A Catalunya sobre els delators en sabem molt i tanmateix sembla que ho hem oblidat força. 70.000 processos judicials militars de caràcter sumaríssim que entre 1939 i 1945 van portar a l'afusellament a 3.385 persones a Catalunya. Res però comparat amb què les delacions (també avalades per la llei) van provocar a l'alemanya nazi i també a l'edat mitjana quan milers i milers de "bruixes" i "heretges" van acabar a la foguera. Així, la majoria de delacions tradicionalment no es deuen a maximitzar el bé comú, si no sovint són motivades per l'enveja, la ignorància, el fanatisme, la malaltia mental i per la intolerància a "l'altre".
Amb la Covid-19, les forces de l'ordre ens demanen que delatem a qui no obeeix la llei. I hem de ser molt conscients de què fem i de què això representa. Ara, massa sovint els veïns s'espien, si un surt al carrer sense gos, si l'altre porta el nen a què li toqui el sol. Gent que no distingeix un virus d'una bacteri emparanoiat envia fotos per WhatsApp de mare i fill que són al carrer (per cert, delators i delatores del món, sapigueu que la llei pena amb presó fer fotos de menors al carrer). El fenomen actual preocupant és que amb la Covid-19 gent a qui el sistema li ha inculcat por i culpa, en comptes de responsabilitat; i que passa massa hores a casa estressada, culpa el seu veí, que per qualsevol raó surt de casa. En comptes de culpar i enfadar-se i molt, amb el vertader responsable de la situació global, el sistema i la ineficàcia política que ha permès aquesta situació.
Hem de pensar que si l'epidèmia es descontrola i ens morim tots del coronavirus, no serà per anar a passejar pel bosc o pel carrer, malgrat que la llei no ho permeti. Hi ha moltíssimes més possibilitats que el mateix delator (o no delator) que va tres cops al dia al Mercadona o agafa el metro, o no es renta ni desinfecta les mans, sigui qui ens posa en risc a tots.
S'ha de diferenciar entre què diu la llei i el que és correcte. La llei i l'ètica són dos mons que estan relacionats, però que no són necessàriament idèntics. Primer, perquè l'ètica és més àmplia que la llei: hi ha aspectes del fer humà on la llei no ha d'entrar (una societat excessivament regulada cau fàcilment en vicis totalitaris). Segon, perquè atès que les lleis les fem els éssers humans, i sovint els éssers humans ens equivoquem o tenim interessos poc "ètics", podem fer lleis que siguin immorals, injustes, contraproduents i discriminatòries. Per exemple, hi ha molts altres països on sortir a fer esport de forma individual està permès i, fins i tot, recomanat. Tan segurs estem doncs que la llei que prohibeix "sortir a fer esport de forma individual" és la idònia o correcta? A Espanya són més llestos que molts altres països? O és que la llei és més que qüestionable? Així per tenir bones lleis, i que no ens donin gat per llebre, cal fomentar l'esperit crític, la raó de la població i la seva formació ètica, que precisament no són pedres angulars que el sistema promou.
No és just i és contraproduent que per exemple la gent que viu en pobles petits no pugui sortir a passejar pel bosc, encara que la llei ho digui. Ni que a Badajoz, si no tenen casos de Covid-19, tinguin les mateixes mesures de control que a Madrid. No és just i és contraproduent que els nens no puguin sortir al carrer i que els que tenim gos si. No és just i és contraproduent que no puguem acompanyar als nostres estimats que moren sols perquè el sistema no té vestits ni mitjans per assegurar l'asèpsia.
En cas de dubte, aconsello a qui tingui impulsos per delatar a algú que creu que està fent quelcom il·legal i no ètic que parli primer amb aquest algú per saber-ne els motius. També cal que qui es plantegi delatar reflexioni si l'individu en qüestió posa en perill la salut pública o no, o si el vol delatar per algun altre motiu. Si no se'n sap més, i es tenen dubtes de si aquest "algú" posa o no posa en perill la salut pública, el seny i l'amor a l'altre aconsella que siguem prudents i respectuosos. D'aquesta manera, enfortirem la societat i la confiança amb els nostres conciutadans, així la lluita contra aquesta pandèmia serà més efectiva i tindrà efectes col·laterals més positius.
També, amics ciutadans amb impulsos delators, si veieu algú amb bicicleta, corrent o caminant, penseu que potser va a treballar i si no anés a treballar, segurament tampoc no posaria en perill a ningú. En canvi tenir policia donant mascaretes amb els dits nus sense mascareta o demanant i tocant els DNIs sense desinfectar-se les mans entre cada ciutadà sí que potencialment ens posa en perill.
També pensem que cada cop que agafem el cotxe sí que posem la vida, el benestar i el medi ambient en perill, almenys comparat amb qui té la decència d'anar a treballar amb bicicleta si pot. En el món al revés qui va a treballar amb bicicleta és qui rep les mirades de desaprovació de la gent i qui va en cotxe innecessàriament (perquè podria anar amb bicicleta) rep l'aprovació de la societat.
