Ferran Torrent (Sedaví, l'Horta Sud, 1951) va lliurar la seva darrera novel·la al seu editor el dia anterior a la dana. El jo que no mor (Columna), situada a la València del 1966, en plena dictadura, retrata un seguit de personatges que l’escriptor dibuixa amb la seva traça habitual, un relat farcit d’intriga i de girs sorprenents per on transiten espies, estafadors, militars i un director d’hotel molt espavilat.
Torrent va viure en carn pròpia la tragèdia al seu poble. L’aigua i el fang van entrar a casa seva, però ell considera que ha tingut sort. L’autor d’obres com Gràcies per la propina (1994, Premi Sant Jordi), Societat limitada(2002) i Bulevard dels Francesos (2010), explica en aquesta entrevista com veu la societat valenciana i el que la dana significa per la classe dirigent valenciana.
El jo que no mor ens situa a la València del 1966, en plena dictadura franquista. Amb uns personatges que aparenten el que no són, jugant a diverses identitats.
M’he centrat en l'hotel Metropol i l'arquitectura moderna valenciana per fer que la ciutat tingui el seu protagonisme. És en bona part, no només, una novel·la sobre la identitat. Però, d'alguna manera, els personatges juguen a diverses identitats perquè tenen la necessitat de fer-ho. És a dir, el falsificador evidentment té una doble identitat, el telefonista també, l'espia de Moscou igualment. Hi ha també el tema de la revenja, l’espoli als jueus, la falsificació d'art.
En la seva anterior novel·la, Memòries de mi mateix, també apareixia el tema del tràfic d'art i l'espoli perpetrat pels nazis. Sembla clar que el tema i aquest tipus de personatges l'atreuen força. Per què això?
Perquè a mi el falsificador d'art m'interessa. Quan un autor troba un personatge amb què hi té química, l'explota tot el que pugui. A més, com a cinèfil i lector de novel·la, penso que un personatge potent li fa guanyar molt a la novel·la. Al marge de l'argument, si el personatge és potent, arrossega molt el lector.
I què l’atreu dels estafadors?
Que no utilitzen la violència. És un delinqüent que no recorre a la violència. Tenen el seu codi. Però hem de pensar que quan entrem en un museu, com a mínim el 20% és fals.
"M'atreu dels estafadors que són delinqüents intel·ligents, que no recorren a la violència"
Tant? Vol dir?
Sens dubte. Si ara ens posem a mirar aquest quadre perquè imaginem que és de Ramon Casas i, de cop, ve un senyor i ens diu que l’autor és ell, la nostra percepció ja canvia. Però al cap d’uns minuts l’home torna a venir i diu que era una broma, que és clar que és una obra de Casas. La teva percepció torna a canviar. Aleshores, què més dona que sigui fals o sigui autèntic. Realment el que t'arriba a tu és l'autenticitat, sempre. Això és el que té de fascinant la falsificació, no?
Ha dit que els estafadors tenen un codi.
Tot delinqüent que sigui intel·ligent té un codi. Perquè, si vosaltres sou col·laboradors meus i us faig una putada, jo perdré col·laboradors. Per això ell cuida els seus col·laboradors. Ell necessita dominar la ciutat. Tenir informació, com sempre dic als periodistes, no per gastar-la, sinó per tenir-la. Si la gastes, l'has cremat. Si jo fos una persona important, tindria un paio que es dedicaria només a dinar i a sopar amb tothom per recollir informació. Hi ha fins i tot informacions aparentment anecdòtiques que poden ser decisives.
Dona molts detalls d’alguns episodis del franquisme. Un tema de context històric, molt anterior al 1966, però al qual està vinculat un dels personatges, és la feina feta pels serveis secrets britànics a l’Espanya de la postguerra.
Sí. Això és històric. Els britànics volien impedir que Franco entrés a la Segona Guerra Mundial al costat de Hitler. Això no m'ho he inventat. El que he inventat són els personatges. Però els britànics van haver de subornar l'entorn de Franco perquè no entrés a la guerra. Franco volia entrar fonamentalment per Gibraltar, per recuperar Gibraltar. El banquer Joan March era el que portava tota la comptabilitat del suborn. És que hi va haver un moment en què el règim va fer una declaració oficial de no-bel·ligerància, és a dir, no entrava en guerra, però ja no era neutral, una manera de dir que estava al costat dels països feixistes. De fet, l'espionatge alemany també tenia molta força.
Hi ha tot un treball de documentació historiogràfica.
M'ajuda una dona, Empar Salinas, que havia treballat en una biblioteca i és una persona que sap buscar. Li dic: la història se centra en l’any 1966, fes-me una visió general de quines pel·lícules es veien, què es fumava, què valia un cafè. Aquesta informació la pots utilitzar o no, però en un moment determinat hi pots recórrer.
