amb els fluxos immigratoris atrets per la construcció del metro i les obres de l’Exposició Universal de 1929, la sociologia del barri va anar canviant. Valencians, aragonesos, murcians, van anar configurant una nova Trinitat.
 
Una transformació que va tenir també efectes ideològics. Des dels anys vint, el barri fou un reducte del moviment anarcosindicalista. La plaça de la Trinitat es va rebatejar com a plaça de la CNT. Així de clar.

Aquí a la plaça s'hi aixeca l’església parroquial de la Santíssima Trinitat. L’anterior església del barri era a l’altre costat. Va tenir mala sort perquè fou beneïda l'1 de juliol de 1936… No va arribar sencera a fi de mes. Dies després d'esclatar la Guerra Civil fou incendiada per un grup d’incontrolats.
           
"Que es conegui un barri per una presó…", es lamenta Amador. Però la realitat és que va ser així. Durant anys, la Trinitat era el lloc on hi havia la presó de dones de Barcelona. Abans, el centre penitenciari estava situat a la plaça Maria Cristina de la Diagonal, on ara hi ha El Corte Inglés. Als anys cinquanta, quan aquest indret començava a definir-se com un barri de "zona alta", les autoritats van decidir el trasllat del centre a un altre lloc més adient. I què millor que ubicar-ho a la Trinitat, on havien anat a viure sectors de la població immigrada, en unes condicions molt precàries.

La decisió d’instal·lar a la Trinitat la presó de dones va caure molt malament entre els veïns. Les desgràcies mai vénen soles i la gent del barri, que havia d’afrontar unes condicions d’habitatge vergonyoses, va veure "enriquit" el seu paisatge habitual amb la instal·lació d’un centre penitenciari.
 
No el volien, però es va inaugurar el 1963, i fins al 1983 va "acollir" dones recluses. Sempre va tenir un caire de repressió política, ja que moltes preses eren activistes antifranquistes. A partir dels anys vuitanta, mentre les recluses eren traslladades a la presó de Wad-Ras, el centre es va adequar per a joves presos, i actualment és de tercer grau, on van a dormir els interns, uns dos-cents. Recentment, hi han ingressat l’expresident del Barça Josep Lluís Núñez i un dels seus fills.
 
El centre de la Trinitat, com el de la Model, aviat seran història negra de Barcelona. La Generalitat i l’Ajuntament van tancar un acord en aquest sentit, i ara sembla que va de debò. Els terrenys de la presó es lliuraran, pràcticament en la seva totalitat, a l’Ajuntament de Barcelona. La Generalitat conservarà la propietat de 3.969 m2 de superfície per a la construcció d’habitatge social.
 
Un barri partit per la Meridiana

En els barris que travessa, la Meridiana és com un convidat a la força. En cap moment es va planificar pensant en la cohesió de l’entorn. Això també passa a la Trinitat. "La relació de la Trinitat amb la Meridiana és complexa –ens explica Amador-, és vista com hostil i, a la vegada, cal dir que també necessària. Tothom té cotxe…. Però un fet clau és que la construcció de l’avinguda va partir el barri per la meitat".
 
Trinitat Vella i Trinitat Nova. Per Amador Expósito, aquesta denominació no té sentit: "Aquí parlem de la Trinitat. La Trinitat Nova va ser el nom que van posar a un seguit d’habitatges construïts per allotjar la mà d’obra barata a partir dels anys cinquanta". Les condicions de les cases també eren molt barates. El cas de les noves edificacions de la Trinitat és un altre exemple de l’urbanisme de la vergonya que va caracteritzar els anys de desarrollisme.  Aquí, l’Obra Sindical del Hogar, Patronato Municipal de la Vivienda o Instituto Nacional de la Vivienda, perpetradors de les desgràcies en urbanisme, són noms pel mal record.   

