El corb fa cercles, observa, i segurament riu. Potser fa tant temps que riu que ja no és riure, potser plora. S’amunteguen ferralles, fustes i plàstics a unes barraques d’apropiació indeguda, en tot cas, de presència dubtosa i d’estètica nul•la. Les divisions son escrupoloses, això ho tenim ben clar.

Uns abruptes contenidors barren el pas a camins que ningú troba a faltar. Les parets boterudes i els sostres invisibles avancen imparables amb la finalitat d’esborrar el temps, ningú no els atura.

Els arbres ja no hi son i les places no existeixen, les flors duren una nit de borratxera i l’herba creix lluny, tan lluny com el segle XXI. El riu passa pel mig sense ser vist i el formigó decora l’ànima d’un lloc imprevist.

Passen el temps i les fires de lloguer, passen els anys i la força decreix proporcionalment a les ànimes lluitadores. La nit no amaga el robatori d’un enciam a l’hort del veí, ni els abocadors que s’acumulen, ni les voreres inacabades, ni molt menys la vergonya col•lectiva.

Cotxes que s’amunteguen sense control, centres que no son cívics, parcs que no son parcs...molts de nosaltres, com el corb, de ben segur plorem.

La incapacitat col•lectiva d’avançar és una cosa de la qual no podem riure.  Els carrers parlen també de nosaltres com ho fan a tots els pobles.  Arribats a aquest punt, no crec que hi tinguin massa res a dir.

Els carrers pinten la nostra incapacitat, la nostra falta d’estètica i de creativitat, la manca d’identitat, de coherència i compromís,  i sobretot  i malauradament, indiquen falta d’alegria, de solidaritat i d’empatia.

Aquest és el quadre que hom veu dels nostres carrers, com aquells que nosaltres veiem dels altres, n’hi ha que els penjaries a casa i n’hi ha que els pintaries de blanc per tornar a començar.