Aquest article dona continuitat a «Rolling Stones: 60 anys i comptant. Part 2: Els quatre àlbums magistrals (1968-1972)», publicat el 6 de novembre del 2023.

[noticia]27353[/noticia]

Una de les claus que explica la longevitat dels Stones és que han sabut adaptar-se en cada canvi als nous temps i captar les tendències de les noves generacions, però sempre mantenint-se fidels a les seves arrels en el blues, el soul, el rhythm & blues i la seva identitat en el rock & roll. Cap a finals dels setanta (la millor dècada de la llarga història dels Stones), Jagger & Richards buscaven nous sons. Ja havien pujat al carro del boom de la música disco amb els temes, Hot Stuff (Black And Blue 1976), Miss You (Some Girls 1978) (un dels seus millors singles), Emotional Rescue i Dance (Pt. 1) (Emotional Rescue 1980) o Undercover Of The Night (Undercover 1983). Els Rolling Stones també es van apuntar a la moda del reggae, del que Keith Richards n'era molt fan, amb cançons com, Cherry Oh Baby (Black And Blue 1976), Send It To Me (Emotional Rescue 1980), Feel On Baby (Undercover1983) o You Don't Have To Pixen It (Bridges To Babylon 1997).

Charlie Watts va morir el 24 d'agost de 2021. Però tant Brian Jones que va morir el 3 de juliol de 1969 com Ian Stewart que va morir el 1985, o Bill Wyman i Mick Taylor, tots ells també han format part de la història dels Rolling Stones. Uns van morir, els altres van abandonar la banda, però els seus noms continuaran sent llegenda. Actualment, la icònica banda de rock britànica només té tres membres, Mick Jagger, Keith Richards i Ronnie Wood. Mick Jagger va concedir recentment una entrevista al The Wall Street Journal on va reflexionar sobre la fi de la banda més longeva de la història del rock, i pel que sembla, aquest final no arribarà ni tan sols amb la mort de tots els membres, perquè la seva música transcendirà generacions. La veritat és que, als seus 80 anys, després d'una vida repleta d'excessos i una cirurgia de cor el 2019, Jagger té una salut envejable fins i tot per a gent de menys edat que ell. "Tinc molta sort d'estar tan sa. És sort més que res. Només genètica", afirma Jagger. El que també es manté en bones condicions (potser no tant com Jagger) és Keith Richards, que al desembre també farà 80 anys, en una recent entrevista va assegurar que havia deixat bona part dels seus vicis, si bé encara gaudeix d'una copa de tant en tant. "El tabac el vaig deixar l'any 2019. No l'he tocat des de llavors. L'heroïna la vaig deixar el 1978. Vaig deixar la cocaïna el 2006. Encara m'agrada prendre una copa de tant en tant (perquè no aniré al cel a curt termini), però a part d'això, intento gaudir d'estar sobri. És una experiència única per a mi. Em moro de ganes per clavar-li queixalada a algunes de les noves cançons a l'escenari, si Déu vol i el rierol no s'asseca". Així que, tornem a treure la llengua i gaudim d'aquesta tercera i última part de la seva brillant discografia.

The Rolling Stones - Goats Head Soup (1973)

Goats Head Soup va marcar el final de la millor època dels Stones, entre Beggars Banquet (1968) i Exile On Main St. (1972). Independentment del títol i de l'horrorosa portada, Goats Head Soup (Sopa de cap de cabra) és un àlbum molt respectable per contenir algunes cançons icòniques, encapçalades sobretot per la immortal, Angie. I, més enllà del fet de si els Stones estaven físicament preparats per a despatxar un millor disc en aquell moment (Keith Richards continuava en les profunditats del pou de l'addicció a l'heroïna), Goats Head Soup es va quedar una mica a mitges, segurament pel fet que arribava immediatament després de la millor ratxa d'excelsos discs d'estudi en la història del rock com van ser els quatre anteriors. Decidits sempre a incorporar els sons de moda del moment, Goats Head Soup troba als Stones (que acabaven de sortir de gira amb Stevie Wonder com a teloner) captivats pel funky urbà. Doo Doo Doo Doo Doo (Heartbreaker), amb Billy Preston al teclat i Jim Price a la trompeta, és una de les cançons destacades, juntament amb Dancing With Mr. D i Star Star. En el fons, però, Goats Head Soup és un àlbum de balades, la millor, la immortal Angie, probablement també, la millor dels Stones, acompanyada de les fantàstiques Winter i Coming Down Again. El disc ha estat tant infravalorat com també sobrevalorat a parts iguals, tot i que amb el pas del temps ha guanyat notorietat. Les sessions de gravació van deixar algunes cançons que no van ser incloses en l'àlbum, dues d'aquestes, Tops i Waiting On A Friend, apareixerien finalment a l'àlbum Tattoo You (1981) amb Mick Taylor a la guitarra. Through The Lonely Nights es va convertir en la cara B del single It's Only Rock 'n' Roll (But I Like It) i va ser publicada per primera vegada el 2005 en el recopilatori titulat Rarities 1971-2003.

