Trencar esquemes. Això és el que provoca la posada en escena de H. Off, una obra amb què Tràfec Teatre fa miques la distància amb el públic i engoleix qui la veu dins d'una atmosfera de bogeria i d'una pluja constant de sensacions. La llum, les projeccions, la música en directe, els efectes sonors i l'alè a tocar de cadascun dels actors t'envolten i t'enfronten amb el món delirant d'una història que angoixa i t'obliga a plantejar-te quins són els límits de la sensatesa. Quins són els límits de la sensatesa d'algú que dedica tota la seva vida a interpretar un Rei Lear que li ha fet miques la realitat preestablerta, i que l'ha portat a no tenir altre objectiu que trobar un director, un director que sublimi una entrega total al personatge de Shakespeare.

És molt difícil condensar les emocions, les sensacions i les reflexions que s'escampen com una capa impregnada al voltant del públic amb aquesta obra. I també costa sintetitzar el missatge que trasllada la trama. Possiblement, la part sensitiva va més enllà de la descripció en paraules d'una història amb principi i final. El que és clar és que Minetti, l'actor que condueix el públic pels diferents escenaris de l'obra, i la seva bogeria, són el món on ens aboquen a capbussar-nos. Però dins d'aquest llac de deliri no hi trobarem sirenes angelicals ni galants romàntics. Hi apareixerà Otelo, es deixarà convocar Kent. I diverses ombres de Shakespeare li recordaran a Minetti que la seva vida de torment obsessiu ha devorat la realitat. 

  El món oníric i delirant que recrea la companyia berguedana és una adaptació que la seva directora, Lydia Canals, fa del Minetti de Thomas Bernhard. Gerard Vilardaga es converteix en un actor tormentat i embogit per la transmutació en la figura del Rei Lear. A partir d'aquest fonament, entren en joc altres personatges de Shakespeare que construeixen un món de confusió. Es tracta d'una confusió suggerent, perquè amb les seves interpretacions de figures essencials de l'univers shakesperià, obren moltes portes i conviden a fer-ne lectures contraposades. Són ombres, són somnis de Minetti? Són actors i actrius farts de suportar el seu deliri? Són fantasmes? Són dimonis? Són condemnats per una bogeria eterna? Són el buit? Són el no res?

Notes de vellut i foscor penetrant

Lydia Canals volia capgirar la posada en escena, fer una cosa diferent, i de ben segur sorprendre. Es pot dir que amb H. Off ho aconsegueix. Perquè si bé els seus personatges cauen cap al pou de l'off, el públic és empès cap a l'in, cap a l'interior de l'obra. I això és possible perquè qui la veu no pot romandre passiu, sinó que ha de passejar, ha de deambular dins d'aquest món psicòtic. I a més del moviment corporal, n'hi ha un altre, que és la llum. Bé, més que llum, una foscor penetrant que aguditza l'angoixa i la bogeria de l'univers de Minetti. I si la foscor aguditza, les notes de vellut d'un saxofon en un carreró contrasten. Són un plaer que fan pensar a l'espectador que hi haurà un racó per l'alegria. Però a Minetti no li arriba. Ni el vellut ni l'alegria. 

  Diuen que fa més por el que no es pot veure, el que cadascú s'imagina. I si, a banda de només palpar-ho, i de convidar la imaginació, el cos es contursiona i la rialla talla com un ganivet la penombra, la pell ho nota i s'erissa. Amb aquesta hipersensibilitat, fruit del joc d'ombres imperceptibles, els personatges ballen. I mosseguen. I una reverberació de sons minimalistes s'escampa per estances, per escales i repica a cada racó d'aquest món delirant. Tot es porta al límit i s'aposta pel risc fruit d'una improvisació feta amb cura, amb molta força però amb molt control. I si es pot dir que Tràfec arrisca és perquè, a diferència de les seves obres anteriors, l'equip fix de cinc actors i actrius amb què comptava fins ara s'eixampla amb l'entrada de tres fantasmes shakesperians que s'estrenen amb contundència. 

H. Off no es pot resumir. S'ha de percebre. I si aquest cronista no vol anar més al terreny del detall físic i concret, és perquè es tracta d'un viatge que s'ha de començar amb la ment neta i lliure. Lliure per caminar, per sentir, per posar-te contra les cordes d'una realitat malaltissa. I tornar a la llum tènua i càlida de la realitat quotidiana.