Una comèdia que passa per molts llocs. Així defineix, el jove actor berguedà Ivan Otaola, l'obra que estrenarà per primera vegada a Berga aquest dissabte, i que parla de dues realitats contraposades. I és que, tal com deixa intuir en el seu títol, 'La gent que em veu', la percepció de les coses pot variar molt, depenent d'on es troba cadascú. L'èxit i la desgràcia, la realitat i la ficció, el deliri i el seny... Tot de conceptes que sembla que mai es puguin arribar a tocar. No obstant, la vida experimenta moviment i pot portar cadascú fins a límits insospitats. Potser són abismes, però també són realitats.

'La gent que em veu' és una obra nova a Berga, però que ja s'havia estrenat anteriorment. Quina és la seva història?
Aquesta obra neix de fer el meu projecte de final de carrera. Es va estrenar primer a l'Institut del Teatre, i després vam decidir treure-la a fora per aprofitar-la i perquè crèiem que podia tenir sortides. 

Una obra molt personal...
Sí, jo me la sento molt meva, però hi ha molta més gent que hi ha posat feina i hores. Jo me l'estimo molt perquè és com un fill. La idea va néixer de mi, vaig pensar tot com aniria, com treballaríem, el fet de construir el guió a partir d'improvisacions... I per sort, vaig trobar gent a qui va interessar perquè tampoc podia donar res remunerat. 

Entrant en la seva essència. Què és el que volia transmetre amb aquesta obra?
El que jo vaig explicar al tribunal és que jo tenia ganes de treballar amb improvisacions perquè tenia moltes ganes de crear una història que pogués arribar a la gent. Una història que pogués emocionar, però també riure, que passés per molts llocs i que també tingués un treball a fons del personatge. I amb aquesta idea, crec que finalment hem arribat a uns personatges que passen per mil etapes diferents, canvien, els hi passen coses, tenen alts i baixos, i crec que ho hem aconseguit.

Però què és el que explica?
Et dic el que jo crec que explica, però a una altra persona potser li arriba d'una altra manera. L'argument són dos personatges que representen dos mons molt oposats. Una persona que viu al carrer, amb tot el que això comporta, i una altra de benestant, que la seva feina és de policia, però que podríem ser tu o jo. Normalment, aquests dos mons no interactuen, però hi ha una causa que fa que es vegin obligats per força a interactuar. I durant el procés, buscàvem ajuntar això i veure què passava, perquè no ho sabíem ni nosaltres. 

  És potser una obra que intenta plasmar una moralitat? Potser alliçonar, fins i tot?
Lliçons, jo no en busco donar. El que jo busco és explicar una història i, a partir d'aquí, a la gent li arribarà d'una manera o d'una altra. Però el meu objectiu no és donar una lliçó tipus 'feu això perquè, si no, us passarà allò'. No he tingut la pedanteria de dir: 'Mireu quina lliçó us dono'. Simplement explico una història.

Un dels dos personatges protagonistes, el sense sostre, és també una figura recorrent en altres obres de teatre o pel·lícules. Va ser aquesta, la seva inspiració?
Quan vaig començar, no, però a mig procés hi va haver un punt en què vaig mirar referents, no per copiar, però sí per intuir una mica. Perquè si construeixes una cosa sense tenir-ne idea, pots caure en l'error que quedi molt superficial, i en un personatge que considero que és una cosa seriosa, no ho volia. Llavors sí que vaig veure una pel·lícula d'on vaig agafar coses, l'atmosfera... Aquest personatge té una relació molt estreta amb el seu amic imaginari, el seu carro de la compra. I per establir aquesta relació, sí que vaig tenir en compte com aquesta persona arriba a un punt en què es posa a parlar amb un carro.

L'altre protagonista, el policia, també és un personatge molt estereotipat. Fins i tot, en diverses obres o pel·lícules se'l caricaturitza o es potencien certs tòpics. És així en el seu cas?
El policia és un tòpic, sí, però hem intentat defugir d'això, i ho hem fet a través de la construcció d'un personatge molt normal, molt de carn i ossos. No hem fet una caricatura d'un policia dolent. Hem intentat defugir, i és una persona que té la seva feina i manera de pensar. 

Tot aquest estudi dels personatges, creació del guió i assaig de l'obra ha de requerir, per força, un temps considerable. Quins van ser els seus tempos?
Hi vaig estar pensant durant un curs, llavors buscant l'equip i la idea... Va anar passant el temps i vaig començar a treballar-hi al febrer del 2015. I vam començar amb les impros, amb el material escampat pel terra i a intentar trobar els personatges. Mica en mica, va començar a sortir l'escaleta per on volíem que anés la història, i un dia vam crear el text. I això va ser passat Setmana Santa. A finals d'abril vam haver de fer el muntatge, que va ser molt intensiu, i es va estrenar a finals de maig. 

Tornant a Berga, es tracta d'una obra que s'allunya del que fins ara s'ha vist? 
Jo crec que és una obra que s'entendrà perquè tampoc és complicada. Parles d'improvisació i pot semblar molt alternatiu, però és una obra per a tots els públics. És una comèdia, al cap i a la fi. 

Una comèdia?
És una comèdia que passa per molts llocs. L'embolcall de tot és de comèdia, però potser etiquetar-la només així pot ser massa còmode. De Berga, també tinc les meves ports, perquè serà un espai diferent, un públic diferent, i nosaltres fa un temps que no la fem. Això crea inseguretat, però crec que és una obra que pot agradar. Però no és una comèdia d'aquestes comercials com pot fer la Farsa, o una cosa súper gestual com pot fer Tràfec, ni un text d'allò del Jordi Cussà d'Anònim. És el que a mi em va sortir. 

El que sí, és que serà una obra que destinarà els beneficis al Centenari de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt.
Sí, jo tenia ganes de portar l'obra a Berga, i el Ferran Aymerich, que és amic meu i està ficat en això, m'ho va proposar. I estic content de col·laborar amb una entitat de Berga, i si és cultural, encara millor. 

Pel que fa a vostè com a actor, és un dels pocs professionals que hi ha al Berguedà. Com es veu ara que ja ha acabat la seva etapa formativa?
Jo no sé si és una sort o un defecte, que sóc un tipus d'actor que m'agrada tot. Però crec que un bon actor és aquell que sap fer com més coses millor. Jo intento ser un actor polifacètic, que em pugui moure en diferents llocs. M'encanta el teatre, potser el que més, però també la càmera. Tot és completament diferent, però és que m'agrada tot. 

I la pregunta ambiciosa de l'entrevista, que li demanaré que em respongui sincerament i, si convé ser ambiciós, que també ho sigui. Tenim davant una jove promesa del cine o del teatre?
(riure) No ho sé, no sóc gaire ambiciós, no? (riure) Jo el que intento és fer-ho el màxim de bé i agafar-me amb la màxima ambició i passió totes les feines que tingui. Sé que si ho faig així, és l'única manera perquè això funcioni, perquè en aquest món tan difícil on m'he fotut, només així pot funcionar. Llavors pot ser que tampoc funcioni, però és fer això o morir, no?

I a llarg termini, quina seria la seva màxima aspiració? En què somia Ivan Otaola?
Tot el que surti serà benvingut, i no penso en Holywood  o segons quina pel·lícula de Madrid, sinó en viure d'això. M'és igual si actuo al Teatre Nacional, a la tele, a Hollybood o al carrer; a mi el que m'agrada és actuar, i això em dóna vida, perquè fa temps que m'he adonat que és el que em fa feliç. I si puc seguir fent això tota la vida, serà el millor; i si no, ho seguiré fent, però d'una altra manera.