Fer política a Berga no és fàcil. I encara ho és menys, que la càrrega de pressió i la responsabilitat no t'ensorri durant els llargs quatre anys que dura la legislatura. Des del 2015, quan van tenir lloc les últimes eleccions municipals, l'olla a pressió de la ciutat ha patit canvis i relleus. L'alcaldessa de Berga, Montse Venturós, ja no hi és oficialment -qui vulgui donar gràcies al jutge, que ho faci-, però aquest no és l'únic daltabaix que ha patit la CUP al llarg de la seva primera governança a la ciutat. Durant aquest temps s'han viscut discrepàncies i debats en l'organització anticapitalista, i regidores com Anna Alsina i, sobretot, Sílvia Armengou no han pogut aguantar el pes de la legislatura. Eloi Escútia, Ivan Sànchez i, finalment, Roser Valverde han esdevingut regidors gairebé sense adonar-se'n.

La CUP, però, no ha estat l'única que ha patit les conseqüències d'una ciutat extremadament crítica que –això cal remarcar-ho- aporta poques solucions. Des de l'oposició, el seu líder, Antoni Biarnés, va donar un pas enrere a finals de novembre del 2017 i va cedir el càrrec com a cap de llista a Ramon Minoves, que poc a poc ha anat avançant en la cursa política exconvergent. No obstant això, pocs elements indiquen que sigui ell qui, finalment, lideri les noves llistes del PDECat, sinó el jove Jordi Sabata, director de la coral de l'Escola Municipal de Música de Berga, que té el suport del president del partit a la ciutat, Ramon Bajona. Ball de noms, de moment, a l'antiga Convergència, que tant a nivell nacional com municipal busca aires de renovació.

Com a element imprescindible en el trident independentista, no es pot, si no, destacar el rumb de dimissions que també ha acumulat el grup municipal d’ERC que, durant la legislatura, ha perdut els seus principals líders. L'última en anunciar-ho ha estat Ermínia Altarriba, cap de llista durant els darrers comicis, en un llegit suïcidi polític en favor de qui serà el nou candidat del partit, Ramon Camps. Abans, però, Jaume Giménez ja va saltar del vaixell, al·legant que no podia fer compatible el compromís polític amb el personal i professional. Fent memòria, però, cal recordar com de difícil va ser la confecció d'una candidatura republicana a la ciutat de Berga. Els exsocialistes que formaven part d'Impuls pel Berguedà -entre els quals Altarriba, però també Jordi Pujals- van acabar guanyant la partida al sector crític liderat per Enric Bàrrios, que durant els últims mesos s’havia estat organitzant a la ciutat. El suport als exsocialistes va venir de dalt i va ser, finalment, l'òrbita nacional d’ERC qui va acabar decantar la balança. 

Què ha passat a Berga durant aquests quatre anys perquè tantes persones hagin repensat la seva condició de regidores? Sobre quins paràmetres i amb quin compromís es van confeccionar, el 2015, les candidatures? Res fa pensar que hi hagi hagut voluntat de fer les coses malament, però la política –sobretot, la municipal- té paràmetres de compromís que afecten directament les persones que s’hi implicaran. A Berga, doncs, molts ciutadans s’han quedat orfes dels regidors a qui, particularment, van donar el seu vot i la seva confiança.

Però ni tot és blanc, ni tampoc és negre. I seria injust deixar de puntualitzar que els polítics locals, en la majoria dels casos, no són polítics professionals. Per tant, ara que s’acosten nous comicis, també s’apropa una nova ocasió per tornar a recordar als partits la importància de construir candidatures sòlides i compromeses, malgrat totes les bones intencions. Llistes de projecte, amb persones que s’hi vulguin -i sobretot puguin- implicar durant tota la legislatura, perquè l’aprenentatge de la institució no hagi de partir de zero cada un, dos o tres anys. Cal que, de la política, també se'n faci virtut.