The Rolling Stones - Angie
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=RcZn2-bGXqQ[/youtube]
The Rolling Stones - Star Star
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=b1zgmM2lalo[/youtube]

The Rolling Stones - It's Only Rock 'n' Roll (1974)

És l'últim àlbum dels Stones abans de la marxa de Mick Taylor com a membre de la banda. Malgrat l'èxit comercial dels Rolling Stones, Mick Taylor es sentia frustrat i insatisfet per les constants topades amb Keith Richards, a més de no aparèixer als crèdits de les cançons, tot i que havia col·laborat amb Mick Jagger en la composició i gravació de les cançons del disc anterior. El 12 de desembre de 1974, Mick Taylor va anunciar que abandonava els Rolling Stones, "Veia que la banda no anava enlloc, no havíem sortit de gira i estava avorrit, a més tenia els meus problemes personals. Una de les coses que més em molestava era que els Stones estaven envoltats d'una cohort d'aduladors que els deien el grandiosos que eren. Les drogues no eren el problema, no és un secret que Keith Richards era un addicte a l'heroïna, jo també m'hi estava convertint en un addicte, els meus problemes van empitjorar després". Igual que amb Goats Head Soup, el parer general sobre It's Only Rock 'n' Roll és de divisió d'opinions. Inclou dues de les millors cançons de la banda, la immortal It's Only Rock 'n Roll (But I Like It) i la balada Time Waits For No One. Aquí hi ha cançons que sonen vives, i que sonen a pur rock'n'roll amb inspiració, com If You Can't Rock Me o Dance Little Sister, balades com Till The Next Goodbye o If You Really Want To Be My Friend, o la soul Ain't Too Proud To Beg. El primer single de l'àlbum va ser It's Only Rock 'n' Roll (But I Like It), i malgrat el so genuïnament Stone, va sorprendre en no aconseguir entrar al Top 10 dels Estats Units (cosa que sí que va fer al Regne Unit). S'ha convertit en un tema bàsic del repertori dels Rolling Stones en directe. La cara B del single, Through The Lonely Nights es remunta a les sessions del Goats Head Soup de l'any anterior.

La versió, Ain't Too Proud To Beg, originalment un èxit de 1966 de The Temptations, va ser el segon single als Estats Units. El més destacable de l'àlbum, It's Only Rock 'n' Roll, és que els Stones sonen als Stones i el tema que dona títol al disc és un exemple perfecte, un disc que és agraït de revisitar de tant en tant per a recordar al que sonava una banda de rock tan gran en aquella època. Després del gegantesc Exile On Main St. (1972) era complicat mantenir el nivell, però és un disc que inclou algunes de les últimes perles abans del forat negre que va suposar part de la dècada dels 70 per als Stones, on va haver-hi meravelles i grans decepcions. En comptes de fer una gira per a promocionar l'àlbum, la banda va decidir ficar-se a l'estudi per a gravar el següent disc, a causa de la decepció i la posterior renúncia de Mick Taylor. No va haver-hi cap gira fins que a l'estiu següent la banda va iniciar als Estats Units Tour Of The Americas '75, amb el futur membre i guitarrista, Ronnie Wood, substituint a Mick Taylor.

The Rolling Stones - It's Only Rock 'n' Roll (But I Like It)
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=JGaBlygm0UY[/youtube]
The Rolling Stones - Ain't Too Proud To Beg
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Kktm9rwz-dE[/youtube]
The Rolling Stones - Through The Lonely Nights
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=niPfbfgzav4[/youtube]
The Rolling Stones - Till The Next Goodbye
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=WETzhm0N9G8[/youtube]

The Rolling Stones - Black And Blue (1976)

A mitjans dels 70 els Stones van començar els seus a vegades brillants i a vegades desastrosos experiments amb el reggae i el funk. Mick Jagger i Keith Richards ja havien començat a mostrar les seves influències d'aquests gèneres en els àlbums Goats Head Soup (1973) i It's Only Rock 'n' Roll (1974), però Black And Blue va ser el moment més culminant d'aquell desconcertant període musical. Quan Mick Taylor va abandonar els Stones a finals de 1974 després del disc It's Only Rock 'N' Roll, el lloc de guitarra solista va quedar vacant i la banda va utilitzar les sessions de gravació del Black And Blue com una audició pública per a cobrir la plaça. Entre els aspirants hi figuraven Jeff Beck, Rory Gallagher, Harvey Mandel, Wayne Perkins, Peter Frampton, i Ron Wood. Els tres guitarristes que finalment van participar en el disc van ser els nord-americans Harvey Mandel (de Canned Heat) i Wayne Perkins (de Muscle Shoals) i Ronnie Wood, vell amic dels Stones des dels temps en què militava a The Birds, una altra banda pionera del rhythm & blues britànic de principis dels 60. Ron Wood ja havia tocat la guitarra acústica de dotze cordes a la cançó It's Only Rock 'n' Roll (But I Like It) de l'àlbum It's Only Rock 'n' Roll i apareix en la meitat de les cançons del Black And Blue amb Wayne Perkins i Harvey Mandel tocant la guitarra en els títols restants. Mick i Keith van deixar ben clar a Ron quin seria el seu lloc dins de la banda des del principi, apropiant-se l'autoria de la seva cançó en el tema reggae, Hey Negrita, apareixent en els crèdits del disc com, Jagger/Richards (inspiration by Ron Wood). Wood sempre va ser l'opció preferida de Mick Jagger i Keith Richards, que no concebien la presència d'un membre no britànic a la banda, però, però tot que aquest va acompanyar als Stones en la seva gira nord-americana de 1975, ho va fer com a guitarrista convidat. No seria fins a finals d'aquell mateix any, quan la ruptura dels Faces es va fer oficial, que Ron Wood va ser anunciat com a membre oficial dels Rolling Stones (tot i que, des del punt de vista de la "pasta", va continuar sent un empleat assalariat de la banda fins que la sortida de Bill Wyman l'any 1993 el va convertir en un soci amb els mateixos drets que Jagger, Richards i Watts). Les joies de la corona són les infravalorades Memory Motel, una balada de set minuts que és una de les més nostàlgiques dels Stones i Fool To Cry. A més de Hand Of Fate i Crazy Mama.

