Arribar pel nord i entrar per l’antiga porta on ara hi sona un repàs dels millors grups de l’escena grunge. D’on tot decau, sempre hi és a temps de florir algun cirerer, sense acabar plagiant les primaveres més japoneses. Què passa a dins de casa? Les dificultats són evidents. Pocs treballs, poc futur, poques oportunitats, poques emocions, poques comunicacions, pocs professionals i molts munts de merda. La boca es pot arribar a omplir de tanta negativitat com hom pugui imaginar. No tinc gos, però res em fa por. Hi ha masses inquietuds per esperar veure passar tots els trens. El temps és preuat.
El Berguedà sempre ha estat una terra humil i ferotge. A vegades maltractada per les diferents evolucions socials. Però és que potser sempre hem començat tard, o hem esperat que els de fora vinguessin a fer-nos la feina. Sovint, els principals animals depredadors han estat els mateixos habitants. Les excuses sempre són certes i gairebé documentades, si més no argumentades. Gairebé te les pots creure. I, el que a l’inici era un simple detall, acaba transformant-se en un tsunami d’assassinats i perills gairebé folklòrics. Podríem fer un llarg llistat de fets i persones a criticar. No cal posar exemples. Personalment crec que és perdre el temps d’una manera exagerada.
És més simple conquistar els valors socials a base d’injúries que engegar projectes arriscats. És una bona manera d’aconseguir vots ràpidament, i no parlo de política, sinó de qualsevol tema, ja sigui independència, cultura, patums, estacions de busos o de si el pantà de la Baells ara s'hi pot practicar snorquel.
La merda es sembra i s’escampa molt fàcilment, únicament cal tenir un coeficient mental ratllant el límit o un avorriment pèssim. Però construir o saber veure les mancances dels demès per fer-les brillar, és una qüestió únicament d’intel·ligència. Ho poden fer els dependents de la carnisseria, els polítics, periodistes, algun mosso, els alumnes i els professors de l’institut i, especialment, aquests joves que no veuen res clar. Les coses fàcils i el respecte ningú te l’explica. El Berguedà té una essència única i els seus habitants una personalitat entre tosca i arrauxada que ens fa especials.