Folgueroles, 29/05/2016: Emoció de la Diada entorn d’un jovençà Pi de Tres Branques
Evocant aquell programa televisiu del “Tres Pics i Repicó” fins fa poc, deixeu-me dir “Tres Pins Tri-brancats i més d’un Pinetell de tres besses emigrat”.
Fefaent és la Tríada de Pins de Tres Branques de Campllong -amb prova fotogràfica inclosa, cap els 1900!-, i aprofitant alhora l’avinentesa que dos pinetells de tres besses emigraren d’aquest pla a Gallifa -de mà de Mn. Dalmau- i a Folgueroles per acord d’aquell municipi i el de Castellar del Riu, una reflexió alhora que algunes propostes d’actuació tan sols sobre la sacralització del Pi trinitari, entitat i qualificatiu d’ordre superlatiu que li hauria formalment reconegut el Bisbe de Solsona Mezquía el 1746, fins fa poc única referència documentada de l’existència d’aquell Pi gegantí.
De més referències documentals prèvies no disposàvem fins a incrementar uns i altres la recerca bibliogràfica i arxivística. Això ve a tomb pel fet que Ramon Felipó (2003) al llibre sobre “Mn. Cinto i el Pi de les tres Branques”, a més de recordar la sacralitat trinitària del Pi -reconeguda pel bisbe Mezquía amb bescanvi indulgent de 40 dies de perdó si tres CREDOS es resaven prop de l’arbre sagrat i trinitari- improvisava i simbòlicament creava una mena de temple arbori -cúpula a dir d’en Verdaguer- sobre el pla, a redós del Pi gegantí, lloc de pas com era. Seguia de fet i aprovava diguem-ne l’escaient estratègia catequètica prèvia com bé sosté Felipó.
Al num 1 -pp.131 ss del “Butlletí Oficial Eclesiàstic de la diòcesis de Solsona” (corpus 1866-1911)-, ran d’una ben detallada agenda de visites pastorals i confirmacions del bisbe fetes per parròquies i esglésies de la zona, llegim: “CASTELLAR DEL RIU.—Al pasar á la vista del imponente Pi de las tres brancas, en el Pla de Campllonch, concedió S. Ilma,cuarenta días de indulgencia á cuantos de sus fieles delante del mismo árbol rezaren tres Padre nuestros ó tres Credos en honor de la Santísima Trinidad. Recibido en Castellar con vivas demostraciones de cariño y respeto, practicó la visita, predicó y confirmó, visitando por la tarde la capilla de San Lorenzo.En la mañana siguiente, celebrada la santa Misa, en la quecomulgó á unas 40 personas, se dirigió á Llinàs visitando de paso la capilla de Terrés”.
Passada no perdia. Validava bescanviar CREDOS per Parenostres, si s’esqueia. Díficilment, llavors, hauríem d’atribuir a un sol prelat la iniciativa sacralitzadora del Pi en atorgar resant parenostres o credos i caràcter trinitari al seu triple brancatge. Catequistes de l’època, com ve recull en Ramon, s’haurien referit ja al Pi de les Tres branques com a exemplar i metàfora arbòria per ajudar a entendre a la quitxalla i feligresia el misteri trinitari: Déu Ú i tri, per misteriós que fos.
Amb anterioritat, a més, a tot de documents catequètics i episcopals, cal ressaltar el text d’Ambrosio Borsano (Milà 1633-Guissona1707), reconegut enginyer militar amb 5 llargues dècades a les cames, servint la monarquia hispànica. L’any 1693 en descriure tota mena de detalls i toponímia el traçat per desplaçar tropa si calia des de la caserna de la Seu d’Urgell fins al Castell de Berga, exposa: “Camino de la Seu d'Urgell para Bagà y para Berga y para Cardona. En siguiendo de dicho, el camino se continoua casi otra legua toda de montaña y bosques de pinos, y se alla un lugar que se dice Castellar del Riu, que en el terreno alto de dicho hai un plano que se dice Campllong, donde casi al medio ai un árbol por su igualdad, que se tiene por su naturaleza tres ramos, le dicen el árbol de la Trinidad. El sobredicho Campllong tiene un cuarto de legua de largo y casi lo mismo tiene de ancho, dónde puede campear un exército, pero no ai agua a los costados están una sierras mui altas y ásperas. Al cavo del dicho plano, asia levante ai el coll de Campllong, que se baja a la retoría de Espinalbet y está el castillo de Berga, que es cerca de una legua de bajada sobre el río Metge, que entra en el río Llobregat asia levante, y la sobre dicha bajada es mui mala por aver de andar por unos malos passos”.
