Amb tot, surts al carrer i et torna a passar. Tens aquella sensació que, sense saber perquè, et fa estar en tensió. A certs llocs mires cap a una altra banda, en el pitjor dels casos mires cap a terra. Cerques altres camins per evitar trobades molestes i evites parlar d’incomoditats.
Malgrat els esforços l’evidència és inevitable i t’has de protegir perquè el carrer ja no és un lloc segur pels que no porten bena. Fa anys que uns senyorets i senyoretes de corbata i maletí van amunt i avall decidits a rebentar-ho tot, a encendre els carrers i a cremar el que calgui per aconseguir el que faci falta.
L’escenari és terrible i de difícil descripció; les voreres aixecades i tornades a aixecar, places que no es poden trepitjar i ponts que es fan i es tornen a fer. S’ha d’anar amb compte, hi ha pavellons que encara fumegen i obres pagades sense acabar que encara cremen. Arbres tallats o que no van néixer i parcs que no han existit mai, certament no és el verd el seu color preferit.
No sembla que la situació es pugui redreçar fàcilment. Es fa difícil trobar una sortida quan una de les parts exerceix la violència d’aquesta forma. Però ho tornes a intentar, tornes a sortir al carrer. Et fiques les mans a la butxaca, respires a fons, i aquest cop aixeques la mirada i t’enfrontes a la realitat. Saps del cert que el foc que crema es començarà a apagar quan estiguem disposats a veure’l.