L’any passat la plaga de la processionària es comentava a tort i a dret. Cal tractar-la, es deia, però a dia d’avui s’evidencia que encara tenim una plaga pitjor per tractar: El boletaire irrespectuós. No em va caldre llegir cap diari per constatar el drama d’aquesta invasió. Amb baixar caminant per la pista forestal de la Figuerassa en època de bolets em va quedar clar l’abast de la plaga.

L’estampa era preciosa: Desenes de tot terrenys aparcats a la pista, bosses de brossa lligades als arbres esperant que algú les reculli, plàstics de galetetes, tetabrics de suc, llaunes i altres derivats eren el rastre que evidenciaven que aquest terrible predador havia passat per allà. Per no parlar que hi ha un sub-tipus d’aquest espècimen que fot uns brams que ressonen per la muntanya més que els cérvols en època de brama. Aviat vaig tenir la motxilla plena de llaunes i una mala llet d’anar-hi... Si hagués pujat amb un sac us asseguro que l’omplo de llaunes i encara n’hi deixo per donar i per vendre.

Tampoc m’allargaré en repetir com ha anat la temporada boletaire i els casos rocambolescos que ha deixat. Una cosa és clara: Tenim un problema amb els boletaires i fa temps que tenim pendent el debat de com gestionar els nostres boscos. Això, al meu parer, no és quelcom que s’hagi de decidir des d’un despatx. És quelcom que s’ha de fer des de la base i sobretot tenint en compte la gent del territori, la que viu el dia a dia als boscos i no els percep com un parc temàtic on anar a passar el diumenge.

El problema que estan esdevenint els boletaires no és res més que un dels molts problemes que està patint el món rural. Només cal veure el descrèdit que en general es dóna als pagesos i ramaders des de les institucions i a propi peu de carrer.

Per començar, cal que nosaltres mateixos ens comencem a creure que l’agricultura i la ramaderia no són activitats testimonials de la comarca i que estan condemnades a l’extinció. Si les tractem com un simple reclam turístic o ens pensem que el model actual de boletaires lligat al turisme en tenim prou per viure malament rai... 

La qüestió principal és que els boscos són un dels patrimonis/recursos més valuosos que tenim a la comarca. Potser cal que deixem de somicar esperant que les institucions ens diguin que hem de fer quan apareixen problemes com aquest i que la gent del territori ens mobilitzem. Cal debatre quins boscos volem, com els hem de gestionar i mobilitzar-nos. Amb tuits, tertúlies de bar i articles de pa sucat amb oli (ho dic entonant el meua culpa) no solucionarem res.