  Com a altres indrets de la Meridiana erigits a partir dels anys cinquanta, assegura Amador, "cada conquesta dels veïns ha estat un esforç. Sense la voluntat de la gent de fer seu l’espai, no tindríem ni aigua a les aixetes". No és retòrica. Els edificis aixecats en l’era del porciolisme (l'etapa en què l’alcaldia va estar en mans de Josep Maria de Porcioles, 1957-73) reunien unes condicions millorables, per dir-ho en termes suaus. Les queixes van començar a ser una constant. Encara ara, alguns veterans de les lluites veïnals recorden les nombroses cartes enviades als organismes oficials reclamant una millora de les condicions estructurals dels immobles. Els responien que sí, que tot aniria millor, i al final s’acompanyava amb una invocació que era un sarcasme: "Por Dios, por España y su revolución nacionalsindicalista".

A mitjan dels anys seixanta, la immensa majoria dels carrers estaven sense asfaltar. L’any 1966, hi va haver el temor a una epidèmia de tifus. La meitat de les cases del barri no tenien aigua i havien de recórrer a la que fluïa del Rec Comtal, molt a prop… Hi ha dades que ho diuen tot. Jaume Fabre i Josep Maria Huertas, a Tots els barris de Barcelona (Ed. 62), expliquen que entre 1960 i 1963, el 59% de les persones que eren assistides en el dispensari municipal del barri ho eren per accidents que patien pel mal estat de la via pública.

  La vida d’aquests barris de Barcelona, tan allunyats de la imatge convencional de la ciutat, és un bagatge de reivindicacions, voluntat d’imposar-se contra circumstàncies adverses  i una capacitat innegable de mobilització. "Aquí, que posin un banc al carrer és fruit d’una lluita", assevera un Amador que ha estat protagonista de moltes campanyes al barri. Quina reclamació dels veïns ha estat cabdal? "La del metro. Va costar molt". Als anys setanta, els veïns es van esgotar exigint l’extensió de la línia 1 més enllà de l’estació de Torras i Bages. Concentracions, pancartes. I repressió. Els més veterans encara recorden les càrregues policials a Torras i Bages.    

Des de finals dels seixanta, la història d’aquesta Barcelona marginal és un clam per aconseguir coses primàries: escoles, escoles bressol, equipaments esportius, zones verdes, l’arribada del metro…  Res els ha estat regalat.
 
Un carrer per a l’ideòleg del Valle de los Caídos

Passejant amb Amador per la Trinitat, al costat de la presó, ens trobem amb una perla del nomenclàtor: el carrer Pare Pérez del Pulgar. A qui homenatja aquesta via ciutadana? Hi va haver un Pérez del Pulgar que va servir la causa d’Isabel de Castella. Però aquest és un altre. Es tracta de José Agustín Pérez del Pulgar (Madrid, 1875-1939).
 
Es tracta d’un jesuïta i físic. Algunes biografies seves s’aturen en el seu vessant científic. Però el cert és que l’home va tenir un paper destacat com a teoritzador de la idea que els presoners de guerra havien d’alliberar-se de la seva ideologia funesta a través del treball forçat. El jesuïta va ser un dels inspiradors de la idea d’emprar els presos de guerra republicans per fer obres públiques. Mà d’obra esclava a gust del vencedor.

Pérez del Pulgar va ser un dels responsables del Patronato para la redención de penas por el trabajo, que va inspirar les obres del Valle de los Caídos. En aquesta tasca, sembla que el va ajudar eficaçment qui aleshores era director general de Presons, que es deia (la realitat sempre supera la ficció) Máximo Cuervo. Ara que el tema del nomenclàtor torna a obrir un debat polític, no estaria de més que els responsables municipals donessin un cop d’ull a la Trinitat.
 
Fins fa poc, la manca d’equipaments era la principal mancança del barri. Avui en dia, la Trinitat disposa d’uns equipaments bàsics, des de biblioteca a parcs i zones verdes. El Parc de la Trinitat, amb les seves set hectàrees, ha esdevingut un espai emblemàtic just enmig del Nus de la Trinitat. Ara, segons Amador, "el principal repte del barri és de civisme. La gent ha d’aprendre a fer seus els equipaments que tenim. No deixar les bosses de deixalles a les papereres, per exemple. O deixar dormir la gent per les nits i no fer tertúlies nocturnes a crits". Poc a poc, la mancança de serveis i equipaments ha cedit el lloc al debat sobre el seu ús com a neguit principal.