Si un té ganes de sortir un dissabte al vespre i no vol acabar com el Friscu de la cançó dels Lax’n’busto, és quasi inevitable fugir de la capital berguedana. L’estructura decrèpita del Memfis serveix d’advertència, a l’entrada de la ciutat, d’allò que s’hi amaga dintre o, més aviat, del què no té: unes piràmides buides, el túmul funerari de l’oci nocturn de la ciutat, un monument pòstum a la calma dels caps de setmana. Ara, els únics que freqüenten la zona amb ganes de gresca són els conills veïns, que saludo amb complicitat cada cop que busco refugi Llobregat avall.

Però en el fons, tots som una mica com aquestes temoroses i pràctiques bestioletes: cadascú a la seva llodriguera, amb la seva gent i no m’emprenyis que ja estic bé. Tenim bars i barres, i barres de bar, però a vegades poca estima per la cultura que ens defineix. A manca de fures que ens atiïn, anem adormits. I així, la major part d’iniciatives que s’han anat creant amb la intenció de curar aquesta xacra -algunes d’ambicioses i altres de més senzilles- han anat fent fallida, al llarg del temps o morint prematurament amb tan sols una edició de vida. Amb una gestió que ara no és motiu d’anàlisi, Berga ha sabut conservar el patrimoni folklòric d’una forma correcta, però pel camí ha perdut el cinema, el festival de teatre i fins i tot discoteques i bars musicals han tancat, alhora que tampoc compta amb cap programació estable de concerts. Si bé acull els actes del FEMAP, el Punk al bosc i té un festival de dansa lliure, per exemple, això només cobreix una petita porció de l’ampli ventall d’aficions i interessos del públic berguedà, i per tant no crec que sigui suficient per satisfer la gran majoria.

En part no ens podem queixar, de tant en tant tenim concerts a l’agenda, però els organitzen entitats concretes i ja sigui per desinformació o per culpa del nostre tarannà esquerp, aquell recurrent què-diran-si que ens priva de tantes coses, que ens acabem quedant al sofà. I així s’esdevé la paradoxa. La ideologia, a vegades, ens nega allò que en termes generals pretén fomentar. És evident: per uns motius o per uns altres som un mal públic, i per tant no és d'estranyar que tot allò que s’enginya a casa s'acabi localitzant fora del terme municipal. Qüestió de supervivència. I a gastar els pneumàtics.

Quan un es mou a dreta i esquerra i s’adona que els veïns se’n surten molt millor, és inevitable qüestionar-se què fem malament. Generen sentiments de complicada gestió, contradictoris, perquè sé que nosaltres també ho podríem fer bé, perquè ho demostrem i ho hem demostrat més d’una vegada. Tornem a omplir el Memfis amb alguna idea, va. Tenim les pastanagues. Només ens falta sortir del cau.