Oriol Gracià (Campredó, Terres de l’Ebre, 1982) coneix bé Escòcia, des que hi va anar per primer cop el 2003. Escriptor i periodista, va ser corresponsal del diari Ara, on continua col·laborant, com també a les revistes Sàpiens i Descobrir. Ara acaba de publicar Escòcia. Viatge al país del whisky, els castells i la boira (Pòrtic), una immersió original en la realitat d’aquell país que acaba de revalidar el govern sobiranista de l’SNP. Hi conversem a la llibreria Ona, on Oriol Gracià parla de les Highlands, però també de Catalunya. 

El seu primer contacte amb Escòcia va ser com a cambrer a les Highlands, el 2003. No sembla el millor inici per enamorar-se d’un lloc, oi? O ja hi anava seduït?
No hi vaig anar seduït. De fet, va ser per pura casualitat. Em vaig posar en contacte amb una d’aquestes agències que et busquen treball a l’estranger, vaig demanar treballar en el sector de l’hostaleria en un país de llengua anglesa i em van proposar el nord d’Escòcia. En aquell moment, les referències que tenia d’Escòcia eren molt bàsiques. Havia sentit parlar del Llac Ness i tenia en la imatge les faldilles escoceses. I tenia interioritzades dues pel·lícules, Braveheart i Trainspotting, que em va frapar molt per com tracta el tema de la droga a Edimburg. 

I se’n va anar cap allà.
Sí, vaig arribar a Breamar, al centre d’Escòcia, a les Highlands. Un lloc que està a uns deu quilòmetres del castell de Balmoral, que és la residència d’estiu de la família reial britànica. Breamar era un poble que responia molt al tòpic escocès. Un poble enmig d’una vall, amb dos rius, amb vaques, amb senyors amb kilt (les faldilles). 

Què és el primer que el va sorprendre?
Una cosa que em va fer curtcircuitar una mica és que en aquest poble hi fan cada primer cap de setmana de setembre els Highlands Games, una mena d’olimpíades dels jocs tradicionals com llançar pesos o el llançament del martell escocès, inspirats en els jocs medievals. Una jocs que es van recuperar a finals del segle XIX, amb el Romanticisme. Hi ha la tradició, des dels temps de la reina Victòria, que el monarca els inaugura cada any. Jo estava treballant i vaig aprofitar per anar a l’estadi. allí em vaig trobar amb tots els esportistes fibrats, amb el seu kilt, amb desfilades de gaites. De cop, apareix la reina amb el duc d’Edimburg i veig com esclata una veneració extrema per la monarquia. 

És ben curiós això.
A mi, veure juntes aquella exaltació d’identitat escocesa amb la veneració per la reina Isabel em va xocar des de la meva mirada catalana.

En el llibre assegura que ha conegut independentistes monàrquics.
És que la majoria ho són. Fins i tot durant el referèndum, el Partit Nacional Escocès (SNP) contemplava una Escòcia independent amb la reina com a cap de l’Estat.

Vol dir que no hi ha, a diferència d’Irlanda del Nord, un moviment republicà potent. Reivindiquen d’alguna manera el regne d’Escòcia.
De fet, la monarquia britànica és una monarquia composta. El rei Carles III és rei d’Escòcia, com també rei del Canadà i d’Austràlia. 

Potser no es coneix molt, però en aquests països de la Commonwealth, com el Canadà, hi ha un governador general que representa formalment el rei d’Anglaterra i és qui exerceix com a cap d’estat. 
El Regne Unit ha aconseguit preservar el vincle amb les antigues colònies. Se’ns faria estrany que Joan Carles I o Felip VI fos rei de Cuba. Aquesta és una cosa que a mi se’m va fer estranya perquè tenia la idea que monarquia i nació escocesa es repel·lien. La imatge generada sobre Escòcia, amb el kilt, la boira, els castells, és sobretot una imatge creada el segle XIX, sobretot a través de les novel·les de Walter Scott, l’autor d’obres com Ivanhoe. Unes narratives que van estendre’s per Europa. Fins i tot es va generar la tendència en la classe alta anglesa que per formar-ne part havies de tenir un castell a Escòcia. 

La reina Victòria va comprar Balmoral i els tòpics generats pels autors romàntics encara van agafar més embranzida. Sí que hi va haver un temps en què els reis anglesos van voler fulminar Escòcia, però després se la van mirar amb més condescendència. Fins i tot durant el referèndum la reina Isabel no es va pronunciar. Va dir en algun moment que li agradaria que Escòcia continués al Regne Unit, però deixant clar que si els escocesos marxaven no seria un daltabaix. 