Desconfieu del delator, el que truca a la policia si sortiu de casa és la mateixa persona que en una guerra (com tantes n'hi ha hagut) us denunciarà i us enviarà al camp d'afusellament si resulta que vosaltres sou "l'altre".
Amb la Covid-19, les forces de l'ordre ens demanen que delatem a qui no obeeix la llei. I hem de ser molt conscients de què fem i de què això representa. Ara, massa sovint els veïns s'espien, si un surt al carrer sense gos, si l'altre porta el nen a què li toqui el sol. Gent que no distingeix un virus d'una bacteri emparanoiat envia fotos per WhatsApp de mare i fill que són al carrer (per cert, delators i delatores del món, sapigueu que la llei pena amb presó fer fotos de menors al carrer). El fenomen actual preocupant és que amb la Covid-19 gent a qui el sistema li ha inculcat por i culpa, en comptes de responsabilitat; i que passa massa hores a casa estressada, culpa el seu veí, que per qualsevol raó surt de casa. En comptes de culpar i enfadar-se i molt, amb el vertader responsable de la situació global, el sistema i la ineficàcia política que ha permès aquesta situació.
Hem de pensar que si l'epidèmia es descontrola i ens morim tots del coronavirus, no serà per anar a passejar pel bosc o pel carrer, malgrat que la llei no ho permeti. Hi ha moltíssimes més possibilitats que el mateix delator (o no delator) que va tres cops al dia al Mercadona o agafa el metro, o no es renta ni desinfecta les mans, sigui qui ens posa en risc a tots.
S'ha de diferenciar entre què diu la llei i el que és correcte. La llei i l'ètica són dos mons que estan relacionats, però que no són necessàriament idèntics. Primer, perquè l'ètica és més àmplia que la llei: hi ha aspectes del fer humà on la llei no ha d'entrar (una societat excessivament regulada cau fàcilment en vicis totalitaris). Segon, perquè atès que les lleis les fem els éssers humans, i sovint els éssers humans ens equivoquem o tenim interessos poc "ètics", podem fer lleis que siguin immorals, injustes, contraproduents i discriminatòries. Per exemple, hi ha molts altres països on sortir a fer esport de forma individual està permès i, fins i tot, recomanat. Tan segurs estem doncs que la llei que prohibeix "sortir a fer esport de forma individual" és la idònia o correcta? A Espanya són més llestos que molts altres països? O és que la llei és més que qüestionable? Així per tenir bones lleis, i que no ens donin gat per llebre, cal fomentar l'esperit crític, la raó de la població i la seva formació ètica, que precisament no són pedres angulars que el sistema promou.
No és just i és contraproduent que per exemple la gent que viu en pobles petits no pugui sortir a passejar pel bosc, encara que la llei ho digui. Ni que a Badajoz, si no tenen casos de Covid-19, tinguin les mateixes mesures de control que a Madrid. No és just i és contraproduent que els nens no puguin sortir al carrer i que els que tenim gos si. No és just i és contraproduent que no puguem acompanyar als nostres estimats que moren sols perquè el sistema no té vestits ni mitjans per assegurar l'asèpsia.
En cas de dubte, aconsello a qui tingui impulsos per delatar a algú que creu que està fent quelcom il·legal i no ètic que parli primer amb aquest algú per saber-ne els motius. També cal que qui es plantegi delatar reflexioni si l'individu en qüestió posa en perill la salut pública o no, o si el vol delatar per algun altre motiu. Si no se'n sap més, i es tenen dubtes de si aquest "algú" posa o no posa en perill la salut pública, el seny i l'amor a l'altre aconsella que siguem prudents i respectuosos. D'aquesta manera, enfortirem la societat i la confiança amb els nostres conciutadans, així la lluita contra aquesta pandèmia serà més efectiva i tindrà efectes col·laterals més positius.
També, amics ciutadans amb impulsos delators, si veieu algú amb bicicleta, corrent o caminant, penseu que potser va a treballar i si no anés a treballar, segurament tampoc no posaria en perill a ningú. En canvi tenir policia donant mascaretes amb els dits nus sense mascareta o demanant i tocant els DNIs sense desinfectar-se les mans entre cada ciutadà sí que potencialment ens posa en perill.
També pensem que cada cop que agafem el cotxe sí que posem la vida, el benestar i el medi ambient en perill, almenys comparat amb qui té la decència d'anar a treballar amb bicicleta si pot. En el món al revés qui va a treballar amb bicicleta és qui rep les mirades de desaprovació de la gent i qui va en cotxe innecessàriament (perquè podria anar amb bicicleta) rep l'aprovació de la societat.
Desconfieu del delator, el que truca a la policia si sortiu de casa és la mateixa persona que en una guerra (com tantes n'hi ha hagut) us denunciarà i us enviarà al camp d'afusellament si resulta que vosaltres sou "l'altre".
Josep Subirana
Avià
