Per tal que un tren avanci es necessita una locomotora que estiri amb força des del front. Aquesta obvietat quan es parla de trens, també hauria de ser-ho quan ens referim a les activitats econòmiques d’un territori. Calen projectes o activitats que arrosseguin tota la resta de vagons d’aquest tren figurat i així poder avançar tots junts. Un cop tot el comboi comença a moure’s lentament, és hipnòtic veure com va accelerant fins a assolir una marxa veloç i contundent. I és més fàcil mantenir-lo en moviment a gran velocitat, tot creant una dinàmica que el fa avançar i avançar sense aturar-se. 

Al Berguedà seria recomanable mirar el futur des d’aquesta perspectiva, veient quins d’aquests vehicles imaginaris es poden posar en funcionament. Alguns ja existeixen i són eficients però difusos o de potència limitada. Fa falta un projecte rotund i d’impacte profund, que determini la direcció cap a on poden anar una part important de les activitats professionals. Hauria de ser un repte per tots els que poden fer-hi alguna cosa. La llista d’aquests reptes líders pot ser molt llarga i a gust de cadascú, però cal tenir en compte que en l’activitat humana no es pot fer tot a la vegada i per tant, cal prioritzar. La meva selecció seria el Parc de la Natura, Queralt i... el Rasos de Peguera. El primer és un projecte que canviaria la fesomia de la comarca de forma definitiva. Per parlar-ne a fons algun dia. El segon és el recurrent de sempre a on hi combina la titularitat pública i la iniciativa privada poc reeixida. Tindrà poc recorregut després de tants anys d’intents, de declaracions, d’anuncis de projectes i propostes que han fallat. Un fracàs. I tenim els Rasos, que és el meu favorit per sobre de tots els altres. 

És (era) la única estació d’esquí a la província de Barcelona. Ara, l’autovia la situa a poc més d’una hora de Barcelona i de milers de famílies disposades a gaudir de la neu. Va ser el lloc on es va esquiar per primera vegada a Catalunya. No va ser ni podria ser una pista pels esquiadors més extrems però seria imbatible com a pista familiar i per persones que volen entrar en contacte amb la neu d’una forma tranquil·la i sense grans riscos. Les darreres notícies sobre les pistes catalanes han parlat de la de Boí Taüll. La Generalitat n’ha pres el control degut als problemes econòmics que arrossegava els darrers anys. En aquest moment, les instal·lacions per esquiar catalanes formen dos grups, les que depenen d’empresaris privats i les que han estat rescatades. El que pot semblar un fet negatiu – l´ús de diners públics per evitar que una activat privada tanqui – ha permès mantenir l’activitat d’una zona relacionada amb la neu i el turisme. Imaginar-se els Pallars sense aquestes pistes, les de Portainé i les d’Espot  (també intervingudes) és inimaginable per la gent d’aquella terra. Seria un cop duríssim per aquells indrets.

El govern de Catalunya s’ha dedicat a prendre el control de totes les pistes d’esquí amb dificultats a través del grup de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. És una curiosa paradoxa que funciona a través de destinar recursos per la neu provinents dels ingressos d’infraestructures com el tren cremallera de Montserrat. No sé si és bo o dolent, però sense dubte és una solució que serveix per equilibrar el territori català. Imaginem-nos per un moment que l’estació berguedana fos oberta. O recordem-nos de quan ho estava. De quan passaven cotxes i més cotxes per la Font Negra amb els esquís a la baca del cotxe. Som en altres temps i caldria adaptar-se als models actuals: accessos, zona comercial, canons de neu i altres propostes per atreure visitants però es podria vendre molt bé com l’opció més propera de Barcelona i pensar en el lleure per tota la família. Imaginem-nos la comarca ara amb aquesta proposta i tot el que arrossegaria. Fins i tot ens podem projectar-la controlada per la Generalitat com les altres, garantint la seva continuïtat. Ja ho sé, imaginar costa menys que materialitzar les idees. Però pot ser un projecte factible i sobretot necessari. Tant sols aparèixer als noticiaris amb els gruixos de neu a les televisions, ja seria un valor promocional pel Berguedà, i així un actiu rere un altre. Un tren econòmic en marxa. No sé què estem esperant entre tots per pujar-hi. No ens podem permetre quedar-nos en una andana silenciosa.