Trotacamins, Don Ambrosio, que ben apamada tenia la geografia nostrada com la de la resta del Principat, i la d’arreu d’Hispània. Pel cap baix dues, més tal vegada, informacions rellevants. Quan escriu això, l’any 1693 (n’hi ha manuscrit a la Biblioteca de Catalunya), Bonzano afirma que a Campllong “casi al medio ai un arbol por su igualdad, que se tiene por su naturaleza tres ramos, le dicen el árbol de la Trinidad. Caram! “Tres ramos!”.
“Lo Campllonch,-escriu Verdaguer-, té com un berç/dues serres per brana; per coberta un bosch de pins/verts tot l’any com l’esmeragda. Corona immensa de tots/és una hermosa pinassa. Pinatells semblen los pins/entorn de llur sobirana. Geganta dels Pirineus/que per sanch té rius de saba. Com una torre en son tronch/que s’esbadia en tres branques. Com tres titants rabassuts/que s’obre els núvols s’abracen, per sostenir en lo cel/una cúpula de rama, que fa ombra a tot el pla/com una nova muntanya”. S’hi referia Mn. Cinto en afigurar-se que “els tres titans rabassuts” abraçant-se sobre els núvols engendren com una cúpula de rama, verda tota ella d’esmaragda tot l’any! Bé mereix “lo rei dels arbres”, la pinassa “geganta dels Pirineus”, el ”patriarca de mil anys” oidà, dels arbres tot un Matusalem!, ser coronat amb “tres roses” -no espinades esperem com les del Natzaret a la Veracreu!-, ans formant excels ram trinitari, amb les 3 branques del Pi grandiós!: Entitat, sí, d’acord!, substància!..., transsubstanciació! Imatge, símbol i mite, usuals tothora i arreu presents en l’imaginari i la creativitat, marca verdagueriana.
Coneixia ja Verdaguer, em pregunto, el text de Bonzano? Què hi hauria, d’altra banda, rere els “por su igualdad ... por su naturaleza ... le dicen el árbol de la Trinidad”. Imaginació, fantasia, creença i realisme de qui trepitjava dia a dia el país, sense ni adonar-se’n tan sols Don Ambrorio ens feia a mà en el seu recorregut algunes aportacions significatives: l’existència ja en aquell moment del Pi de les tres Branques a Camplloch, i la seva assimilació trinitària abans i tot que la declarada pel bisbe Mezquía, i ves a saber si amb anterioritat àdhuc als editors de catecismes. Això consolidat, crida també l’atenció les referències a l’amplada i llargada del pla-bressol: “donde puede campear un exercito, però no ai agua ... a los costados estan unas sierras mui altas y ásperas”.
Amb fraternal, amistosa i sana ironia, permeteu-me que carregui ara els neulers a això de “campear un exercito”; si ni aigua hi ha! I vull advertir d’avantmà al sector dels càmpings i campistes que il·lusions no es facin!: on n’hi n’ha no en raja si Sant Pere no obre l’aixeta. I dir-los, a més que, ni adduint i aprofitant-se de l’”scripta manent” vulguin justificar cap relat fundacional de lliurecampisme al Pla de Campllonchservint-se d’un malaurat “fatal error..., lapsus memoriae, d’ordre tipogràfic..., de l’escassa destresa dels diccionaris correctors o... fins i tot a la precocitat de la IA”, que va envaint les CPU’s nostrades amb voracitat tal com veurem tot seguit.
Ben alt cal dir i ho mantinc que tant sols qui res fa errors no comet (quan no sigui el d’omissió). Si teclat no toques t’estalvies el càstig constant del “Fatal error”, que de nervis posa al més pintat. Curosos en el treball i en la comunicació de resultats, evitem els lapsus linguae, machinae, a més d’errades fonètiques, gramaticals i sintàctiques, quan no ens traeix la memòria que adduint a la volatilitat del temps repetim tempus fugit: ca!, vola avui, tot abandonant la nostra sort als d’això i d’allò, dubitatius, amb velocitats i cilindrades superiors a les assolides per les mateixes neurones, a qui ni mossos ni mosses ni cap altre cos policial multes no els posa.
