Fins ara el sobiranisme havia aconseguit un avantatge a l’hora d’implementar un discurs basat en mots com dret a decidir, dret d’autodeterminació, voluntat de llibertat, votar, democràcia....

Tota aquesta terminologia era tàcitament reconeguda pels contraris a la independència quan acceptaven discutir sobre el procés sota la base d’aquests conceptes.

Tot això des del 27S i les posteriors negociacions ha saltat pels aires. A Espanya s’està imposant un discurs en el qual les paraules que predominen són cop d’estat democràtic, imposició de la minoria, desafiament, separatisme....i el que és pitjor és que el sobiranisme ha caigut en la trampa d’incorporar aquests termes al debat.

Resultats del 27S? 48% pro independència davant el 52% en contra. Fins i tot he sentit algun tertulià cavernícola fer la màgica suma de 2 milions d’independentistes davant el 5 milions i mig d’unionistes per arribar a la xifra de 7 milions i mig de catalans. Aquesta és la lectura simplista i interessada que es fa en gairebé tots els mitjans espanyols i que ha permès crear una gran bombolla informativa dins la qual el conjunt de ciutadans de Espanya ha quedat atrapada.

A l’empara d’aquest marc informatiu, la repetició del missatge que la clara majoria de catalans no independentistes està segrestada per la minoria independentista ràpidament s’ha obert camí fins a convertir-se en mantra. L’amortitzada majoria silenciosa s’ha convertit en majoria segrestada. No és que abans no existís, tant sols era que aquest discurs estava circumscrit a la dreta més rància de l’estat. Ara però, fins i tot aquell reducte de gent de qui es podia esperar una certa capacitat empàtica cap al que està passant a Catalunya han assumit com a propi el discurs sobre la dictadura de la minoria independentista que s’ha establert a Catalunya.

La resolució rupturista del Parlament no ha fet sinó reforçar aquesta tesis. A més, a Espanya aquesta resolució s’interpreta com una DUI que atenta directament contra allò sagrat que és la Unidad de España i que legitima gairebé qualsevol via que pugui iniciar el Gobierno per aturar-ho. Que sigui o no democràtica passa a segon terme, i en això, dretes i esquerres, estan tots d’acord. Tant sols Podemos critica, tímidament, algunes actuacions en aquest sentit però, és clar, de manera molt frèvola no fos cas que això els passés factura el 20D.

I sobre les negociacions per la investidura del president? Doncs a Espanya es freguen les mans i poc més perquè s’interpreta, ara sí, com l’inici de la fi del procés perquè una de les coses que més por fa és que al capdavant del procés sobiranista hi hagi gent que porta corbata. 

Queda clar que la incertesa de la investidura i la falta d’unitat que es desprèn de les negociacions de Junts pel Sí i la CUP debiliten el procés i faciliten que els sectors més reaccionaris de l’estat ampliïn el modelatge del llenguatge envers el suposat dèficit democràtic dels independentistes. 

George Orwell deia que el pensament pot corrompre el llenguatge però que també el llenguatge pot corrompre el pensament. No se m’acut res més gràfic per explicar la interpretació espanyola del que ara mateix està passant a Catalunya.