Una doble amenaça plana sobre aquests Jocs Olímpics i, especialment, sobre aquesta cerimònia inaugural. D'una banda, hi ha l'amenaça terrorista, que sobrevola París d'ençà que el COI va designar-la ciutat olímpica, i de l'altra hi ha l'amenaça meteorològica, que aquest vespre està sent representada per un cel plorós que fa alçar les mirades dels francesos que encara queden a la capital.
Els grecs, coamfitrions de tots els Jocs, obren la desfilada promesa sobre el Sena. Una desfilada de bateaux innovadora i, en un principi, bonica, malgrat la grisor que cau, pesada i reconeixible, sobre la ciutat. Les diverses delegacions van navegant el Sena sobre les tradicionals barcasses mentre saluden a un públic llunyà que només veiem en comptades ocasions.
Alguns països comparteixen vaixell perquè duen pocs esportistes, i això fa que les imatges aèries dels vaixells no llueixin, sobretot quan les delegacions poc poblades han de compartir embarcació amb autèntics monstres olímpics com Estats Units o Austràlia, propiciant que en un mateix vaixell hi hagi zones ben esclarissades i espais ben atapeïts. Un inconvenient que l'organització decideix resoldre en alguns moments fent que algunes delegacions petites, de cinc o sis representants, apareguin... en una llanxa.
Enmig de la passejada, per amenitzar la cosa, actuacions i varietés acompanyades d'una realització amb més bona voluntat que encert. La primera en fer acte de presència és Lady Gaga, que interromp el xou des d'un racó del Sena, sense públic ni caliu, amb un "Bonsoir, bienvenus à Paris!" encisador però sense cap lògica racional. L'americana ens regala un "Mon truc en plomes" cabaretesc tan fantàstic com desangelat. Un xou que encara es torna més fantàstic quan, una estona després, el compares amb la minúscula actuació que fan les vedets del Moulin Rouge o la desgana majúscula amb què Aya Nakamura interpreta un dels seus temes, desaprofitant l'escenari privilegiat que li regala l'Acadèmia Francesa, al seu darrere.
Un dels problemes de totes aquestes actuacions és que els artistes no tenen un públic físic al qual adreçar-se. La gent és lluny d'ells, i això se'ls acaba percebent als rostres i en la manera de moure's, d'expressar-se. Alguns actuen per inèrcia, repeteixen una coreografia sense sentir-la. No hi ha una connexió, un vincle entre el que passa al riu i el que reben els ciutadans al carrer o a casa seva.
Potser per això finalment acaba plovent amb ganes. El cel ha donat una breu oportunitat a l'espectacle, però la paciència té un límit i la de Santa Bàrbara és francament limitada. El mullader ja és important i les càmeres de televisió ja emeten sota un tel d'aigua perenne quan París ens regala les primeres pinzellades de creativitat (els personatges dels quadres del Louvre sortint als balcons per veure la cerimònia) i d'emotivitat (La Marsellesa sent excel·lentment viscuda per Axelle Saint-Cirel des del cim del Grand Palais).
Res, però, que remunti encara un temps encabritat i un guió massa farcit d'idees, de coses per dir, de missatges per transmetre (sororitat, diversitat, unió, grandeur), que acaben acumulant-se sense trobar, sovint, un fil conductor sòlid. L'exemple més flagrant és la desfilada de moda emergent que, de cop i volta, munten sobre un dels ponts del riu per homenatjar un dels punts forts del país. L'exhibició dura molta estona, però les càmeres només enfoquen els models de tant en tant, perquè és clar, els bateaux amb les delegacions van passant i no es pot estar a tot arreu. La feinada dels dissenyadors, doncs, queda tapada i mig perduda enmig del Sena. Hi connecten novament quan allò ja s'ha convertit en una estranya rave amb personatges incomprensibles.
Fins que la ximpleria s'acaba i toca encendre el peveter. I, de sobte, tot canvia. I París torna a ser París. I l'emoció olímpica retorna. l un genet cavalca el riu sobre un cavall platejat, una imatge preciosa, impressionant, única. I el genet arriba a Trocadero, i tots els voluntaris abanderats, tots els països, caminen al seu darrere. I el genet baixa del cavall. I duu la bandera olímpica per hissar-la. I sona l'himne olímpic mentre la bandera s'alça cap per avall (ja tant se val) sota el xàfec. I llavors la Torre Eiffel s'il·lumina, imponent. I l'inacabable espectacle de llums que hi fan té un punt grotesc, però a la vegada funciona.
I, mentrestant, la flama va arribant en llanxa, amb un Rafa Nadal a qui clarament se li fa llarg el trajecte. I, un cop a terra, diversos esportistes van passant-se la flama fins que arriben plegats al peveter. I el peveter és un globus gegant. I quan veus el globus tens la sensació que aquí patirem fins al final. Però no, perquè la base de l'artefacte s'encén quan toca. I voilà, tot s'enlaira. I mentre l'incendi puja cap amunt, sona la introducció de l'Hymne a l'Amour.
I quan ja tens la pell de gallina t'adones que, a sobre, qui cantarà l'himne serà Céline Dion, que torna a les nostres vides enfilada a la Torre Eiffel. I torna, i torna, i torna. I no para de tornar. I, mentre torna, continua plovent, però que bé que hi queda la pluja, ara. I, quan acaba, la canadenca s'emociona perquè sap que ha tornat. I nosaltres ens emocionem perquè sabem que ha tornat, sí, però també perquè acaba de salvar París.