Vaig conèixer la Keily fa tot just un parell o tres de mesos, que semblarà poc temps i és que n'és poc, però no parlo aquí de quantitats. Que dir de la Keily, blanca com la neu, un cabell preciós i una mirada fosca i penetrant. Ella va arribar a la meva vida com un regal, embolcallat en els millors dels papers, però des del primer moment vaig poder notar en els seus ulls, en els seus gests, que ella, malgrat la seva aparença, no estava bé, alguna cosa estava pesant com una llosa sobre la delicada Keily.

Casualitats de la vida o no, la Keily esdevenia un mirall davant meu, ensenyant-se, m’ensenyava i malgrat les enormes diferències que hom podria trobar entre nosaltres, el meu reflex no era tan llunyà del seu.

Des d'aquell dia van començar a canviar coses. Ens vam començar a conèixer, a veure'ns més sovint, de fet rondava per casa meva dia si dia també. Amb el pas del temps vaig adonar-me que el meu embolcall no podia amagar una tristesa interior que la presència de la Keily m'havia fet aflorar. A l'altra banda, com creuant experiències, la seva expressió va anar canviant amb el pas dels dies, es notava, era una altra.

Es creuaven els camins, d’ençà que ens vam conèixer i em vaig veure al mirall, ella esdevenia cada vegada més lliure i jo em veia cada cop més tancat en una gàbia a la qual un dia vaig  entrar sense voler i de la qual no n’era conscient fins que la Keily em va mostrar la seva.

Van passar els dies i les coses encara van anar més lluny. A ella l'havien estimat molt però no n'hi va haver prou. Nosaltres vam deixar de veure'ns, la Keily necessitava molt més del que jo li podia oferir i va deixar la ciutat per anar al camp, va deixar la seva gàbia i les comoditats que embolcallaven la seva vida i es va llençar al buit del verd intens i l’atzar.

Jo seguia davant el mirall amb la seva petjada a l’ànima i el seu graciós posat a la retina. La Keily ja era lliure i jo puc atribuir-me l’empenta que ella en el moment precís necessitava. 

Ara, lluny d’ella, era jo qui necessitava una empenta per sortir de la gàbia imaginària en la qual vivia sense adonar-me’n. Feia temps que notava coses, feia temps que les coses no acabaven d’anar bé, de poc servia trencar-se el cap contra la gegant roda imparable.  

Avui és tot diferent. Em van empentar i vaig poder fer el pas que calia fer per travessar el mirall i trencar les barreres.  Avui sóc al Berguedà de verd intens i aire pur. És una gàbia de muntanyes i prats i el cel la tanca, crec que fa més per mi.

La Keily, aquell conillet que va arribar a la meva oficina de Barcelona tan sols fa dos o tres mesos és avui a les nostres contrades un animal lliure en el salt i en l'ànima, i és un conill però al cap i a la fi no érem tan diferents l'un de l'altre, tots dos vam necessitar una oportunitat per valorar el que som i ser justos amb nosaltres mateixos.