Apareixen personatges històrics, com l’ambaixador Samuel Hoare.
És qui envia Winston Churchill per subornar l’entorn del general Franco.
Hi ha algun personatge que l’atregui més que altres?
L'important és el falsificador, però tots ho són perquè has de mirar la novel·la no capítol a capítol, sinó de manera global. I de manera global tots han de complir el seu paper. Això és com una bona pel·lícula. Són essencials els actors secundaris bons. El cinema nord-americà ho fa molt això. I hi ha secundaris que són actors brutals. Si mirem Mort entre les flors, per exemple, hi ha un Joe Pulito, per exemple, estic pensant jo ara en ell, que és grandiós. Parlo sobretot de relats, pel·lícules o novel·les, d'argumentació.
La novel·la va sortir per poc, tinc entès.
No. La novel·la ja estava feta i corregida quan va venir la dana. Ara, sí que si la dana hagués arribat mentre l’estava escrivint, no l’acabo. Hauria estat impossible. Les condicions mentals i físiques de la casa ho haurien impedit. M'hauria esperat a aclarir-ho tot i continuar treballant la novel·la.
Com va viure aquell moment?
Amb sorpresa desagradable, perquè no plovia. En un primer moment, amb un sentiment de desolació al principi, en veure com tenia la casa, absolutament destruïda. Però després...
Va ser tot molt ràpid?
En una mitja hora.
Va quedar completament inundada?
El problema no és l'aigua, el problema és el fang, que ho destrossa tot. Jo visc a dalt, on tinc l'habitació, el lavabo, el despatx. Però quan em vaig adonar del que havia passat, vaig pensar que havia tingut sort. Aquest és el resum.
"No vaig pensar en el cotxe ni en la nau que tinc als afores, quan em vaig adonar del que havia passat, vaig pensar que havia tingut sort"
Va témer per la seva vida?
No, ni vaig pensar en el cotxe, que també s'havia emportat la dana. Ni vaig pensar en la nau que tinc als afores del poble amb els meus nebots. Res. Un cop vaig veure que estava tot perdut, que la nevera rodava per allà, me'n vaig anar al llit. Si no pots fer res, per què has de gastar energia? Tot el que és material es pot resoldre. El problema és la gent que ha perdut la vida. O la gent que era modesta i que ara ja serà pobra tota la vida. Però en el meu cas, estic segur que ja ho pagarà l’assegurança. Són uns mesos d'incomoditat. Jo sóc pragmàtic. Quatre mesos o cinc, solucionat i tornar a viure.
A mesura que l'aigua i el fang vagin escolant-se, creu que la dana canviarà la societat valenciana d'alguna manera?
A veure, jo no sé què passarà d'aquí a dos anys amb les eleccions. Però tinc clar que si mantenen Carlos Mazón, no tenen res a fer. Mazón no pot eixir de casa. La setmana passada va ser a Oriola, que és al sud del país, una zona castellanoparlant, i el van insultar i dir de tot. O sigui que jo crec que canviaran el candidat. Però compte perquè li espera una via penal dura, eh?
Ho creu?
Home, i tant. A més, són tan rucs que van fer fora Salomé Pradas, que era consellera de Justícia i Medi Ambient, que ja em diràs què fan aquestes dues àrees juntes. Però bé, aquesta dona quan vagi a judici anirà a defensar-se ella.
El va sorprendre l’actuació dels governants del PP davant la tragèdia?
A mi no. Ell ara està intentant veure si pot revertir la seva situació. Mazón pensa que passarà el temps i que quan es cobri l’assegurança, que es pagarà bé, la gent estarà contenta. Però té un problema gros i és que hi ha 200 morts. I després, ell estava dinant, i en acabat no se sap on estava. Si hagués estat al centre d’operacions des del primer moment i s’hauria equivocat, però és que, a més, va arribar tard. No és que hagi quedat com a burro i prou, no. És que és un irresponsable. No eres simplement un tio que no en té ni puta idea, no, és que damunt ets un irresponsable. I estaves dinant.
Des de les 8 del matí hi havia alarmes, la universitat enviava la gent a casa, les empreses grans enviaven la gent a casa. Hòstia. I tu després de dinar, te n'anaves no sé on, que no vol dir-ho. Mazón té tantes coses en contra que, encara que la gent cobri les indemnitzacions, no s’oblidarà d’això. El PP té encara un altre problema: si triga molt a canviar-lo, serà més difícil que reverteixin la situació. Per revertir-la, se l’ha de canviar ja, quan queden dos anys. Però voldria parlar d’una cosa de la que no parla ningú.
Endavant.