The Rolling Stones - Memory Motel
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=RBq3iFEeGZQ[/youtube]
The Rolling Stones - Fool To Cry
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=G1bnvD3W1Hs[/youtube]
The Rolling Stones - Crazy Mama
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=c1mZf9CCyZE[/youtube]

The Rolling Stones - Some Girls (1978)

Els Stones mai havien estat tan mediàtics com a mitjans dels 70, però els seus àlbums havien estat irregulars des del Exile On Main St., fins arribar el Some Girls del 78. Ron Wood havia substituït a Mick Taylor, i tot i les optimistes ambicions de Mick Jagger, amb l'aparició del punk i el desmantellament dels mites hippies, els Stones mai tindrien intenció d'enfrontar-se als punks en el seu terreny, però i la música disco?. Podien fer-ho. Sembla que Mick Jagger va ser el principal motor creador d'aquest àlbum (tot i que no està gaire clar). A principis de 1977, els Rolling Stones continuaven forts malgrat la profunda addicció de Keith Richards. Jagger havia agafat el control de la banda i ell decidia el rumb. Els Stones li devien un disc més a la discogràfica abans de quedar lliures i la decisió va ser clara, un disc en directe, Love You Live (1977). Com que Richards tenia problemes per a entrar als Estats Units per un assumpte relacionat amb la cocaïna, Jagger va pensar que el millor era anar a Toronto. Allà es van citar per a mitjan febrer, tots es van presentar menys Richards, que trigaria encara una setmana a arribar. Es va allotjar a l'Harbour Castle Hotel amb la resta dels Stones, però en una planta a part. El 27 de febrer, després de tres dies d'heroïna, mig en coma, Keith Richards va ser detingut, ni més ni menys que per 5 membres de la Policia Muntada del Canadà. Keith Richards, va ser acusat de possessió i tràfic de drogues, enfrontant-se a una condemna entre set anys i cadena perpètua. La fiança es va establir en 25.000 dòlars. Mick Jagger no s'ho podia creure, una setmana esperant a Richards per a poder assajar i el guitarrista estava detingut a comissaria, i a la meitat d'una negociació discogràfica milionària. Però va tornar a passar, no se sap com, Keith Richards es va tancar, no va sortir fins a l'endemà passat i es va posar a tocar amb tota la banda sonant d'escàndol. El 4 de març, els Rolling Stones ho van brodar davant de 300 espectadors embogits. L'àlbum en directe, Live At The El Mocambo Tavern, Toronto 1977 que circulava com a pirata, es va editar de manera oficial a principis d'aquest 2023. Keith Richards després dels concerts a El Mocambo va dir, "Tothom parla de condemna i desastre, però estem a l'escenari i ens sentim millor que mai. Sonem fantàsticament!". Finalment, es va suspendre la sentència a Keith Richards després que el tribunal decidís que Richards no va portar les drogues al país, sinó que les va comprar mentre estava al Canadà. Part de la sentència de Richards va implicar tocar en un concert benèfic per a l'Institut Nacional Canadenc per a Cecs.

Mick Jagger es va inspirar en Nova York, a l'època en què la música disco estava en la seva esplendor i el punk feia els seus primers passos. La influència disco s'aprecia clarament a la cançó, Miss You. El tema, Miss You, va dominar aquell estiu, amb la intro d'aquell baix de Bill Wyman via Billy Preston, que aliat amb el ritme de Charlie Watts, era irresistible. D'altra banda, Respectable, When The Whip Comes Down, Far Away Eyes i sobretot, Beast Of Burden, són un sòlid suport per a l'àlbum. Després de passar la major part dels 70 rebent crítiques per la irrellevància i decadència dels seus àlbums, Some Girls va tenir una excel·lent rebuda, no només d'èxit comercial, sinó que també per part de la crítica musical, sent qualificat com el millor àlbum des de l'Exile On Main St. de 1972, impulsat per l'èxit dels seus singles, dos d'ells, Miss You i Beast Of Burden, van arribar al Top 10 als Estats Units, Respectable (només al Regne Unit) i Shattered. Aquest disc va marcar l'inici de l'última sèrie seguida d'àlbums clàssics de la banda, Emotional Rescue i sobretot, Tattoo You també tindrien molt èxit comercial i de crítica. Les cançons, Respectable, Shattered i Before They Make Me Run encara ara continuen apareixent en el setlist dels seus concerts. Some Girls és un gran àlbum, ple d'energia, en el que gairebé totes les cançons són clàssics, Beast Of Burden, en particular.

L'any 2011 es va reeditar Some Girls com un disc doble, el primer amb l'àlbum original remasteritzat i el segon, amb 12 cançons, algunes inèdites que van ser gravades durant les sessions del disc i van ser descartades, i prèvies a l'Emotional Rescue, amb l'excepció del tema, So Young. Del disc addicional, la cançó, No Spare Parts va ser llançat com a single, aconseguint arribar al número 2 del Billboard, So Young va ser el segon single del disc addicional de la reedició de Some Girls. No van ser singles, però les també populars, Do You Think I Really Care? i You Win Again aportaven el toc de continuïtat country en el segon disc, que Far Away Eyes havia aportat en el primer.

