“Això no és un projecte musical, és una banda de rock”. Minibús Intergalàctic ho diu gairebé de passada, però resumeix tota una manera d’entendre la música. Formats l'any 2021 a Girona per Santi Fonfría (veu i guitarra), Ícar Iranzo (veu i teclats), Ivette Roig (baix elèctric), Aram Figueras (veu i guitarra) i Eduard Lazo (bateria i percussions), el grup neix d’una colla d’amics i construeix un univers sonor propi entre guitarres, sintetitzadors i referències que es mouen entre el rock psicodèlic i el postpunk. Beuen del llegat dels anys seixanta, però sense quedar-s'hi atrapats: entenen la psicodèlia com un marc obert, més que com una etiqueta tancada, on poden conviure cançons pop, d’altres rock o passatges més experimentals, sense necessitat de definir-ne els límits.

Amb motiu de la presentació del segon disc Moviment Oscil·lant Polinòmic y=1/x, expliquen a Nació que es tracta d'un treball més pensat i amb més control sobre el so, però fidel a una idea clara: fer cançons des de la intuïció i en col·lectiu. La banda defensa el format disc, reivindica l’ambigüitat i s’allunya de la immediatesa per apostar per una escolta més lenta. “Som exigents amb el públic”, admeten. I no ho diuen com una advertència, sinó com una declaració d’intencions.

Aquest és el disc que volíeu fer des del principi o és el resultat del camí?
Ícar (I): És clar, quan vam acabar el primer, el que sabíem segur és que volíem continuar fent música. No teníem la idea concreta de fer aquest disc, però d’alguna forma sí que ho teníem present.

Santi (S): En general, crec que aquest disc estava més pensat com volíem que sonés. Hem tingut més control sobre el resultat final. També en certs punts ha anat sortint sol. Hi havia situacions que ens feien inspirar una cosa i després es transformava en una altra. 

I: Sí, però jo crec que se n’ha anat transformant i apareixent coses.

Les cançons us han canviat molt durant el procés?
S: Sí, en particular L’agredolça lliçó de la Vall del Mas Daurat, musicalment ha canviat molt perquè al principi al meu cap era una cançó mig folk i acaba sent una cançó Manchester mig electrònica. Però hi ha altres cançons que també (canvien) de significat, però només per una qüestió del pas del temps. Abans ho comentàvem també, que a mi al principi quan la vaig escriure era una cançó trista i ara és una cançó alegre. I no ha canviat, la lletra és la mateixa. Però potser aquí qui ha canviat som nosaltres i llavors li dones un significat diferent.

A diferència de l’EP o del disc anterior, aquesta obra està pensada més com un conjunt global o com peces independents?
S: Sempre ho pensem en global, vaja, nosaltres, ara ho dèiem abans, que tenim una mica el cap ancorat al segle passat i que se’ns fa difícil no concebre la música si no és amb el format de disc. No fem rock conceptual ni una cosa molt pensada, però sempre intentem que tingui una coherència interna. 

I: La lògica de treure singles inconnexos no surt. No va amb la manera en què escoltem música.

S: És una cosa que passa quan estem amb la colla: no posis aleatori, posa el disc. El disc és el principi i és el final. És com si només llegíssim alguns capítols d'un llibre.

Penseu que és un disc que s’entén d’entrada o que demana més escoltes?
S: Com a totes les obres, el que fa molta ràbia és intentar tractar l’oient o el públic en general com si fossin idiotes i que no hi hagués marge per la interpretació. Cada escolta l’entén d’una manera i serà vàlida. També depèn del moment en què l’escoltes. Entén el que tu vulguis. Per això està la música, l’art i la gràcia. 

I: De fet, és un disc que està ple d’ambivalències, clarobscurs, coses que no estan del tot clares i sentiments contraposats. 

Heu treballat més des de la intuïció o hi havia una idea clara del disc des del principi?
S: Sempre hi ha molta intuïció. És el que marca tot el procés. Sí que hi ha certes directrius quan comences a pensar el disc. Per exemple, volíem un so més sorollós, més contemporani, fins i tot més electrònic en alguns moments.

I: Però un cop tens aquestes línies, et deixes portar. I allà és quan passen coses. Les cançons es transformen, la producció canvia i acaben agafant vida pròpia. Arriba un punt que ja no són teves. També crec que hi ha una qüestió generacional. Tot ha petat una mica, res acaba de tenir gaire sentit i internet fa que puguis escoltar coses de llocs i èpoques molt diferents. I ens surt de forma natural barrejar coses que potser abans no encaixaven, com Joan Brossa amb punk a Camí Vell. No és res forçat. Hi ha artistes que treballen des d’un lloc molt més pensat, molt més calculat. Per exemple, La Ludwig Band, que fan una cosa molt estudiada i els funciona.

S: Però nosaltres no sabem fer-ho així.

I: Planificar com vols que s’escolti una cosa ens resulta molt difícil.

I com heu viscut el procés de creació?  
I: Molt guai, ha sigut molt guai. Perquè era una residència… vam estar gravant a Granada, a La Casa Estudio, amb en Martin "Youth" Glover -productor d'artistes com Paul McCartney, Pink Floyd o The Verve- i vam estar tancats allà.

S: Van ser com unes colònies del rock.  Anaves al matí, esmorzaves i anaves a gravar… campament rock. Inclús en acabar de gravar estàvem mirant pel·lis o escoltant discos…  I es va fer molta germanor.  

