🍜 Aquest divendres, la ració de dades inclou una base d'ajudes socials amb impacte limitat, amb guarnició de terrasses que s'expandeixen i un pensament de turisme en funció de la renda.
Una xifra per començar (font: IGAE):
65%de les inversions pressupostades a Catalunya per l'Estat no es van executar, el 2023.
Hola! Aquesta setmana, el govern català i espanyol han segellat el traspàs de la gestió de l'ingrés mínim vital (IMV), un bon moment per analitzar com s'ha aplicat fins ara aquesta prestació a Catalunya.
El govern espanyol va impulsar l'IMV la primavera de 2020 i, malgrat que l'executiu basc ja l'administra a Euskadi des del març del 2022, la Generalitat ha trigat molt a aconseguir el mateix. El preacord inicial per fer-ho data del febrer d'aquell mateix 2022, però, fins dos anys i mig més tard, el conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, no ha pogut segellar-ne el pacte definitiu. El canvi de titularitat en la gestió n'ha de resoldre alguns problemes endèmics, però en romandran d'altres derivats de la concepció centralista d'aquesta percepció.
En els seus quatre anys d'existència, el govern espanyol ha gastat més d'11.000 milions en l'IMV, però escassament el 8,4% d'aquests han arribat a Catalunya, on viu el 16,4% de la població de l'Estat. De fet, la distribució d'aquestes ajudes ha estat molt desigual i, malgrat que, de mitjana, s'hi ha destinat l'equivalent a 230 euros per habitant, a Catalunya només s'hi ha abonat la meitat, 117 euros per habitant, i a les Illes Balears, 120. Se situen clarament a la cua, a moltíssima distància d'Astúries (373), Andalusia (370) o Extremadura (312).
És que a Catalunya hi ha menys persones que necessitarien aquesta ajuda? N'hi ha tants menys que a Madrid o el País Basc? Difícil de concebre, quan gairebé un de cada quatre catalans es troben en risc de pobresa o exclusió social. Un element que pot explicar la desigual implantació de l'IMV és la competència amb les rendes mínimes de cada territori. Sobre el paper, bona part dels governs autonòmics —també la Generalitat— han passat a obligar els aspirants a percebre les seves prestacions d'ingrés mínim a sol·licitar primer l'ajuda estatal. I un cop atorgada aquesta —si és el cas—, se'ls complementa amb la pròpia del territori fins a la seva quantia, si és més elevada que l'IMV. En el cas català, es tracta de la renda garantida de ciutadania (RGC).
A la pràctica, però, això no ocorre sempre. Dels més de 50.000 beneficiaris directes de RGC no pensionistes, escassament una quarta part ingressa també l'IMV. Això es deu, en bona part, a la ineficient burocràcia que comporta haver de fer dues gestions en administracions diferents. Qui ja cobra la renda mínima autonòmica, per què hauria de sol·licitar l'IMV, si en conjunt no hi guanyarà res?
Això s'hauria de resoldre amb el traspàs, si s'unifica la gestió de totes dues en una finestreta única, com ha promès Campuzano. I és que la renda garantida de ciutadania catalana és de les rendes mínimes més generoses de l'Estat, només per darrere de les dels dos territoris forals —molt destacats— i d'Astúries. La Generalitat hi gasta 18 cops més recursos per habitant que Madrid, per exemple, segons dades del 2022. I això que el 2023 i 2024 encara ha crescut la quantia de la RGC, en augmentar l'Indicador de Renda de Suficiència de Catalunya, després d'una dècada congelat. I això, és clar, eclipsa l'IMV.
Ara bé, aquesta no és l'única raó, ja que Astúries també té una renda mínima elevada i, a la vegada, és el territori on l'Estat més recursos destina en IMV. Què més ocorre? La concepció unitària de la prestació hi té molt a veure. Com tantes altres polítiques del govern espanyol, aquesta ajuda es va crear com si Espanya fos una realitat homogènia i, en concret, com si el cost de la vida fos similar arreu. Per tant, el topall d'ingressos dels aspirants per poder rebre-la són iguals per a tothom i la quantitat que atorga fins a cobrir aquest llindar també és idèntic.
El problema és que Espanya no és homogènia i, segons un estudi recent encarregat per la Generalitat, el cost de la vida a Catalunya és un 6,4% més alt que la mitjana estatal, mentre que d'altres territoris se'n situen força per sota. Això provoca que quedin exclosos de l'IMV molts catalans que, malgrat disposar d'alguns recursos més, tenen les mateixes dificultats materials que ciutadans d'altres territoris —o que, en cas de rebre'l, quedin més lluny de cobrir els mínims vitals—. Per posar-hi dades: en paritat de poder adquisitiu, un català que visqui en una llar unipersonal ha de tenir ingressos 3.488 euros anuals per sota del llindar de risc de pobresa, per optar a l'ajuda estatal, una diferència que duplica l'exigida a un habitant de Castella-la Manxa o Extremadura.
Per tant, aquesta concepció unitària de l'Estat, que entén que les dificultats de la ciutadania les pot determinar un sol indicador únic i invariable, exclou de l'IMV nombrosos catalans que necessitarien la prestació. La clàssica diferència entre igualtat i equitat. Aquest defecte de base, però, no el corregirà el traspàs pactat aquesta setmana, ja que el govern espanyol es reserva la competència normativa d'aquesta ajuda i, per tant, la Generalitat haurà de continuar cobrint aquest diferencial de cost de la vida —i de llindar de pobresa— amb recursos propis, des de la RGC. L'unitarisme i centralisme espanyol passen factura en els més necessitats.
També hem tingut baròmetre del CEO:
🗳️ Una repetició electoral no variaria el resultat del 12-M
📈 Empat tècnic sobre la independència: el 41% la defensa i el 42% s'hi oposa
🧨 Què pensen els catalans sobre els petards a la revetlla de Sant Joan?
Les terrasses guanyen espai
Les terrasses dels bars són un instrument de socialització a l'aire lliure o una apropiació de l'espai públic per al lucre privat? Sigui com sigui, 6.545 bars i restaurants de Barcelona tenen una llicència de l'Ajuntament per a instal·lar-ne i ocupen un total de 76.150 metres quadrats en places i carrers de la ciutat. Una superfície que ha augmentat un 32% des del 2019, abans de la pandèmia. Ho ha analitzat i visualitzat a fons l'Ona Sindreu Cladera en un interessant reportatge.
⚡️ La dada flaix:
Sovint, se'ns diu que els viatges de vacances s'han democratitzat i que, qui més qui menys, agafa un avió per viatjar ben lluny. I veient l'activitat dels nostres contactes d'Instagram, qualsevol s'ho creu, però la realitat és una mica diferent. Segons les dades del segon baròmetre del CEO del 2024, escassament la meitat dels catalans té previst viatjar aquest estiu. I només un 10% ho farà a la resta d'Europa i escassament un 5%, fora del continent. La renda impacta molt en aquests hàbits estiuencs, com es pot comprovar al gràfic, però també l'edat. En vam parlar a La tarda de Catalunya Ràdio i ho podeu recuperar.
📉 Les postres
Com que molts ja estareu de vacances o a punt de tocar-les, us deixo tres recopilatoris d'enquestes a les quals, amb una mica de temps i ganes, podeu treure molt de suc. Es tracta d'estudis que es reiteren en el temps, així que són molt útils per calibrar canvis d'opinió, al llarg dels anys:
📊 La Diputació de Barcelona ja ha publicat la segona edició del Dibaròmetre, la macroenquesta amb dades locals sobre valoració de l'Ajuntament i els serveis públics per a tots els municipis de més de 10.000 habitants de la província. Podeu consultar aquí l'onada 2023-24 i comparar-la amb l'anterior.
📊 L'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) elabora una de les enquestes anuals més antigues del país sobre la cultura política dels catalans. Ara podeu descarregar des d'aquí totes les edicions unificades d'entre el 1991 i el 2023 i calibrar com ha evolucionat l'opinió de la ciutadania durant més de tres dècades.
📊 El grup de recerca Democracy, Elections & Citizenship de la UAB també acaba de publicar un arxiu amb les 12 onades de la seva enquesta POLAT, d'entre 2010 i 2020. Té l'avantatge que es fa en format panel a un grup estable d'entrevistats —i d'altres de refresc— i permet observar el canvi d'opinió d'una mostra permanent d'individus. Molt interessant.