
ARA A PORTADA
Casualitats de la vida o no, la Keily esdevenia un mirall davant meu, ensenyant-se, m’ensenyava i malgrat les enormes diferències que hom podria trobar entre nosaltres, el meu reflex no era tan llunyà del seu.
Des d'aquell dia van començar a canviar coses. Ens vam començar a conèixer, a veure'ns més sovint, de fet rondava per casa meva dia si dia també. Amb el pas del temps vaig adonar-me que el meu embolcall no podia amagar una tristesa interior que la presència de la Keily m'havia fet aflorar. A l'altra banda, com creuant experiències, la seva expressió va anar canviant amb el pas dels dies, es notava, era una altra.
Es creuaven els camins, d’ençà que ens vam conèixer i em vaig veure al mirall, ella esdevenia cada vegada més lliure i jo em veia cada cop més tancat en una gàbia a la qual un dia vaig entrar sense voler i de la qual no n’era conscient fins que la Keily em va mostrar la seva.
Van passar els dies i les coses encara van anar més lluny. A ella l'havien estimat molt però no n'hi va haver prou. Nosaltres vam deixar de veure'ns, la Keily necessitava molt més del que jo li podia oferir i va deixar la ciutat per anar al camp, va deixar la seva gàbia i les comoditats que embolcallaven la seva vida i es va llençar al buit del verd intens i l’atzar.
Jo seguia davant el mirall amb la seva petjada a l’ànima i el seu graciós posat a la retina. La Keily ja era lliure i jo puc atribuir-me l’empenta que ella en el moment precís necessitava.
Ara, lluny d’ella, era jo qui necessitava una empenta per sortir de la gàbia imaginària en la qual vivia sense adonar-me’n. Feia temps que notava coses, feia temps que les coses no acabaven d’anar bé, de poc servia trencar-se el cap contra la gegant roda imparable.
Avui és tot diferent. Em van empentar i vaig poder fer el pas que calia fer per travessar el mirall i trencar les barreres. Avui sóc al Berguedà de verd intens i aire pur. És una gàbia de muntanyes i prats i el cel la tanca, crec que fa més per mi.
La Keily, aquell conillet que va arribar a la meva oficina de Barcelona tan sols fa dos o tres mesos és avui a les nostres contrades un animal lliure en el salt i en l'ànima, i és un conill però al cap i a la fi no érem tan diferents l'un de l'altre, tots dos vam necessitar una oportunitat per valorar el que som i ser justos amb nosaltres mateixos.
Nascut a Buenos Aires (1980). Soc, fonamentalment, persona. Geògraf de carrera i professió i tripulant d’avió fracassat. Argentí per naixement i berguedà dilatadament temporal. Com a bon prepirinenc camino i passejo per les muntanyes tot gaudint de la natura, és a dir, l’estima i la practica. He publicat molt pocs llibres perquè em dedica a altres coses. Tinc força traça amb les manualitats i soc molt bo passant l’aspiradora. Ocasionalment faig de guia a la Mina de Petroli de Riutort, i de tant en tant, per imperatiu del sistema capitalista del que soc captiu, treballo a Barcelona assegut a una cadira.
Et pot interessar
- La Patum, al maig Xavi Torrabadella
- La Patum: patrimoni viu de tothom que mereix dignitat Abel Garcia
- La Patum de tothom Judit Vinyes Barniol
- La Patum és una oportunitat per la ciutat? Ermínia Altarriba
- La Patum de Berga: un batec col·lectiu que encén emocions Ivan Sànchez
- Al cel, cada dia és Dimecres de Corpus Ramon Caballé
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Berguedà?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.