Durant setmanes el debat polític a Catalunya ha estat dominat per especulacions sobre la modificació del dèficit públic. Després de la darrera flexibilització que va concedir Brussel·les, el juliol de l’any passat, el llindar del dèficit global espanyol per al 2013 havia quedat fixat en el 4,5 per cent del PIB. El govern de Mariano va reservar a les dites comunitats autònomes un migrat 0,7 per cent i es va quedar la part més grossa del pastís. Amb aquesta imposició i constatats els efectes que tindria sobre els pressupostos, tant el govern d’Artur Mas com Esquerra Republicana van rebutjar presentar i aprovar els comptes públics.

Finalment fa uns dies Cristóbal Montoro va decidir resoldre la qüestió. De manera unilateral, com es resol tot a l’Espanya de Mariano Rajoy. El ministre d’Hisenda ha anunciat que Brussel·les permet a Espanya un nou marge en el dèficit global que arriba, que el situa en el 6,3 per cent del PIB i ha decidit que aquesta flexibilització permet que el de les dites autonomies passi del 0,7 a l’1,2 per cent del PIB. És a dir, el dèficit autonòmic queda situat gairebé al mateix nivell que quan el global espanyol estava en el 3 per cent. Llavors era de l’1,1 per cent. Després de la primera flexibilització l’Estat va passar de l’1,7 al 3,8 per cent, i l’autonòmic va retrocedir (!) de l’1,1 al 0,7 per cent. La primera flexibilització de juliol del 2012 va perjudicar, doncs, les dites comunitats i el dèficit de l’Estat es va suavitzar en dos punts. Ara Cristóbal Montoro ho ha tornar a fer i l’Estat torna reservar-se gairebé un punt i mig més. Això vol dir que el dèficit de l’Estat pot quedar fixat en el 5,1 i el dit autonòmic en l’1,2 per cent. L’estafa és còsmica. L’aplicació de la llei de l’embut, inclement.

En el darrer debat de política general Mariano Rajoy va respondre a Josep Antoni Duran i Lleida que l’Estat ja se sacrificava “prou”. El president espanyol va afirmar que la rebaixa pressupostària dels ministeris s’acostava al 20 per cent. La xifra és més aviat dubtosa, però, a més, situa el debat en el camp de la trampa. Perquè les grans partides de l’Estat no són les dotacions ministerials sinó, per exemple, les prestacions i les pensions dependents de la Seguretat Social. Els grans “sacrificis” a què al·ludeix Rajoy s’han desviat gairebé íntegrament cap a les dites comunitats autònomes. I no a totes. Només a les que aguanten més dèficit públic, que són precisament les que pateixen també més dèficit fiscal. I això vol dir enormes restriccions en els àmbits de la salut i de l’educació públiques. Mariano Rajoy, doncs, desvia la patata roent cap als altres. Ja se sap, no és convenient que algú estigui al plat i a les tallades.

Montoro i Rajoy ho han tornat a fer. Han tornat a enredar els altres. Tants mesos de debat i especulacions a Catalunya han quedat en una burla més. I ara què han de fer el govern i l’oposició presumptament més responsable, continuar esperant a veure si els donen una dècima més de marge?