Acosteu-vos néts meus. Remenant la tauleta he trobat aquesta fotografia. Me’n recordo molt d’aquell dia. Em costaria explicar-vos el que vaig fer ahir però tinc molt fresc a la memòria quan era jove. 

Era el diumenge de Pasqüetes. Aquell dia ens vam menjar la truita a la font de l’Avellaner.  Érem uns 50 cantaires els que havíem participat a les caramelles d’aquell any. Ens acompanyava l’orquestra de Berga i ens dirigia en Ricard. Em sembla que és deia Font de cognom. Sí, Ricard Font. Quina casualitat, perquè aquella font la recordo molt bé. Tota la vida que brollava al seu voltant. A la trobada d’aquell dia érem molts: cantaires i familiars. Ens vam fer fotografies. Va ser especial. Giro la foto i veig que hi ha l’any escrit. Era el 1920 i em sembla com si fos avui.

Hi anava molta gent  a aquella font. Les famílies que treballaven a les colònies del Llobregat pujaven a gaudir dels encants d’aquell espai i de molts altres racons de les nostres muntanyes i s’hostatjaven a les barriades de l’Hostal Nou i Guardiola. També visitaven Sant Llorenç. Hi havia un ambient agradable. Sí, en dic barriades perquè Guardiola, en aquells moments, s’estava creant i com a poble no existia. 

La Festa Major d’aquell any va ser més lluïda que les anteriors. En tinc molt bon record. El rector va beneir l’arribada de les aigües al barri de l’Estació i es va demanar a les companyies carrileres de Manresa a Guardiola i de Guardiola a Castellar de N’Hug la circulació de més trens aquells dies i la rebaixa dels preus. També es va inaugurar la millora de la llum elèctrica a la barriada de Guardiola. Recordo que va ploure a bots i barrals durant 4 dies, va començar el dia de Sant Llorenç  i que el riu Bastareny va pujar molt el seu nivell. 

De què us estava parlant? Ah, sí, de les fonts. Hi passàvem moltes estones. També havíem anat molt a les Nou Fonts. Un lloc preciós. Hi pujàvem d’hora per tenir taula i hi passàvem el dia. D’això ja en fa molts anys. Eren uns altres temps. Guardiola eren diverses barriades que florien. No és que tingués res especial però la gent, en aquells moments, no buscava grans meravelles. Les famílies cercaven indrets agradables per anar-hi a passar una estona. No et vull dir que fóssim més feliços en aquells temps. Es treballava molt. 

Poc en queda d’aquells espais. La de l’Avellaner es va perdre fruit del pas del temps o del poc valor que se li va donar. L’últim cop que vaig estar a les Nou Fonts la vaig veure molt deixada. Vaig pujar fins a la cova i, assegut al seu balconet, vaig reviure antigues aventures. No sé si algú se n’haurà encarregat de mantenir-la en condicions. 

Què tenia Guardiola que no tingui ara? Per què hi havia més turisme als anys 20 que a l’actualitat? 

Tornaré a guardar la foto al calaix. Encara sento l’olor d’aquelles truites. Estaven boníssimes. Vaig veure aigua de la font aquell dia. Sempre que hi anava en bevia. Aigua fresca. Aigua que dóna vida. 
És això el que hem deixat perdre? 

Torneu a les fonts, néts meus. No les oblideu. 

(Informació extreta del Diari la Veu del Bastareny de l’any 1920)