Broma a part, traïdors són mans i dits en el picament de textos. Fàcil és cometre errors tipogràfics sense adonar-nos-en... Massa ... diables voltors envolten les nostres tasques i eventualment poden malmetre’n els resultats. Per sort conèixer és reconèixer, esmenar, rectificar i sovint, com la vaca cega maragalliana, anant topant en una, l’altra o quasi totes les soques. En els afers i tasques professionals i vocacionals de la recerca, tant sols amb fermesa i constància obrirem una o altra escletxa, viarany o pista per on assolir nous horitzons.
A tomb ve aquesta reflexió-excursus per cap mèrit posar en dubte, ben al contrari, el magnífic i laboriós article-dossier que sobre “Mapes en temps de conflicte” va publicar la Dra. Rosa Serra a l’Erol 121. Ran d’algunes consultes als fons Bonsoms i altres de la Biblioteca de Catalunya havia treballat ja l’itinerari adés esmentat d’en Bonsano i nota tenia presa de les contribucions. Mentre en rellegir-ho anava fent memòria del recorregut que en qualitat de xirucaire havia fet més d’una vegada, vaig adonar-me d’errors tipogràfics, a què em referia i que simplement caldrà esmenar. Havia saltat simplement una guineu inesperada i traïdora en plena lectura: apareixia “càmping” enlloc de Campllonch on hi havia un excel·lent “arbol de la trenidad”.
Si digne és reconèixer i dir que “qui té boca s’equivoca”, que “rectificar és de savis”, i també d’avis amb franca honra i total naturalitat; que “errare humanum es”, com deien en llatí o, per què no, aquell “donde dije digo digo Diego” en bon ús no camaleònic, estarem ja en dreturer camí científic sabent que amb errors i tot contribuïm a fer avançar en experiència i en coneixement. Fins i tot cega, la vaca maragalliana havia de menjar, beure i afrontar el seu destí. Honorava de debò aquell feina afegida de revisió i correcció que correctors a part feien i signaven amb un “Nihil obstat” al costat del “Finis coronat opus”. Algú es creu que la feien realment, si no era per raons inquisicionals, de to, aire i so no científic? Equivocar-se d’una o altra manera, la tipogràfica inclosa, com rectificar és el pa quotidià en els balls o danses que interpretem. I que anys puguem gaudir-ne!
Tres pins tribrancats, unitat trinitària i anhel d’unitat nacional
Retornant al Matusalem del Pla de Campllonch, bella i acollidora deuria ser la seva espessa ombra secular, crescuda amb ves a saber quantes centúries, fent de para-sol, paravent o de paraigua accidental tal vegada als vianants anant ençà i enllà de la planúria, trajecte ideal per transitar protegits si de Berga havien sortit pujant des de sota el cul del Gegant, frec a frec de la serra queraltina, fins a Campllonch, Llinàs i Sant Llorens amb “piteus inclosos, savis i tal vegada avis” quan no cercant les comarques ponentines o la mateixa Seu d’Urgell, gambada ara, gambada adés i un Déu vos guard, a Sant Ermengol!
Pinassa o simplement Pi, el de Campllong, amb tres altívols braços enlairats per dessota dels Rasos, talment vigies, tothora implorants... Mercè catequètica i episcopal reconvertit en poderosa i vivent imatge trinitària: Déu n’hi do! Alguna singularitat reflectiria en aquell bressol natural entre ambdues serralades aquell Pi de Tres Branques. Se n’havia adonat l’ull observador i la creativitat portentosament creativa del seu intel·lecte! Era... és clar! el primer pas, amb teia i saba suficients, lloc i moment idonis per a la sacralització arbòria d’aquell espècimen de Campllonch.