El pitjor que ha demostrat la dana és el fracàs absolut de la classe política valenciana al complet, que a Madrid no pinta una merda. Aproven els pressupostos que atempten contra les necessitats valencianes. Tota la classe política. Són uns inútils, políticament parlant. Si això arriba a passar a Madrid, en un mes ho resolen. Si passa a Catalunya o a Euskadi, en un mes ho resolen. Madrid perquè ho fagocita tot, i Catalunya i Euskadi creen problemes polítics. Nosaltres no creem problemes polítics. València sempre ha estat la tercera capital de l’Estat i ara som la segona comunitat pitjor finançada. D’això qui en té la culpa? Tota la classe política. No es rebel·len, no es planten fins que no es resol el finançament. Els valencianistes i les esquerres diuen que si no aproven els comptes governarà la dreta. Primer és la política que els valencians. Si ets obedient et falten al respecte.
El personatge Carlos Mazón donaria per una novel·la?
No, és massa obvi. Zaplana era d’alguna manera un personatge literari. I apareix una mica a Societat limitada. Mazón és un home acorralat, espantat, i si no abandona és perquè sap que afrontarà molts problemes.
"Mazón no dona per una novel·la, és massa obvi; Zaplana, sí, i Camps també, és un fantasiós, me l'imagino transvestit en un karaoke"
Francisco Camps era un personatge literari?
Sí. Jo no el tractaré, però sí, és un fantasiós. És un tipus que me l’imagino transvestit en un karaoke.
Escriurà un dia una novel·la sobre la dana?
No, les tragèdies no m’interessen. En les meves novel·les no veurà ni tragèdies ni violència. A mi m’interessa la gent intel·ligent. Tenim un equívoc sobre la gent intel·ligent. Hi ha qui pensa que només la gent culta és intel·ligent. Mentida. Hi ha persones amb cultura que poden ser-ho. Conec molta gent que no té formació i és molt intel·ligent. El que va ser primer ministre anglès, Boris Johnson, recitava La Ilíada en llatí, però això no té mèrit perquè si vas a una escola rica, el que aprens de xiquet no te n'oblides. O que aprengui a tocar el piano. Home, burro no és, però el mèrit és que algú a 50 anys ho aprengui. Tinc un company de dòmino de 94 anys, el Fernando. Un dia, perdem la partida i li dic: per què no m’has donat el sis? I em diu: donar cansa. Això té filosofia. Un bon jugador de cartes per definició és una persona intel·ligent. Sap quan ha de fer una pallanca, com nosaltres anomenem la catxa. No sempre l’encerta, és clar.
Per un lector que llegeixi la novel·la, es pot trobar una València molt diferent de la d’ara?
Pel que fa als edificis no. València és molt maca en arquitectura moderna. Mira, faré una mica de xovinisme. Si baixes a l’estació del Nord, eixes a l’entrada i observes una façana, veus que no hi ha a Europa una estació modernista com aquesta. I a dins és brutal. Vaig a València, miro els edificis, entro a llibreries, menjo mitja dotzena d’ostres i torno cap a casa. Un dia complet.
I la societat ha canviat molt?
Sí perquè hi ha hagut molt mestissatge. En el que no ha canviat és en el pitjor, que és el soroll. En canvi, tenim una cosa magnífica, que són les bandes de música. Ara no, però abans hi havia gent que no sabia escriure però tocaven brutalment. Analfabets funcionals que interpretaven peces clàssiques.
"Al debat sobre la llengua li falta esperit guanyador"
En una entrevista anterior, ens va dir que la llengua havia passat de morta a moribunda. Com ho veu ara?
Les dues emissores que millor funcionen a Catalunya són RAC1 i Catalunya Ràdio. Per qualitat. Si es fan coses de qualitat, la llengua no morirà. Hi ha molta gent a Catalunya que pot llegir en català, però potser no ho fa, i la culpa és nostra. En la llengua hi ha dues prioritats. Una és l’ús i l’altra és fer-ne un vehicle de qualitat. Si hi ha qualitat, la gent que habitualment no la parla s’hi interessarà.
I el futur de la llengua al País Valencià el veu millor?
Mira, quan jo entro en una partida intento anar a guanyar. Quan escric una novel·la, no penso en la llengua que estic escrivint, escric en la meva llengua, el que faig és arribar al màxim de públic possible. Tots morirem, però crec que hem de canviar de registre. Soc ben conscient dels problemes, però per mi el que cal és l’ús irrenunciable de la llengua i productes de qualitat. Mires el Barça i veus milers d’immigrants animant l’equip. Per què s’hi apunten? Perquè el Barça guanya. Si ets guanyador, la gent s’apunta. Al debat sobre el català li falta esperit guanyador. I el més important és que la gent el parli, més que no pas que hi hagi 200 escriptors, perquè qui el parla acabarà llegint en català.