Noèlia Castillo ja ho tenia decidit molt abans que els tribunals entressin en escena. Nascuda l'any 2000, amb un llarg historial de patiment psicològic i diversos intents de suïcidi des de l'adolescència, la seva vida va fer un gir definitiu l'octubre del 2022, quan es va llançar des d'un cinquè pis i es va quedar paraplègica, amb una pèrdua d'autonomia severa i dolor crònic.
Però el seu cas no ha estat només una decisió personal, sinó una batalla pública, tant en l'àmbit jurídic com en el familiar i el moral. "Ho tenia molt clar des del principi", expressa en una entrevista al programa d'Antena 3 Y ahora Sonsoles. Una batalla que ha acabat aquesta setmana amb el vistiplau definitiu de la justícia i amb una data: el 26 de març del 2026.
Durant gairebé dos anys, la seva vida ha quedat suspesa entre informes mèdics, recursos legals i desacords familiars, convertint una decisió íntima en un assumpte públic. I és precisament en aquest punt, on el dolor privat es judicialitza, on el seu cas esdevé un dels més significatius i incòmodes del debat sobre l'eutanàsia a l'Estat.
Una vida marcada pel dolor abans de la decisió
La Noèlia acumulava des de l'adolescència un historial de patiment intens. Diagnòstics de trastorn límit de la personalitat, ideació suïcida persistent i episodis autolesius constants van marcar una trajectòria vital fràgil i sostinguda durant anys per tractaments psiquiàtrics sense èxit. Ella mateixa ho explicava amb lucidesa en l'entrevista a Antena 3: "No tinc ganes de res, ni de sortir, ni de menjar, ni de fer res".
Els intents de suïcidi es van repetir (sobredosis, ingestes tòxiques, autolesions) fins al punt d'inflexió l'any 2022 al llançar-se des d'un cinquè pis. Va sobreviure, però amb seqüeles irreversibles. La paraplegia i la dependència total van afegir dolor físic a un malestar psicològic que ja era profund. Després d'ingressar a l'Hospital Joan XXIII i, posteriorment a la Clínica Guttmann, la conclusió mèdica va ser clara: situació clínica no recuperable i sofriment crònic. El gener del 2024 se li va reconèixer un grau de discapacitat del 74% amb caràcter provisional fins al gener del 2027.
El dret reconegut i bloquejat
El cas es va convertir en un precedent judicial inèdit. Després que la Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya avalés per unanimitat la seva sol·licitud d’eutanàsia el juliol del 2024, el seu pare, Gerónimo Castillo, va decidir impugnar la decisió als tribunals amb el suport de l'entitat Advocats Cristians.
- José María Fernández, advocat de la Fundació Advocats Cristians, en una atenció a la premsa.
- ACN
Va al·legar que la seva filla no tenia capacitat mental per prendre una decisió d'aquesta magnitud i va canviar l'enfocament cap a unes "suposades irregularitats" en el procediment administratiu, especialment en l’actuació de la parella medico jurídica encarregada d’avaluar el cas. En concret, el recurs qüestionava el fet que els dos professionals haguessin expressat un "desacord" per elevar el cas al plenari de la Comissió, un mecanisme previst per la llei però que l'entitat considerava artificiós. L'argument va permetre obtenir una paralització cautelar.
A partir d'aquí, el cas va iniciar un recorregut judicial llarg. El jutjat contenciós administratiu de Barcelona va desestimar la demanda del pare i va avalar la legalitat de la prestació, confirmada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El conflicte va escalar fins al Tribunal Suprem, que va inadmetre el recurs per manca d'interès cassacional (és a dir, per una qüestió tècnica), tot i reconèixer l’existència d’una irregularitat procedimental, però sense considerar-la suficient. Posteriorment, el Tribunal Constitucional va rebutjar adoptar mesures cautelars, i finalment el Tribunal Europeu de Drets Humans tampoc va frenar el procediment, deixant via lliure a l’aplicació de la prestació.
El conflicte amb la família
En paral·lel a aquest recorregut judicial, es va evidenciar un conflicte familiar profund. Segons el relat de la Noèlia, la seva decisió no va ser compresa i va ser rebutjada pel seu pare, que va liderar l'ofensiva judicial per impedir-la. "Em va dir que no tenia cor, que tot el que deia era mentida", explica al programa Y ahora Sonsoles.
La jove descriu la relació marcada per la desatenció i la manca d'empatia. Denuncia la contradicció del pare en voler mantenir-la amb vida i, a la vegada, no estar present en el dia a dia. "Per a què em vol viva?", es pregunta. El resultat del recurs del pare va suposar 601 dies més de vida no desitjada. Durant aquest temps, ha viscut ingressada en una residència sociosanitària.
El pare, la mare i la germana s'oposaven a l'eutanàsia. Però, per a ella, el conflicte no era simètric: "La felicitat d'un pare o una mare no pot estar per sobre de la vida d'una filla". La seva veu, però, ha estat poc present en el debat públic, eclipsada per recursos, informes i posicionaments ideològics.
Un cas que interpel·la
El cas de Noèlia Castillo transcendeix la història individual i es converteix en un mirall incòmode que interpel·la el sistema sanitari, la justícia i les mateixes famílies. En la seva última entrevista, emesa a Y ahora Sonsoles, es mostra serena, fins i tot amb un cert alleujament: “A veure si puc descansar, perquè no puc més”. Lluny de ser un impuls, la seva decisió apareix com una convicció sostinguda en el temps, reiterada davant metges, comissions i tribunals, i travessada per una mateixa idea persistent: la necessitat de posar fi a un patiment que, per a ella, ja no tenia sortida.