Cal recordar i evocar, tanmateix, que dos altres alterosos pins tri-brancats acompanyaven aquell prodigiós Gegant dels Pirineus. Tenia podríem dir-ne de proximitat, germans simètrics sí, difícilment siamesos, acomboiant-lo, estampa fotogràfica espúria, prèvia a la desaparició sota destral documentada per Mn Armengou a la Crònica. N’hi hauria altres potser més i tot els estadísticament esperables per l’àrea boscosa existent, les condicions climatològiques, alcàries, explotació ...Que tecnòlegs ad hoc n’expliquin teories i tècniques i n’esclareixin suposicions i dubtes. Capricis de l’atzar? De la deessa Fortunat? Estricta casualitat? Causalitat directa ... hi havia? -Feina -i repte o no- per a estudiosos de la botànica. Dendrocronòlegs, prepareu broca i destresa d’especialistes!
Ramon Felipó va documentar, clarificar i aprofundir diverses lectures i interpretacions de l’extensa obra verdagueriana, com ho feren també altres il·lustres verdaguerians. Prou s’ho valia l’esplèndida tríada d’esponerosos pins, tri-brancats, que tant bé destacaven a l’horitzó d’orient a ponent, i des de la resta de punts cardinals. En plena renaixença i febre romàntica, l’estimat poeta nat a Folgueroles, enlairaria l’arbre gegantí de tres branques amb palanca, millor encara: grua-plataforma utòpica i ucrònica, amb màgia i creació poètica tan sols d’alçada verdagueriana, titllant-lo de “magnífica meravella de la natura”, carn i ungla trinitària, misteriós reflex de Déu; Ú i tri, alhora que, amb gambada de cabirol, en “símbol vivent i misteriós del que fou reialme de Don Jaume”. En denominar-lo l’any 1887 “arbre sagrat de la pàtria” li atribuïa simultàniament dos salts ideològics i mortals, tècnica i pràctica d’equilibristes, si més no agosarats: d’aire, to i so místico-religiós, l’un i patri, nacional i polític l’altre. La gresca i el fervor explosiu patri alhora que l’enyor d’allò que tal vegada s’esdevingué esperó i pólvora foren per a desbordar en festes i festetes, celebracions i commemoracions. “El pi, escriuria Mn. Ballarín, fiu una festa. Fins que el mataren a festes”.
Esplèndida aquella girada de truita!, Quina doble aposta entomava, amb rebot tennístic, Mn. Cinto de mà episcopal la primera i prèvia d’en Bolsano, i dotant aquella singularitat trinitària d’un altre bell somni nacional aglutinador d’una altra trilogia, la d’un tri-regnat novament unit amb noms propis i plenitud d’atributs: nogensmenys que el Principat de Catalunya, les Illes Balears i Pitiüses, el regne de València bo i seguint aquella unitat lingüística, política, econòmica i històrica secular, a més de tot allò que, pactada amb la monarquia espanyola, Lluís XIV s’havia apoderat signant el Tractat dels Pirineus.
Bon coneixedor de les vicissituds històriques nostrades, Mn Cinto recosia d’una revolada els passos del Rei Jaume, amb fils daurats, finesa d’agulles a mode i prova de Penèlope, tal vegada perdudes en qualsevol paller curull, tanmateix, d’il·lusió, esperança, utopia i fantasia, aliments fefaents d’enfortir una moral a prova i alçada alcoiana... Veges-ho a les Quatre grans cròniques, millor o pitjor garbellades, detallades, ancorades, més enllà d’un grapat de centúries. Plens poders i sublim fou aquella imaginació d’apoderament per al Pi verdaguerià. Mà virtuosa de sastre mestre lligant fils, privilegiada ment d’artista, poeta i creador. Ignoro si tothora i arreu degudament acompanyat per musa animosa, desperta i experta.
Escau recollir breument, tanmateix, algunes mirades diferents, també etnogràfiques, a l’aventura simbòlica-poètica-mitològica de Mn. Cinto. Fruïció hagués expressat Mircea Eliade si terra catalana i entitat mitològica nostrada hagués mamat. Tot un bagatge comparatiu d’aire, so i to mediterrani i orientalitzat que malauradament no haurem conegut. Força, virtualitat i bellesa exuberants amaren i amaguen l’entranya dels mites i llurs entitats mitificades, sacralitzades, amb somníferes escapades romàntiques incloses.