The Rolling Stones - Miss You
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=hic-dnps6MU[/youtube]
The Rolling Stones - Beast Of Burden
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=761yzGz4HzQ[/youtube]
The Rolling Stones – Respectable
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=ptDz5BwAgXQ[/youtube]
The Rolling Stones - Far Away Eyes
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=VyK1bZZ7E-s[/youtube]
The Rolling Stones - When The Whip Comes Down
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=wiXAxAu1jfo[/youtube]
The Rolling Stones - No Spare Parts
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=XbQaio1aRmU[/youtube]

The Rolling Stones - Emotional Rescue (1980)

Emotional Rescue marca la immersió dels Rolling Stones en el món de la música disco que estava en ple apogeu en aquell moment. Després de tornar a l'èxit comercial i de crítica gràcies a l'àlbum Some Girls (1978), els Stones gravarien moltes cançons que continuaven tenint l'estil del disc anterior. Emotional Rescue (1980) és un dels àlbums més relaxats de la banda, amb temes que en gran part serien cuinats en les sessions de gravació de Some Girls, com per exemple, Let Me Go, que recorda molt al Lies, i va ser el primer àlbum dels Stones publicat després que Keith Richards fos exonerat del càrrec de possessió de drogues el 1977 a Toronto, Canadà, amenaçant d'acabar amb la seva carrera i la dels Rolling Stones. Els singles van ser, Emotional Rescue, She's So Cold, Send It To Me i Dance (Pt. 1). Alguns temes que van quedar fora del disc apareixerien a l'àlbum següent, Tattoo You (1981), que arribaria un any després d'aquest Emotional Rescue, com Black Limousine, Start Me Up, Hang Fire, Little T&A, i No Use In Crying. Emotional Rescue és un bon àlbum que sovint és ignorat per la majoria dels fans, en ell també trobem a Mick Jagger cantant amb el millor falset de la seva carrera en el tema que dona títol al disc. La cançó que tanca l'àlbum, All About You, en la que canta Keith Richards va ser interpretada per uns com el final de la relació sentimental entre Anita Pallenberg i Keith Richards, que va durar entre 1967 i 1979, quan Richards va conèixer a la seva futura dona, la model Patti Hansen, i per altres com un primer senyal de la fractura en la relació entre Jagger i Richards que vindria després.

The Rolling Stones - Emotional Rescue
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Ts6uiubDvw4[/youtube]
The Rolling Stones - She's So Cold
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=_w05BgSEVQU[/youtube]
The Rolling Stones - Let Me Go
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=0-Dj3cNceTM[/youtube]

The Rolling Stones - Tattoo You (1981)

Qui ho hagués dit?, després de Physycal Graffiti (Led Zeppelin, 1975), Tattoo You, és el millor disc oficial confeccionat amb les sobres de sessions prèvies de la història de la música gravada. Segons la modalitat de l'era del vinil, es divideix en, cara A rock i cara B, balades. Tattoo You, a més d'incloure cançons com Start Me Up, Hang Fire, Slave, Black Limousine o Waiting On A Friend, també va provar que l'èxit del Some Girls no va ser cap accident. I malgrat d'estar fet principalment amb material destinat anteriorment a altres discos, la majoria a l'Emotional Rescue, l'àlbum és un dels més rics musicalment de tota la carrera dels Stones. Tattoo You és simplement brillant i un àlbum essencial, és el millor, juntament amb Some Girls, a arribar després de la millor època dels Rolling Stones.

Start Me Up, el primer single del disc i que obre l'àlbum, és la cançó estrella que va revitalitzar la carrera dels Stones, el seu improbable inici el van trobar amb l'única toma roquera que van fer d'un tema reggae de l'època del Black And Blue que havien titulat Never Stop. Waiting On A Friend, un altre dels temes consagrats i segon single del disc, es remunta a les sessions del Goats Head Soup de 1972, amb la participació de Mick Taylor a la guitarra (no Ron Wood), igual que amb el tema, Tops. Slave, una cançó que va quedar fora de Black And Blue va mostrar el camí dels Stones cap al boogie, o Black Limousine, un clàssic honky tonk poc valorat. Cançons oblidades de feia temps, jams instrumentals i fragments triats es posen al dia, i el resultat final fa l'efecte, d'una banda, que torna a les seves arrels i a la seva millor forma. Va ser l'últim àlbum dels Rolling Stones a arribar a la primera posició de les llistes dels Estats Units, acabant així amb la sèrie d'àlbums número 1 de la banda, que es remuntava al Sticky Fingers de 1971. És considerat per molts fans i crítics com l'últim àlbum clàssic dels Stones. L'any 2021, amb motiu del 40 aniversari de l'àlbum, van reeditar el Tattoo You, inclou el disc original remasteritzat. Un segon disc amb nou cançons inèdites de l'època del llançament original titulat, Lost & Found: Rarities, entre elles inclou l'original Living In The Heart Of Love, una versió de Shame, Shame, Shame de Jimmy Reed, un cover de Drift Away de Dobie Gray i la versió reggae del Start Me Up. Un tercer disc doble, el directe Still Life: Wembley Stadium 1982, amb 26 cançons.

