Més enllà d’haver clausurat el circ patumaire viscut les darreres setmanes, l’Ajuntament de Berga comença a ascendir el fort pendent del programa electoral amb una motxilla que pesa molt, mal vestit i amb lesions cròniques, però amb el pas ferm i la ment ben clara. I tot just comença a fer-ho ara perquè abans s’ha dedicat a esbrossar el camí -que ni es veia-, perdent així un temps massa valuós. Que recapaciti, doncs, qui sembrà les males herbes. El cinisme és indigest.  

Posats a avaluar l’actuació de l’equip de govern de la ciutat de Berga, cal subratllar-ne un punt elemental. I es tracta d’un procés ben concret: el que va de declarar-se municipi d’acollida inicialment a transformar la solidaritat vers els refugiats en una veritable proposta de ciutat a la pràctica. És cert, per qui s’alarmi, que l’acollida no ha minat el dèbil pressupost municipal. És veritat que es tracta d’un programa estatal fonamentat en subvencions i que el govern català no hi té competències. És cert que el volum principal d’esforços en aquest projecte ve d’organitzacions com la Creu Roja, essencialment, i el conjunt d’entitats i persones voluntàries que hi col·laboren. 

Personalment, en aquest darrer aspecte, es desprèn un petit bri d’orgull de ciutat en sentir els joves nouvinguts que agraeixen als berguedans una arribada amb una calidesa que, malauradament, no han trobat a altres llocs. Pel que sembla, la societat es mostra més sensible per aquest capítol de la trista, dramàtica història de la humanitat, que per d’altres. Segurament, perquè la dimensió que ha pres sobrepassa qualsevol dels cruels silencis mediàtics que han cobert frívolament altres tragèdies. Sigui com sigui, en clau local, la voluntat d’acollida s’ha fet notar des d’un bon principi: un precedent clar en seria la mobilització que va suscitar la recollida de roba i bolquers que una associació juvenil de barri va capitanejar a principis de tardor del 2015. D’aleshores ençà, persones i entitats han treballat aquest tema i, a dia d’avui, amb els migrants per fi entre nosaltres, des d’aquest tipus d’espais se n’ha garantit la socialització i dignificació. 

De totes maneres, cal tenir present que la tendència no ha estat així arreu del país, i encara menys a la resta del continent. El periodista de casa Xavi Rosiñol, vinculat a la campanya “Casa nostra, casa vostra”, ha repetit en nombroses ocasions que, malgrat el discurs reduccionista que es pugui fer en termes de competències, les institucions polítiques catalanes tenen moltes coses a fer-hi. I, certament, és així. De fet, les mesures més efectives passarien per posar la dignitat de les persones per davant la llei i assumir-ne les conseqüències fermament. Que l’arribada de refugiats ha de contribuir a l’assumpció de sobirania i construir coses noves des de la solidaritat? Benvinguda sigui. Cal eixamplar les competències d’acollida ja existents, que n’hi ha, i assumir-ne tantes com convingui en aquesta nostra confrontació democràtica amb l’Estat. Però és que fins i tot es pot jugar amb totes les escletxes que deixa entreveure el miserable marc establert: no considero que l’Ajuntament de Berga hagi aconseguit aquesta situació d’acollida a la ciutat amb la llança de la desobediència, per qui s’alarmi. 

Reivindicar aquesta capacitat local d’actuació no ha de significar ni obviar ni oblidar que les causes d’aquest tipus de fenòmens són globals i eminentment occidentals. Criticar les febleses de la postmodernitat no és incompatible amb reconèixer l’encert de Zygmunt Bauman a contemplar, les nostres, unes societats líquides, que esfilagarsen tot allò sòlid on aferrar-se: les certeses, la seguretat, la cultura. Cal ser-ne conscients i treballar amb aquesta anàlisi de manera prou intel·ligent com per destriar-ne oportunitats a cada context. Per exemple, crear un punt de suport al voltant de la solidaritat abans que ho faci la xenofòbia. I així successivament fins a bastir de nou la podrida arquitectura d’Occident. 

Alerta. No concebo la utopia com un objectiu -som fets de contradiccions i frustracions-, però sí que resulta una bona estratègia motora. És necessari sembrar magistralment la llavor del discurs crític per convertir tendències caritatives en posicions efectivament solidàries. És a dir, ser extremadament humils a l’hora d’assumir que la responsabilitat directa de la violència que genera moviments massius de refugiats recau a les oligarquies europees i nord-americanes. I, més enllà dels fronts, no es pot permetre que els voltors locals saquegin doblement aquestes persones tot just entrar al territori. Que un funcionari italià etzibi per telèfon a un col·lega mafiós “no tens ni idea de què guanyo amb els refugiats. Les drogues donen menys!” (els camps d’acollida allí són adjudicats a concurs) és objectivament repugnant. Que els interessos dels conflictes del món no són els de la majoria de persones és un argument prou estès que ara cal dur a la pràctica conseqüent. 

Per tot això i per cadascuna de les dimensions humanes que cada dia són posades en joc ara és l’hora de prendre un rol protagonista. Volem acollir, és clar. Volem ser aixopluc de l’esperança de tantes persones com calgui en la igualtat més preciosa. I sobretot volem desafiar-nos. Convèncer-nos que -malgrat tots els malgrat tot- la societat i la cultura occidentals som a temps encara de sortir del pou de la mediocritat insulsa, de la indiferència insípida que tanta injustícia ha tolerat. I per tot això cal que la manifestació d’aquesta tarda sigui un èxit: per convertir el “Volem acollir” en una de les més boniques, revolucionàries idees que la història recordi d’aquesta nostra desdenyosa era.