Tant de bo fossis aquí, amic, i que jo pogués ser en David Gilmour per escriure’t una cançó per recordar-te. Ho va fer el Marc. El Travé. Una cançó preciosa que vam tocar
sempre quan vam fer un duet, dos mesos després que t’apartessin del nostre costat.
Estrena a La General el juliol de 2005! Ha plogut molt. Massa. I la pluja no s’ha endut
mai l’estima, l’enyorança ni el record profund i llarg dels qui t’estimàvem i apreciàvem.

El teu pare t’ha esculpit un bust a la rotonda. Cada any des que no hi ets els teus familiars i amics organitzen una lectura de poemes, escrits, música... del que sigui,
obert a tothom. També els pares i amics, amb el Cols al capdavant, s’esforcen any rere
any per mantenir viu el festival del Punk al Bosc. Des d’aquell 2002 a Merlès fins avui.
Ho hauries de veure, Pep! Els grups que han vingut, la gent que hi ha, l’esforç de
tothom qui ho organitza i que hi posa el coll i les barres... Una passada!

T’he vingut a veure molts cops al cementiri. Sempre està ple de flors, escrits, fotos i
dibuixos. Sempre. Allà. Arran de la terra. D’on venim i on tornem. Ben a prop de les
petjades de les formigues i de l’herba on s’amaguen els grills. Al capdavall, potser és
una estupidesa, no ho sé, perquè et recordo la majoria de vegades sense haver-hi
d’anar. Hi ha moltes coses que han canviat. Com en tot, algunes per a bé i d’altres, per
a malament, i tots hem anat creixent. Alguns ja són pares i porten els nens a coll a la
Patum. L’últim cop que els vas veure encara anaven empaitant sagales i portaven un
pedal del mil amb una barreja guarrota feta de qualsevol manera amb quatre duros.

T’escric un dijous de Corpus abans d’anar a la Patum de la nit i havent tornat de la de
lluïment. Som al juny. Hi ha coses que no canvien mai: nens tocant la mà dels Gegants,
els que es falquen a la barana amb el seu gotet de barreja, els que empaiten les guites i
l’Àliga... aquest any no s’han xiulat les masses. El Lluís Ballús va morir fa uns mesos
després d’una llarga malaltia. En aquest temps també ens han deixat el Jordi Lillo, el
Jofre, el Pey gran... massa penya jove, cagumlaputadoros.

El nostre enyor ens ve de quan no érem, que va escriure Carner. Avui aprecio més les
coses, els detalls i els moments. No sempre és possible, però sí que provo de posar-hi
el que aportaves: caràcter, actitud, idea i energia. I el somriure càlid i que sempre
abrigava. Et trobo a faltar, Pep, però mai camino sol. El teu record em porta.

How I wish, how I wish you were here.

We're just two lost souls

Swimming in a fish bowl,

Year after year,

Running over the same old ground.

What have we found?

The same old fears.

Wish you were here.