The Rolling Stones - Start Me Up
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=AUVGR-xvJPw[/youtube]
The Rolling Stones - Waiting On A Friend
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=MKLVmBOOqVU[/youtube]
The Rolling Stones - Hang Fire
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=sOzwvza1RRw[/youtube]
The Rolling Stones - Black Limousine
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=FuR4k3IHxQY[/youtube]

The Rolling Stones - Undercover (1983)

Després de Tattoo You, fet amb temes descartats dels anys 70, amb Undercover els Rolling Stones es fiquen de ple a l'era dels 80, intentant reinventar-se per a la nova era de la MTV. Durant la gravació de l'àlbum, va començar a sorgir certa tensió entre la banda, principalment pel fet que Richards havia deixat el seu estil de vida destructiu de la dècada anterior, i buscava un paper més actiu en la direcció creativa dels Stones. Mick Jagger i Keith Richards van començar a tenir les seves diferències, Jagger va ser conscient dels nous estils musicals i volia mantenir als Stones tan actuals com sigui possible, mentre que Richards aparentment se centrava més en les arrels blues i rock. Com a resultat de les friccions, la tensió aniria en augment entre els dos membres clau en els anys vinents.

Undercover era el primer àlbum amb temes nous dels Stones des del discotequer Emotional Rescue, i apareixia en un paisatge en el qual el pop de sintetitzadors era el rei i el rap estava en alça, per tant, els veterans del rock tenien molta feina per fer per a tornar a mostrar-se de nou. Undercover va tenir una producció contemporània que va posar al dia el so dels Stones i, com abans, es van esforçar per cobrir tots els flancs, el funk, amb Undercover Of The Night, el rock, amb She Was Hot, el reggae, amb Feel On Baby, i fins i tot el rap, amb Too Much Blood. L'àlbum va resultar una espècie de barreja entre rock, reggae i pop. Tot i això, Undercover, va ser un èxit comercial que inclou un dels seus clàssics i una de les seves millors cançons dels anys 80, el single, que dona títol a l'àlbum, Undercover Of The Night, un dels grans èxits dels Stones, gràcies en part al seu icònic vídeo musical molt emès per la MTV. La promoció del single Undercover Of The Night, dirigida per Julien Temple, una cançó política rara sobre Centreamèrica, es va considerar fins i tot massa controvertida per a la MTV. She Was Hot i Too Much Blood van ser els altres singles de l'àlbum.

The Rolling Stones - Undercover Of The Night
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=DVJkfXeTs9Q[/youtube]
The Rolling Stones - She Was Hot
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=VQh8oh0rj3s[/youtube]

The Rolling Stones - Dirty Work (1986)

Només cal veure la portada, els Stones van adoptar l'aspecte i el so del pop més de moda, rollo "Miami Vice", deixant una mica de costat tot allò que els havia convertit en icones del rock. A Dirty Work trobem uns Stones perduts, Keith Richards que gairebé no es parlava amb Mick Jagger, cabrejat per haver publicat She's The Boss (1985), el seu primer àlbum en solitari. Charlie per la seva part es trobava ficat en l'addicció a l'heroïna i l'alcohol. Òbviament, són els Stones, així que no està exempt d'encant, però cal fer molt esforç per trobar-lo. Podem salvar alguna cosa?, els seus singles, un cover del clàssic de 1963, Harlem Shuffle de Bob & Earl, tot i que recorda molt al duet de Jagger i Bowie per al Live Aid, Dancing In The Street, i One Hit (To The Body), més semblant al so Stones. És el disc que va estar a punt de trencar els Rolling Stones, la relació de Keith Richards amb Mick Jagger va arribar a un punt de ruptura, Jagger va prioritzar el seu àlbum en solitari per davant de Dirty Work, cosa que Keith Richards va trobar imperdonable. En les seves memòries, Keith explicava, "Quan ens vam reunir a París per a gravar Dirty Work el 1985, l'ambient era molt dolent. Les sessions s'havien retardat perquè Mick estava treballant en el seu àlbum en solitari i ara estava ocupat promocionant-lo. Mick havia vingut gairebé sense cançons en les que treballar. Les havia fet servir per al seu disc. I, sovint, simplement no era allà a l'estudi, sortia de promoció. L'horrible atmosfera a l'estudi va afectar a tots. Bill Wyman gairebé va deixar d'aparèixer, Charlie Watts va volar de tornada a casa. Vam fer un vídeo de One Hit (To The Body) que més o menys explicava la història, gairebé literalment arribem a les mans, més enllà de les nostres funcions d'actuació".

The Rolling Stones - One Hit (To The Body)
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=dx2WRQLSIew[/youtube]
The Rolling Stones - Harlem Shuffle
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=VWWrHyx16JE[/youtube]

The Rolling Stones - Steel Wheels (1989)

Intentant deixar de banda l'animadversió, Jagger i Richards es van posar a treballar en un retorn post Dirty Work que establiria les bases per a tot el que vindria després. I, per descomptat, una gira mundial després de set anys no menys important, titulada Steel Wheels / Urban Jungle Tour, la més gran feta per ells fins a aquell moment. Considerat com un àlbum de reunió (segon àlbum dels Stones a ser batejat com el del seu gran retorn), escoltem a una banda honesta, una banda plena d'energia, tant a la carretera com a l'estudi, gaudint del seu estatus de llegendes del rock, quedant més que clar en temes com, Mixed Emotions, Sad Sad Sad, Rock And A Hard Place, Terrifying o la balada Almost Hear You Sigh. Per cert, moltes d'elles recorden a l'època de Tattoo You. Steel Wheels també és l'últim àlbum d'estudi del baixista original Bill Wyman amb els Rolling Stones. Després de la gira Steel Wheels / Urban Jungle Tour, Wyman va abandonar la banda, anunciant la seva marxa el gener de 1993. Mai va ser substituït oficialment per cap altre baixista, tot i que Darryl Jones és qui ocupa el seu lloc des que va marxar, tant gravant com a les gires.

