Una remor creixent li va tibar la mirada cap al túnel, on una glopada de llum es precipitava a tota velocitat abans que el metro entrés a l’estació.

La resta de la gent que esperava dispersa per l’andana es va anar atapeint al seu voltant, però ell no es va moure. Va esperar que el comboi fos completament aturat per, ordenadament, entrar per la porta que se li va obrir un parell de passes més enllà.

El molestaven les empentes i l’irritava la desesperació d’alguns per poder aconseguir un seient per seure.

Va creuar el vagó fins a la porta oposada que restava tancada al seu davant, per evitar al màxim el frenesí del moment, i va recolzar el cul al passamà lateral d’aquella entrada, mentre deixava que la seva mirada es perdés en la foscor a través del vidre que li quedava al seu costat.

Era un home d’estatura mitjana, però la seva complexió estilitzada el feia semblar més alt. Sempre anava vestit de forma informal, però –en canvi- se’l veia elegant i, tot i no ser el prototipus de bellesa masculina, es feia mirar. El seu nas era massa gros per harmonitzar perfectament amb la resta de les faccions, més aviat infantils, de la seva cara, però la lluïssor d’uns ulls negres molt grans i la mitja melena grisenca pentinada cap enrere el feien un home interessant.

Ella s’hi va fixar només veure'l entrar.

El senyal acústic va avisar que les portes es tancaven, es va reiniciar la marxa i ell, amb la mirada, va escombrar distretament l’interior d’aquell vagó carregat d'humanitat.

Va ser aleshores.

Darrera un llibre,
asseguda discretament entre mig d’aquell desordre ordenat
                                                                                                  :Ella.
                                                                                                           Una aparició
de formes perfectes. Un cos lleuger amb cabells daurats que es bellugava, suaument, amb el vaivé de la marxa. Una aparença celestial en aquell infern quotidià. Un parèntesi de pau en aquest relat frenètic que és la vida.

No l’havia vista mai, però era com si la conegués de sempre. Era perfecta.
                                                                                                                         Era
                                                                                                                                :Ella.
No l’havia vista mai, però la coneixia, perquè l’esperava.

Poesia?

Llegia poesia. I tot va ser un poema quan el blau transparent dels seus ulls es va aixecar dels versos.

Les seves mirades es van trobar i, un instant, es van reconèixer.

Les veus enllaunades del servei van anunciar la propera estació i el desordre ordenat es va desordenar durant un moment, quan les portes es van obrir.

Gent que sortia i gent que entrava. Gent. Tota diferent i sempre tota igual.

En tornar la quietud aparent de la marxa, furtivament, de reüll, ell va voler trobar-la altra vegada. Però -no podia ser!- ja no hi era. Un punt de ridícula angoixa va encendre encara més, si era possible, la vivesa dels seus ulls, que es van llançar desesperats a buscar-la entre mig d’aquell nou ordenat desordre.

Ja no hi era.

Reflexió adulta.
                           Vergonya pel fet.
                                                        Inspiració profunda i expiració pausada.

Les veus van anunciar una nova estació i el seu pensament va tornar a la realitat: havia de baixar.

Va avançar cap a la porta del seu davant i un home cepat que li quedava al bell mig del pas es va apartar per anar a ocupar el lloc que ell acabava de deixar lliure. I –...- allà, esperant, també, per sortir, just al seu davant, amb els seus rínxols clars i la seva silueta perfecta
                :Ella.

El conductor va reduir bruscament la velocitat i el sotrac va desequilibrar-la cap enrere.

Instintivament, ell es va agafar amb una mà a la barra del sostre i amb l’altra la va acollir per la cintura, evitant-li la caiguda.

Amb un rubor discret, ella es va incorporar novament i va girar-se per dir "Perdó". "No passa res", va somriure-li ell.

El comboi es va aturar, les portes es van obrir i una riuada de gent va desembocar a fora per seguir el seu curs, mentre el metro refeia altra vegada la marxa.

Intentant no deixar-se portar pel corrent, aquell home va girar-se, perdut, resistint la inèrcia, per no perdre-la.

La va veure. Caminava a poc a poc, en direcció oposada al seu camí. La va veure com s’allunyava, com una més, com... La va veure, no la volia perdre, no la podia perdre... i quan ja la perdia, ella va girar tímidament el cap per retrobar-lo.

El món es va aturar un moment etern. Les seves mirades es van besar i, després d’un somriure resignat, cada un va seguir la seva vida andana enllà.  

Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.

Yorgos Konstantinou és un polipàtrida i políglot d'arrels balcàniques i empelt berlinès autotransplantat a Cercs. Treballa d'enginyer visual, cartoonista, il·lustrador, muralista, facilitador gràfic i historietista a www.imagistan.com i com educador, creador i facilitador de jocs de pau a www.irenia.net.