Set ombres, explicita l’etnògraf Jan Grau a l’Erol num 72, irradien la presència del mític Pi de les tres branques: la Còsmica, numèrica, la sacra -vinculant-la amb la Sma. Trinitat-, la jurídica -altament creativa, pràctica i versemblant-, la històrica -que el mateix Verdaguer intenta calçar, dèiem, bo i partint de les Cròniques fervorosament endolcides de romanticisme, preveient que la mateixa seducció del relat ja n’asseguraria la consistència: poetes i artistes tenen aquestes girades i dosis de deliri!,- la llegendària -veges encobridora de buits a manca de proves, actors, protagonistes ni resultats útil tan sols per embellir i fer creïble un relat o situació-, i la setena i corol·lària, la de l’Arbre sagrat -entorn del qual, talment taula familiar i entorn d’acollida amb força jurídica, s’estrenyien i segellaven “rata fiat” alguns acords o pactes que, en nom de força i fortalesa arbòria, caldria respectar: “Pacta servanda sunt”. La mateixa religiositat compartida i el control sociocomunitari estalviaven del tot pactes escrits, testimoniats i testificals durant les societats, cultura i tradicions d’origen rural!
L’any 1979 Xavier Fàbregas (a Tradicions i creences dels catalans) havia recalcat que el culte a l’arbre recordava constantment el cíclic misteri de regeneració entre viure i morir, la mort i l’esperada resurrecció, una manera d’imaginar segones o més oportunitats de retorn -encarnació- a la vida, assenyalava. Òbviament, quan des del turonet de sortida ja de l’existència real, albires indrets i temps d’on vens, i dimensiones i fites l’interrogant de l’on vas, reconeixes que tenim tal vegada mal dissenyats aquests instants d’arribada i de sortida de la vida real, fins i tot allà on, mirant-nos el melic, ens autoanomenem societats desenvolupades, industrialitzades, metamorfosades avui en societats de la informació i del coneixement: beure a galet, és estar hidratat. Format? Informat?
Mistèrica – i no necessàriament histèrica- és l’entranya de mites, creences, utopies i ucronies. Formes que amaguen continguts profunds d’ànimes col·lectivitzades i comunitàries: formes elementals -i complexes- de la vida religiosa, n’havia dit Emili Durkheim. Qui li ho havia de dir al Pi tri-brancat que entraria de ple dret amb segell episcopal ara, i nacional adés, de mà i ànima poètica al santuari sacralitzat i mitificat arbori!
Pinassa o simplement Pi, el de Campllong, amb tres altívols braços enlairats per dessota dels Rasos, talment vigies, tothora implorants... Mercè catequètica i episcopal reconvertit en poderosa i vivent imatge trinitària: Déu n’hi do! Alguna singularitat reflectiria en aquell bressol natural entre ambdues serralades aquell Pi de Tres Branques. Se n’havia adonat l’ull observador i la creativitat portentosament creativa del seu intel·lecte! Era... és clar! el primer pas, amb teia i saba suficients, el lloc i moment idonis per a la sacralització arbòria d’aquell espècimen de Campllonch.
Com tants altres convilatans, la recerca viu també de l’aventura i fatalitat de buscar, ailàs debades! agulles perceptibles i imperdibles en un paller qualsevol. Com si de bruixes gallegues és tractés de “haberlas haylas”, tanmateix, ençà i enllà de l’enforcadura del Pedra, i aparèixer poden si dedicació, sort i encert hi ha en la comesa i alguna o altra s’hi posa a to. Encauades, talment cuques de supervivència documentada, resten les dades i referències en calaixeres, armaris, papers i paperots, diaris, pells de xai apergaminades, camaleònicament transformades ara, adés en fragments de ceràmica, pedres vulgarment dites de llamp, trossets d’os quan no excrements, pel o cabells de qualsevol bestioleta: mostres fefaents són, com els taps d’ampolla, fragments de vidre o burilles de cigar, de presència civilitzada o incívica als nostres racons i verals, sota terra inclòs... com remarca l’arqueòleg Eudald Carbonell.
Arribats on encara som, cosa fa dir-ho i demanar-ho obertament: “Qui pot ajudar a establir detallada genealogia i cronologia d’aquell Matusalem avui de braços nusos guaitant impertèrrit el tragí secular del Pla de Campllong?”.
- Aquest article té continuïtat en una segona entrega -