The Rolling Stones - Sad Sad Sad
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=ZeVO_TW9PFE[/youtube]
The Rolling Stones - Mixed Emotions
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=NASYGTIpzvk[/youtube]
The Rolling Stones - Rock And A Hard Place
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=oo27THq81wM[/youtube]

The Rolling Stones - Voodoo Lounge (1994)

Els Rolling Stones, cinc anys després van voler mantenir el bon moment que havien tingut amb l'àlbum Steel Wheels de 1989, centrant-se a fer cançons sense gaires floritures i que sonessin al que sempre havien sonat els Stones. Havien patit uns anys 80 difícils, qui no?, però la banda va superar la seva crisi dels 50 i la marxa del seu baixista original Bill Wyman el 1993, renovada i a punt per a tornar a la feina. Mick i Keith havien superat les seves diferències "extraconjugals" en solitari, publicant el segon àlbum de Keith Richards, Main Offender (1992) i el tercer àlbum de Mick Jagger Wandering Spirit (1993). Darryl Jones s'encarregava definitivament del baix i el nou àlbum mostrava a una banda revitalitzada. Els temes destacats del disc són Love Is Strong, You Got Me Rocking, Out Of Tears i I Go Wild que van ser els singles, a més de la balada Blinded By Rainbows i Thru And Thru cantat per Keith Richards. L'àlbum va guanyar dos Grammys, incloent-hi el millor àlbum de rock. Love Is Strong i en especial You Got Me Rocking es van consolidar ràpidament com a part del repertori en directe, aquesta última s'ha convertit en un clàssic i encara continua formant part del setlist avui en dia.

The Rolling Stones - You Got Me Rocking
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=_ILH1pGQ6ts[/youtube]
The Rolling Stones - I Go Wild
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=5G3A1sjGkHo[/youtube]
The Rolling Stones - Blinded By Rainbows
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=4VSqyfhFQ3M[/youtube]

The Rolling Stones - Bridges To Babylon (1997)

Està molt bé ser la banda de rock més gran del planeta, però què fas per al proper truc? A Bridges To Babylon (1997), els Stones van optar per fer més del mateix... però diferent. Mick Jagger estava escrivint cançons per a un altre àlbum en solitari i no volia gravar un disc nou dels Rolling Stones, però Ronnie Wood i Keith Richards el van convèncer i així va néixer Bridges To Babylon. Mick Jagger i Keith Richards estaven constantment en desacord sobre la visió de l'àlbum. Mick Jagger, que volia un so més modern va portar a The Dust Brothers per afegir una mica de màgia de producció. Mentrestant, Keith Richards, que volia un so tornant al bàsic i sempre amb l'ull posat sobre Jagger, va portar a Rob Fraboni, que havia produït per Bob Dylan, The Band i Eric Clapton per les seves cançons. Les cançons clau són indiscutiblement, Flip The Switch, Anybody Seen My Baby?, Out Of Control, Saint Of Me i Thief In The Night, aquesta cantada per Keith Richards. La curiositat és el tema Anybody Seen My Baby?, que amb la pista acabada, Keith Richards es va adonar que havien copiat sense voler la melodia de la cançó de K.D. Lang, Constant Craving. Es van posar en contacte amb ella, no li va importar gens i fins i tot va estar contenta de sortir als crèdits de l'àlbum.

Havien passat tres anys des de l'últim àlbum d'estudi, Voodoo Lounge (1994) i la banda s'estava preparant per a una altra gira mundial. En aquell moment, els Stones s'havien convertit ja en tot un fenomen dels anys 90, el Bridges To Babylon Tour de 1997, superaria la seva anterior gira Voodoo Lounge Tour, tocant en 108 concerts en el transcurs d'un any davant de quatre milions de fans i recaptant més de 250 milions de dòlars. La gira va ser anunciada en una roda de premsa celebrada sota el Pont de Brooklyn a Nova York. L'escenari va mostrar una nova era en el desenvolupament d'efectes especials i llums, i l'obertura del concert, el seu segell personal, consistia en una explosió de focs artificials, seguida de l'aparició de la imatge de Keith Richards en una pantalla gegant tocant el clàssic riff del tema (I Can't Get No) Satisfaction. Aquesta també va ser la primera vegada que la banda utilitzava un segon escenari, un pont llevadís es desplegava des de l'escenari principal cap a un altre més petit situat en el centre de l'estadi. Espectacular.

The Rolling Stones - Anybody Seen My Baby?
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=vOcm1poF3kw[/youtube]
The Rolling Stones - Flip The Switch
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=ZXFIkyr12pw[/youtube]
The Rolling Stones - Saint Of Me
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Eyezr-kkPM4[/youtube]
The Rolling Stones - Out Of Control
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=C6Zgp3Kw6Q0[/youtube]

The Rolling Stones - A Bigger Bang (2005)

Després de Forty Licks (2002), un àlbum doble recopilatori que recorre i celebra els quaranta anys dels Rolling Stones, incloent-hi quatre temes nous, Don't Stop, Keys To Your Love, Stealing My Heart i Losing My Touch, els Stones es van embarcar en una nova gira mundial, Licks Tour, amb 117 concerts, de la que en sortiria l'àlbum en directe Live Licks (2004), i el DVD, Four Flics, un lot de quatre DVDs sensacional, que inclou un documental i 3 concerts en recintes de diferent capacitat, pavelló, estadi i teatre. DVD 1: Tip Of The Tongue - The Licks World Tour (The Documentary), DVD 2: Madison Square Garden, New York City (Arena Show), DVD 3: Twickenham Stadium (Stadium Show), London i DVD 4: Olympia Theatre (Theatre Show), Paris.

