Els quatre Evangelis i la primera carta de sant Pau als corintis coincideixen a narrar un últim sopar de Jesús amb els seus deixebles abans de ser crucificat, celebrat en els dies de Pasqua. Tots dos tenen detalls molt semblants. És una cosa inusual en altres episodis evangèlics de la seua vida, on els relats divergeixen més en detalls i èmfasi. El Sant Sopar és només possiblement el menjar més famós de la història, i també un dels més mal imaginats. La realitat degué ser una altra, tant en la manera de seure com en el menú.
Preguntar-se què menjaren Jesús i els seus deixebles no és un detall menor: permet tornar als Evangelis, la Pasqua jueva i l’arqueologia per a entendre com un menjar real, en un context històric concret, es convertí en símbol central del cristianisme.
Un sopar entre la Pasqua i la controvèrsia
L’única cosa segura és també la més coneguda: en el Sant Sopar hi hagué pa i vi. Són els únics aliments esmentats explícitament pels Evangelis, i sobre ells recau el gest decisiu de Jesús: partir el pa, oferir la copa i donar-los un significat nou. D’ací naix l’eucaristia cristiana. No obstant això, quan s’intenta anar més enllà del pa i el vi, apareix la gran discussió: va ser un autèntic sopar de Pasqua? Els Evangelis de Mateu, Marc i Lluc diuen que sí. Marc, concretament, el situa en “el primer dia dels Àzims”, és a dir, dins del marc de la Pasqua jueva.
L’Evangeli de Joan, en canvi, suggereix que el sopar tingué lloc la nit anterior, de manera que Jesús morí abans que començara formalment el sopar pasqual. Aquesta discrepància ha sigut un dels grans debats de l’exegesi bíblica moderna. L’investigador Joel Marcus, de la Universitat de Boston, proposa una eixida intermèdia especialment útil. Segons la seua anàlisi, el sopar històric probablement tingué lloc la nit anterior a la Pasqua, com suggereix Joan, però això no impedix reconèixer que estigué fortament marcat per elements del Séder i de la l'Hagadà jueus, és a dir, per un àpat ritual en què determinats aliments eren explicats i vinculats a la memòria de l’èxode.
En altres paraules: potser no va ser un sopar pasqual en sentit estricte, però sí un sopar modelat per la lògica de la Pasqua. Aquest detall canvia molt la lectura. Marcus explica que els aliments rituals eren objecte d’explicació. El pa, per tant, no era només pa: era un aliment capaç de condensar memòria, alliberament i pertinença. I el mateix passava, encara que amb una història litúrgica més complexa, amb el vi.
El que pogué haver-hi a taula: del pa àzim al corder
Si s’accepta que el Sant Sopar estigué vinculat a la Pasqua, encara que siga de manera flexible, les possibilitats del menú s’amplien. El primer candidat és el pa sense llevat, o matzà, que simbolitzava la partida precipitada dels israelites d’Egipte, sense temps perquè la massa fermentara. També el corder rostit apareix de seguida com a possibilitat, ja que la Pasqua jueva del període del Segon Temple estava lligada al sacrifici del corder a Jerusalem i al seu consum rostit a la llar. A això s’hi afegirien les herbes amargues, una altra peça clàssica de la memòria pasqual.
La investigació arqueològica i la història de l’alimentació afegeixen més matisos. En 2016, dos arqueòlegs italians publicaren un estudi sobre el que es pogué haver menjat en el Sant Sopar que incloïa un menú reconstruït a partir de versicles bíblics, textos jueus, literatura romana antiga i dades arqueològiques del segle I. La taula que proposaren inclou pa àzim, corder, estofat de llentilles o llegums, olives amb hisop (una herba amb sabor a menta), dàtils, fruita seca, alguna salsa de peix semblant al garum romà i vi aromatitzat o rebaixat.
No és un menú comprovat plat a plat, però sí una hipòtesi històricament raonable, avalada per l’arqueologia i l’etnografia, ja que les troballes en jaciments com Qumran, Masada o el barri herodià de Jerusalem apunten a la presència de blat, llentilles, oli d’oliva, fruita seca i herbes en la dieta jueva de l’època. En temps de Jesús, la base alimentària era el pa, les olives, l’oli, els llegums, la fruita seca i, en alguns contextos, el peix. La carn existia, però es consumia sobretot en circumstàncies festives o cerimonials. Per això el corder resulta plausible en un sopar solemne, però no en un àpat ordinari.
Un menjar lent, ritualitzat i conversat
Tampoc la manera de menjar s’assemblava a la imatge popular. Els comensals probablement no estaven asseguts drets en cadires altes, sinó reclinats sobre coixins o divans baixos, a la manera mediterrània. Aquesta postura era una característica definidora dels àpats formals en el món grecoromà i hel·lenístic de l’època. El Sant Sopar, així imaginat, s’assembla menys a una pintura congelada i més a un àpat lent, ritualitzat i conversat. Els participants compartien bols i plats mentre es reclinaven, participant en un cerimonial profundament arrelat en la tradició jueva antiga.
La ingesta energètica en temps de Jesús
Hi ha una dimensió menys òbvia però molt reveladora en tot això: la nutrició. Sabem més o menys quins aliments podien aparèixer en una taula jueva del segle I, però sabem molt menys sobre quanta energia aportava realment la dieta d’aquell temps. Un estudi de 2018 aplicà models matemàtics per a estimar la ingesta energètica probable en temps del Sant Sopar.
El seu punt de partida és senzill: els registres antics d’aliments són útils, però incomplets. Els autors compararen descripcions històriques de dieta amb estimacions d’alçària de reclutes romans, esperança de vida, pes corporal probable i nivells d’activitat física semblants als de societats agràries modernes. El resultat fou cridaner: mentre alguns registres de la Mishnà amb prou feines permetien calcular unes 1 176 quilocalories diàries, els models fisiològics eleven la ingesta probable a una franja d’entre 2 319 i 3 973 quilocalories al dia.
Mentre que hui dia es considera que les necessitats energètiques mitjanes en adults moderns són d’unes 2 266 kcal/dia en dones i 2 850 kcal/dia en homes, amb variacions segons el sexe, l’edat i l’activitat física. La conclusió no resol el menú exacte, però sí que obliga a corregir una intuïció freqüent: la d’imaginar els àpats antics com taules quasi buides, purament simbòliques. El Sant Sopar fou un sopar sagrat, sí, però també un sopar humà. I potser continua fascinant precisament per això: perquè en ell es creuen la fe, la història i una cosa tan humana com asseure’s a taula.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
