Aquesta setmana s’ha acomiadat la periodista Anna Costa. Quan una bomba explota, ho fa per a tothom. Un dels danys colaterals, a part de perdre una professional, és la de deixar d’emetre els informatius. La comunicació dins la nostra comarca és bàsica. Que ens expliquin què està passant, és necessari. Es tanca una finestra, una mirada crítica. L’opinió crea debat. El debat ens fa veure les coses des de diferents punts.

Tenim bons periodistes a casa nostra. Isaac Vilalta, Pere Gendrau, Aida Morales, Dolors Clotet, Dani Perona, Abel Gallardo, Xavier Gual, Sílvia Culell, Manel Medina... Quan dic bons periodistes ho dic amb tota l’accentuació necessària. Bons amics que respecto. Persones que queden rere el paper,  les tecles, les paraules, que majoritàriament són més castigats que honorats. Són les dianes fàcils. Tampoc cal fer-los pòdiums, però si a la persona a qui li comprem el pa, no li fem un somriure, la valorem i la mirem a la cara, és que estem al Carrefour, on la fredor i la vergonya s’amaga entre plàstics usuals i plics de la màquina registradora.  

No sé ben bé el pastís que hi ha rere Ràdio Berga o Bífidus Produccions. M’he perdut d’anada i tornada. Suposo que ens ha passat a molts. Consta que l’actual ajuntament, ha intentat moure fils i ha creat un consell, però a partir d’aquí, concursos, mala maror, anònims que critiquen i altres que no aclareixen res. I com sempre, aquest és el final. Les persones que claven les dents, llavors, s’amaguen a les cantonades. Comentaris infundats i poca vergonya. És un joc usual, però a l’hora d’agafar l’escombra, sempre hi queda el mateix. No només de Berga suposo. 

Si el pes recau als polítics, és  urgent trobar solucions. Avui és la ràdio, demà serà el diari i demà passat els castellers. Agilitat, il·lusió, bona voluntat i ganes de tirar endavant la comarca. Com a habitants, també tenim dret a exigir. Sovint sembla que quedem relegats únicament a veure com cauen.