Malgrat moure's per diferents gèneres, absorbint-ne les influencies i facturant autèntics temes immortals, de blues, rock & roll, soul, rhythm-and-blues, country i funk, en algun moment els Rolling Stones van topar amb el so Rolling Stones, identificable al moment i totalment genuí. Tot i que no és fàcil de descriure, és reconeixible instantàniament, i queda plasmat amb total precisió en el tema, Rough Justice, la cançó que obre l'àlbum dels Stones del 2005. La cançó, Oh No Not You Again, és, encara que no ho sembli, igual d'excel·lent, i demostra sense cap mena de dubte que ningú fa de Rolling Stones com els Rolling Stones. El disc en general va rebre crítiques positives i va tenir elogis com, "La seva millor producció en dècades", comparant-lo amb altres aclamats àlbums de la banda com Tattoo You de 1981 o Some Girls de 1978. A Bigger Bang, el primer àlbum dels Stones del segle XXI, va ser un retorn al so rhythm-and-blues, blues i rock característic de la seva carrera, va ser aplaudit per la decisió de la banda de no voler competir amb els artistes pop de l'època i centrar-se només a ser The Rolling Stones. Els primers singles promocionals, Streets Of Love i Rough Justice, van ser publicats abans del llançament de l'àlbum, estranyament sense gaire repercussió a Amèrica, però en general amb èxit a la resta del món, Rain Fall Down i Biggest Mistake van ser els altres singles. El disc va estar acompanyat de la seva gira, la de més èxit fins ara titulada A Bigger Bang Tour, que els hi va generar uns guanys de més de 500 milions de dòlars i va ser una de les més llargues, es va estendre durant 2 anys en què van visitar Nord Amèrica, Sud-amèrica, el Carib, Àsia, Oceania i Europa, destacant un concert gratuït a Rio de Janeiro amb més d'un milió d'espectadors.

The Rolling Stones - Rough Justice
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=LVQmSEoO27M[/youtube]
The Rolling Stones - Streets Of Love
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=UfA2hODCVAI[/youtube]
The Rolling Stones - Rain Fall Down
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=tJHnsz2NOfg[/youtube]
The Rolling Stones - Oh No, Not You Again
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Bo447TqA5Nw[/youtube]

The Rolling Stones - Shine A Light (2008)

No és un àlbum d'estudi, es tracta de la banda sonora de l'excepcional document cinematogràfic de Martin Scorsese sobre els concerts dels Rolling Stones del 29 d'octubre i 1 de novembre de 2006 a "l'íntim" Beacon Theater de Nova York que captura als majestuosos Stones en el zenit de la seva grandesa i poder en directe. Comença amb una breu introducció que mostra els preparatius dels concerts, i una sèrie d'imatges d'arxiu i entrevistes de la banda. Es destaca la presència d'estrelles i convidats entre del públic, entre ells l'expresident dels Estats Units Bill Clinton. És el millor exemple gravat del que a Keith Richards li agrada nomenar, "L'antic art de teixir", la interacció intuïtiva, gairebé telepàtica, entre el mateix Rock'N'Roll, Keith i Ron. Un repertori de cançons que comprèn tota la seva carrera i que es desenvolupa a un ritme vertiginós, amb tots els protagonistes en un estat de forma excepcional, la inconfusible veu de Mick Jagger, la precisió de Charlie Watts, l'admirable suport dels veterans Bobby Keys (saxo) i Chuck Leavell (teclats), però és la màgia que sorgeix entre Keith i Ron el que realment enlluerna.

The Rolling Stones - Jumpin' Jack Flash (Beacon Theatre, NYC, 2006)
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=eC7K3BN1YL4[/youtube]
The Rolling Stones - Sympathy For The Devil (Beacon Theatre, NYC, 2006)
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=B70cypDekO4[/youtube]
The Rolling Stones - Some Girls (Beacon Theatre, NYC, 2006)
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=x2bRVmEEJgg[/youtube]
The Rolling Stones - Brown Sugar (Beacon Theatre, NYC, 2006)
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=2FpihDldRy8[/youtube]
The Rolling Stones - All Down The Line (Beacon Theatre, NYC, 2006)
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=M48KnCXhon0[/youtube]
The Rolling Stones - Satisfaction (Beacon Theatre, NYC, 2006)
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=CeVrSMVoHdk[/youtube]

The Rolling Stones - Blue & Lonesome (2016)

