He de començar confessant que el senyor Artur Mas sempre m’havia semblat un “sobrat”, o sigui un d’aquells personatges tan abundants a la nostra xica pàtria convençuts d’enamorar tothom i de saber-se-les totes. Fins el moment en què el rebuig frontal de Rajoy al pacte fiscal el va encarrilar cap al tren sobiranista, i es va convertir en maquinista per gràcia del poder del poble i el xupxup somort dels fogoners de Convergència que ja fa anys que rimen futur amb Independència. Això va ser el setembre del 2012 i des d’aleshores l’he aplaudit moltes vegades, i no em dol admetre que ha estat una peça clau en l’avenç cap a la República de Catalunya. Sobretot en la consecució, gairebé miraculosa, de la data i la pregunta que ens havien d’obrir les urnes al dret a decidir. 

Llavors, per desgràcia, va arribar l’etapa de les Astúcies, amb majúscula maquiavèl·lica, perquè a més de desconcertar el govern de Madrid també va deixar en evidència la resta de partits en pro de la consulta. La consulta al final, ni que fos amb preservatiu per garantir que fos erma, es va celebrar amb força èxit, però la confiança dels altres líders polítics en el cap de tren... s’havia esquerdat com un gerro de porcellana. Després han vingut més astúcies com apuntar-se el mèrit del 9-N com si l’hagués muntat tot sol, i fer públic el seu full de ruta davant del món en comptes de negociar-lo amb els partits i associacions que l’han acompanyat durant el trajecte. I pitjor encara: plantejar-lo com un xantatge personalista amb les eleccions com a hostatge. O sigui, si no voleu jugar amb les meves normes, m’emporto la pilota i el partit s’ha acabat. 

D’entrada, es diria que el motiu sigui assegurar-se la presidència pel simple procediment de xuclar la competència, però podria ser que n’hi hagués un de més profund. Em refereixo evidentment al desprestigi de la 
marca Convergència, que ha esclatat ara però es va gestar fa dècades. I aquí ploren les balances del president, Conseller d’Obres Públiques el 1995, d’Economia i Finances el 97 i Conseller en Cap el 2001. O sigui que mentre ell governava com a mà dreta del ja no honorable expresident Pujol, els fills del mateix Pujol teixien una xarxa de negocis milionaris i el Palau de la Música cantava com els àngels. Ni que fem gala d’una presumpció d’innocència absoluta, que ja costa, és indubtable que la dona del Cèsar ja no sembla del tot honrada. 

Com les branques del Pi, són tres les preguntes amb majúscula que el President Mas ha de respondre avui millor que demà. 1: Si està segur que un dia la justícia no el portarà a la vergonya d’un segon President de la Generalitat que perd la condició de Molt Honorable, perquè seria un daltabaix pel Procés; 2: Si creu de debò que pot resistir un any sencer sense convocar eleccions, buidant de contingut el 9-N i provocant una frustració i una pèrdua de confiança terribles de la resta de partits i de la soferta societat civil independentista). 3: I, sobretot, si està disposat o no a transgredir l’ordenament jurídic constitucional per exercir la independència. 

I mentrestant, bones festes... pels que encara poden celebrar alguna cosa.