La ratafia és un licor típic català i també de la comarca del Baix Montseny que es fa amb nous tendres i fins a una cinquantena d'herbes silvestres diferents. Aquest digestiu, que tradicionalment es prenia després dels àpats, té una gran varietat de receptes arreu del territori que inclouen ingredients com la pell de llimona, els clavells, la menta i fins i tot espècies com la canyella o la nou moscada. Per elaborar-la, els components es posen a macerar uns quaranta dies a sol i serena fins que s'obté el color fosc i l'aroma especial que la caracteritza.

El nom d'aquest beuratge desperta la curiositat i hi ha una llegenda al Montseny que n'explica l'origen. Segons es recull a l'arxiu etimològic del parc natural, és un relat que s'atribueix a Mossèn Cinto Verdaguer i ambientat a la Taula dels Tres Bisbes, al municipi d'Arbúcies, situada al lloc on conflueixen les comarques d'Osona, la Selva i el Vallès Oriental.

Aquest espai, segons les llegendes locals, es feia servir per a les reunions dels bisbes de Barcelona, Girona i Vic, amb una taula enmig i tres cadires, cadascuna situada a una jurisdicció diferent, ja que aquest lloc és la partió dels tres bisbats. La faula explica que, després d'una llarga reunió, els tres bisbes van enviar un monjo a demanar beguda a l'hostal.

El monjo els va dur un licor que els tres bisbes van trobar deliciós. Tot seguit, li van preguntar quin nom tenia i ell els va respondre que encara no estava batejat. Mentre els bisbes pensaven quin nom podrien donar-li, el secretari, que continuava escrivint l'acta de la reunió, va dir per a ell mateix "rata fiat". Aquesta expressió en llatí vol dir "queda ratificat" i es pronunciava, davant d’un notari quan se signava un afer públic, abans de brindar amb motiu d’algun tractat. Els bisbes van agafar la frase per posar nom a l'aiguardent, la ratafia, que es convertiria en una de les begudes més emblemàtiques de Catalunya i del massís del Montseny.

Altres teories

Hi ha altres teories que expliquen l'origen d'aquest mot, una de les més esteses és que provindria d'una llengua criolla, un idioma resultant del contacte del francès i els parlars de les Antilles. Els nadius d'aquestes illes, al segle XVII, utilitzaven el terme “tafia” per designar els roms que s'elaboraven amb aiguardents fets amb canya de sucre i la maceració de fruits silvestres.