Qui diria que més de cinquanta anys després de la seva formació, els Stones encara eren capaços de tornar al més rutinari i cru de la seva música amb un àlbum de covers de clàssics del blues de Chicago i el primer a incloure només versions d'altres artistes. A més, és el primer disc des del Dirty Work en el que Mick Jagger no toca cap guitarra, també el primer disc des de l'It's Only Rock 'n' Roll sense cap cançó cantada per Keith Richards, i també el primer disc des del Dirty Work en el que el seu single principal no és signat per Jagger&Richards. Onze anys després de l'A Bigger Bang, semblava que els dies de gravació dels Stones ja havien quedat enrere. Al cap i a la fi, amb el llegat de les gires i amb un cançoner que tira d'esquena, no necessitaven material nou per a avivar el foc de sortir de gira. De sobte i sense fer soroll, apareix Blue & Lonesome, gairebé en directe, sense assajar i de manera suprema, amb una dotzena de versions de blues (temes d'aquells que van donar forma als Stones, Little Walter, Jimmy Reed i altres) que van anar sortint durant tres dies frenètics. Una gran feina de Jagger i Richards a la producció, mentre que Ronnie Wood té alguns dels seus millors solos, fins i tot el mateix Eric Clapton (que estava allà per gravar el seu disc) a petició de Keith Richards va col·laborar en un parell de cançons, Everybody Knows About My Good Thing i I Can't Quit You Baby. Els singles van ser Just Your Fool, Hate To See You Go i Ride 'Em On Down, en el que la protagonista del videoclip és l'actriu Kristen Stewart, recorrent Los Angeles conduint un Ford Mustang Fastback de1968. Els Rolling Stones fan el que millor saben fer, i quan estan en forma, ningú ho fa millor.

The Rolling Stones - Ride 'Em On Down
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=qEuV82GqQnE[/youtube]
The Rolling Stones - Just Your Fool
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Tm_FMzWVplU[/youtube]

The Rolling Stones - Hackney Diamonds (2023)

En aquest punt de la carrera dels Rolling Stones, de la seva vida, i amb la mort de Charlie Watts, un podria esperar un disc en què ses Satàniques Majestats miressin cara a cara a la mort, amb blues lents sobre el pas del temps i balades melancòliques sobre els amics caiguts. Però resulta que no, que han decidit que el temps continua estant de part seva i que és el moment de fer el que millor saben, un disc de rock & roll, cabrejat, Stonià i que, increïblement, et ve de gust tornar a posar una i una altra vegada, per allò que són els putos Stones. Hackney Diamonds no és un àlbum brillant, no és un dels millors com s'ha escrit en alguna crítica. Les seves millors virtuts són l'entusiasme, la força i l'esperit per a intentar de fer un disc rellevant, cosa que han aconseguit amb escreix, liderat per les dues cançons estratosfèriques de l'àlbum, la genuïnament "Stoniana", Angry, i sobretot, la meravella soul que és, Sweet Sounds Of Heaven, amb la col·laboració de Lady Gaga a les veus i Stevie Wonder als teclats. Evidentment, no és just comparar aquest disc amb el període àlgid de la seva carrera, de 1968 a 1972, el de les seves obres mestres, és evident que Hackney Diamonds no està a l'altura dels Beggars Banquet, Let It Bleed, Sticky Fingers o Exile On Main Street, segurament tampoc del Some Girls, clar que no, però tampoc ho estan al 99,99% de discos que s'han publicat des de llavors, però si l'àlbum Hackney Diamonds l'hagués tret una banda de jovenets, estaríem parlant que són la nova esperança del rock o alguna cosa semblant. I és que l'obstinació per enterrar un gènere quan encara es passeja pel planeta la millor banda (o el que queda d'ella) que ha parit el rock, és massa atrevida.

El final del disc, però, és impossible no veure'l com el tancament d'una època, amb una versió despullada de la cançó que els hi va donar el nom, un homenatge a l'home que, juntament amb Chuck Berry, va definir la seva música, Muddy Waters. Una versió del tema, Rollin' Stone, només amb la guitarra de Keith, i la veu i l'harmònica de Mick, un moment íntim, i la sensació que, contra tot pronòstic, aquests dos tios continuen drets, a l'altura dels titans del blues que els van inspirar. Els Rolling Stones porten mantenint viva una banda durant més temps del que ningú hagués imaginat mai, simplement, no existeix un model per a ser una banda de rock'n'roll durant seixanta anys. Insisteixen que aquest no és el seu últim disc, que ja tenen gairebé tot el següent acabat. Però si aquests últims minuts del Hackney Diamonds resulten ser realment el final, la veritat és que no es pot fer res millor.

The Rolling Stones - Angry
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=_mEC54eTuGw[/youtube]
The Rolling Stones - Sweet Sounds Of Heaven (Feat. Lady Gaga & Stevie Wonder)
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=JnKG00M87e0[/youtube]
The Rolling Stones - Dreamy Skies
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=B5qYl5LtucQ[/youtube]

Però la cosa no acaba aquí, els Rolling Stones també van anunciar una gira amb un vídeo espectacular a les seves xarxes socials, "La notícia que tots estàveu esperant: The Rolling Stones torna a la carretera! Estem encantats d'anunciar-vos l'Stones Tour 2024 Hackney Diamonds!". De moment, la banda només té programades 16 dates als Estats Units i Canadà. La gira començarà el 28 d'abril de 2024 a Houston i acabarà el 17 de juliol a Santa Clara, Califòrnia. A Europa i Regne Unit, de moment no hi ha res anunciat. Els Stones són uns mites vivents i icones mundials, són aquí, seran aquí i seguiran aquí pels segles dels segles, als seus 80 anys és un privilegi continuar creant música. No cal complicar-se amb crítiques absurdes que poc o res aporten, gaudim dels Rolling Stones mentre el suprem ho permeti.

M'agradaria recordar-vos que a les meves Playlist d'Spotify n'hi tinc dues dedicades als Rolling Stones amb els temes més emblemàtics (que són molts), una amb els temes més de rock i blues titulada, Vileta Rolling Stones Rock & Blues:



I una altra amb els temes més íntims, lents i reposats titulada, Vileta Rolling Stones Intimate: