Un noi s’acostava al marge de la llera del riu, pocs metres desprès del seu sonor brollar d’entre les humides parets del fons de la baga, aturant els infants que s’atansaven, sense por a l’aigua i la seva força, a veure el salt, una hipnòtica i brusca dansa d’escuma blanca.

Allà on hi neix l’aigua, en camí del seu infinit cicle, que acarona i mossega les roques fins calmar la seva força abans de tornar a la mar. Fa molts anys que ho fa i ens havíem aprés de memòria tant el seu camí com la seva empenta, la seva força també era la nostra. 
Coneix de ben a prop la nostra cultura i la nostra història, s’hi recrea entre els horts i els camps i fa companyia a les aus en els seus moments de pausa i de pesca. De sempre ha sigut refugi i amenaça, condicionant inequívoc de geografies i toponímies d’arreu del món.

Un bocí de natura, la més líquida, esdevé una sòlida escola de la que poder aprendre. Avui com ahir l’aigua passa de llarg, però la inevitable superació de l’antic determinisme geogràfic ens ha enviat massa lluny.

El riu és avui una radiografia en moviment de la nostra visió de la natura com a objecte, com a contenidor o com a producte, en cap cas com a part intrínseca de la nostra cultura i la nostra societat. El riu avui sobreviu com pot, tant salat com sec o brut, a una societat que ha deixat de banda l’aprenentatge de la natura precisament els dies que més el necessita.

Son reproduccions a escala de sistemes que es multipliquen a nivell planetari, societats que viuen alienades del medi que trepitgen, com si d’un pur escenari es tractés. La societat urbana, espècie lluny del perill d’extinció, i que segons Freire serveix de refugi a les pors i inseguretats més bàsiques de l’ésser humà, és un model d’èxit que trasllada a la natura el seu model organitzatiu i de funcionament.

La societat rural té més eines per rescatar-se, però avui es en gran mesura una analogia de la urbana, fins al punt que de vegades si no fos pel verd de fons semblarien la mateixa cosa.

Sortosament la pròpia natura manté i sosté totes i cadascuna de les accions i activitats humanes, per molt distants que aquestes vulguin fer veure que es troben. Com més alienades de la natura les societats es troben més la necessiten i més en depenen, però sobretot, més passos en fals donen.

Les accions d’una societat alienada sobre el medi seran sempre reflex de les seves dinàmiques internes i mai comptaran com a pròpies les conseqüències de les mateixes accions, com tampoc consideren com a pròpia la generació de residus, la producció energètica o el cultiu d’aliments.

Tot això té sentit per aquells que han vingut al planeta a consumir-lo com si no hi hagués demà, una innegable lògica egocèntrica i miop els avala. No pots estimar una cosa que no coneixes, i es tant o més difícil protegir una cosa que no estimes. 

Podem aprofitar que la millor escola es molt a prop, fa molts anys que funciona, roman oberta tot l’any i és gratuïta, potser ens estalviaríem repliques de lògica productivista arreu del territori, també les que es proposen a casa nostra, aquelles per les quals les nostres filles i fills ens reclamaran algun dia.