Sobre treballar amb Martin "Youth" Glover
S: És una manera de treballar molt britànica, molt disciplinada i molt exigent. Ens va posar en una situació de pressió a la qual no estem acostumats. Hi ha coses que no haurien sortit mai si no haguéssim estat en aquest context. N'hi ha algunes que no funcionaven, però moltes sí. Vam crear parts que no hauríem fet mai si no ens hagués apretat. Hem hagut d'actuar amb una altra mentalitat, una més oberta a canviar les cançons i amb la possibilitat que podia desmuntar una cançó en mil trossos, allargar un final o doblar un cor.

Com traslladareu aquest disc al directe, tenint en compte l’atmosfera i el pes instrumental que té?
S: Això ha sigut un tema. Però en realitat hem mantingut bastant el so de la banda. Les cançons ja les teníem bastant treballades abans d’entrar a l’estudi, i el directe recuperarà una mica com les tocàvem. Hem fet tota una feina amb el nostre tècnic de so per portar-ho a l’escenari i trobar l’equilibri.

I: El que passa és que a l’estudi tens un punt d’horror vacui: anar afegint coses, un altre solo, un sintetitzador… i això queda molt bé produït, però després al directe ho has d’adaptar.

S: Ens compliquem la vida i portem un munt d’instruments, ens agrada deixar espai per improvisar. Cada cop més. Al principi feia més respecte, però ens hi anem trobant còmodes. I perquè tampoc som grans cantants.

I (riu): També perquè la música que escoltem és així, i és normal que el que fem també vagi per aquí. A vegades és més fàcil treballar textures i repetir dos acords que fer una cançó pop perfecta. En resum, suplim la manca de talent amb sorollets guapos.

Què us agrada més: el directe o el treball d’estudi?
Ivette (IR): No ho sé, potser el directe.

S: Sí, el directe té una part molt emocional, molt física, de connexió amb la gent. És una cosa més immediata.

I: Però a mi m’agrada molt l’estudi també. És diferent. Cada vegada que hi entres té alguna cosa especial.

S: A l’estudi hi ha tota la part creativa, de pensar com vols que soni una cosa, com produir un tema.

I: És com que treballes altres coses. Al directe hi ha la connexió i l’energia, però a l’estudi hi ha més imaginació, més cap.

S: Sí, té una part més intel·lectual. Pots decidir detalls, provar coses, jugar amb el so.

I: I això ens mola molt. El disseny de so, provar pedals, sintetitzadors… tot aquest procés ens ho passem molt bé.

Com us situeu dins l’anomenada escena catalana?
S: És complicada la pregunta… però jo crec que no em sento gaire còmode amb això que vol dir "escena catalana".

I: Sí, pots fer jazz en català, pots fer metal en català, pots fer música electrònica, pots fer folk… La música en català no és un gènere. Per nosaltres l’escena és una manera d’entendre la música i la vida. Llavors sí que és veritat que aquí hi ha bandes amb les quals ens portem molt bé i tenim molta afinitat en l’àmbit musical i cultural, i també, de manera d'entendre el món i la música. Jo això és el que entenc per escena.

S: També crec que ens sentim còmodes tenint un peu en un submon més underground i un altre en coses més populars.

Ona Cabello, mànager: I en aquest sentit, ara mateix també és un moment per sortir fora. Un cop et vas fent un lloc aquí, tens ganes de formar part d’una escena més internacional.

S: Sí, i per això també ara estem en un moment de consolidació aquí, però també d’obertura.

I: Al final es tracta d’això, que la música no es quedi limitada. Que pugui arribar més enllà. També és una manera de deixar de pensar-nos només des d’aquí.

El fet de treballar amb un productor internacional també va en aquesta línia?
S: Sí, totalment. Treballar amb en Youth també és una manera d’obrir això. És fer passes perquè el projecte pugui sortir fora.

I: També és una declaració d’intencions. Aquest paio ha produït gent d’Austràlia, de França, d’Alemanya…, i també ha produït un disc d’uns de Girona.

S: És normalitzar-ho. Que no sigui una barrera.

Us va impactar treballar amb algú així?
I: Sí, molt. Entraves allà i tenies discos de platí per tot arreu. Coses molt bèsties.

S: Sí, tenies discos com Bitter Sweet Symphony, de Pink Floyd… i després nosaltres allà. Era heavy. Molt heavy.

També és significatiu que acceptés treballar amb vosaltres
I: És clar. És que no li feia falta. Quan li vam enviar les maquetes podia haver dit que no i ja està.

S: Sí, i això també té valor. Que algú així s’hi impliqui.

I: Al final és això: som ambiciosos, però també tenim molt clar que volem que la música arribi més enllà i que no tingui límits.

Quines referències musicals diríeu que han marcat aquest disc?
I: Pel que fa a referències, n’hi ha algunes més evidents, com Oasis o coses més clàssiques. També hi ha cançons que poden recordar a The Smiths o a The Jesus and Mary Chain. Però sobretot hi ha moltes bandes internacionals actuals que ens han influït. Per exemple, Winona Riders, que és una banda argentina que ens agrada molt. Ens hi hem fixat molt, en bon sentit. Són amics i estan fent coses molt potents. També hi ha grups que hem descobert tocant amb ells, com DAIISTAR, i aquest disc té bastant influència seva.

S: Per això a vegades això de “l’escena catalana” se’ns queda petit. Fem música en català perquè és com pensem i ens expressem.

I: Pensem en català, ens ratllem en català i plorem en català. Sobretot plorem.

En quin moment esteu com a grup?
I: Al millor moment. Més enllà de com funcioni el disc, el més important és continuar fent música junts.

S: L’amor i l’art és l’únic que ens salva.