Quines coses més vol destacar del que no es coneix tant d’Escòcia?
Hi ha una cosa que, com a habitant de les Terres de l’Ebre, m’ha fet pensar. Tot l’imaginari d’Escòcia ha exclòs moltes parts del territori. Gairebé el 90% de la gent que hi viatja busquen el nord, mentre que el sud sol quedar fora del mapa. Quan és molt interessant. També passa a Catalunya amb la Renaixença. Verdaguer es fixa en els Pirineus i el Canigó, i més tard Josep Pla es fixa en l’Empordà. 

La cosmovisió que encara tenim de Catalunya respon molt a aquell imaginari de la Renaixença, que obvia una mica la Catalunya Nova, on visc jo. Com si els correbous o la jota, que són catalans des de fa segles, no formessin part de l’imaginari. Aquesta dicotomia entre nord i sud, que he vist a Escòcia, també la tenim a Catalunya. El fet de ser català m’ha fet treure aquestes conclusions. No és un llibre sobre Catalunya i Escòcia, però la mirada sí que ho és catalana. 

D’una estada nostra, em van quedar ganes de més temps a l’illa d’Skye, amb aquells cels. Això també és molt tòpic.
Habitualment, el cel d’Escòcia està ennuvolat, però en el moment que hi ha una escletxa i surt el sol, el paisatge pren unes formes i unes llums que són espectaculars. Jo recordo molts moments mirant per la finestra del cotxe o l’autocar i semblava que un director de fotografia estigués il·luminant el paisatge. 

Ara que parla del paisatge, en el llibre explica una visita seva al castell de Kilchrun i diu que a Escòcia la noció de paisatge descansa en la noció de país. Expliqui-ho això.
El paisatge té molt de pes. Darrere de molts castells en runes batega la idea de la nació escocesa. A les Highlands hi va haver molts enfrontaments militars. Als segles XVIII i XIX es va acabar desarticulant tot el sistema tradicional de clans, el que va ser viscut com una gran traïció pels escocesos. Els clans eren fruit de les lluites pel control de la terra. Si t’hi fixes, no hi ha gaires grans boscos a Escòcia, són muntanyes pelades. Al XVIII i XIX es van fer grans extensions ramaderes i es van anihilar molts boscos. L’Escòcia idíl·lica dels clans i el gaèlic desapareixen aleshores. 

Una altra cosa és la veneració que els escocesos tenen per la història. Tinc la sensació que en els països mediterranis, i en el cas de Catalunya, actuem més com uns nous rics. En el sentit que tu tens una casa de pedra en un poble i de cop la vesteixes de marbre o ciment perquè penses que la pedra fa de pobre. O tens un portal de fusta i en poses un de metàl·lic. En canvi, a Escòcia hi ha gust per les coses antigues. Pots viure en un pis molt modern, però conserves la porta de fa 300 anys.

Quan esmenta els conflictes armats del segle XVIII, eren una reminiscència de les lluites entre l’anglicana Isabel d’Anglaterra i la catòlica Maria Estuard?
Una mica. No en parlo molt en el llibre d’aquest conflicte, però sí que dic que les lluites religioses han condicionat la política escocesa durant molts anys. Primer entre protestantisme i catolicisme i després entre anglicans i presbiterians. 

Diu que és habitual a Escòcia trobar-se en molts pobles amb tres esglésies, la catòlica, l’anglicana i la presbiteriana.
L’Església oficial escocesa és el Kirk, que són els presbiterians, la branca escocesa del calvinisme, i s’oposen als anglicans, que són els anglesos. També és cert que a la zona de Glasgow hi ha més catòlics, bàsicament per influència irlandesa. Vaig entrevistar un capellà que estava traduint la Bíblia al gaèlic, un projecte que precisament van impulsar un sacerdot catòlic, un d’anglicà i un de presbiterià. Em va explicar que al segle XVIII, quan es van expulsar els catòlics d’Escòcia, l’Església catòlica va crear alguns col·legis religiosos per a escocesos a Europa, un dels quals estava a Valladolid. Per això aquest sacerdot parlava molt bé el castellà. 

S'ha referit al gaèlic. La situació de la llengua és molt diferent allí.
Vaig viatjar per Escòcia i en cap moment em vaig adonar que es parlava gaèlic. Primer perquè només se n’havia parlat a la zona nord. Després perquè actualment només el parla entre un 1 i un 5% de la població. De fet, protecció oficial com a llengua n’hi ha poca, només un decret del Parlament del 2005 en què li donen rang de llengua escocesa. Si aquí ja tenim el pes del castellà, imagina’t allí amb el pes de l’anglès. Al sud precisament de l’illa d’Skye funciona un centre d’estudis del gaèlic amb uns 300 alumnes i treballen per la seva promoció, però és complicat. 

Els promotors d’aquest centre volen crear un ethos lingüístic, és a dir, que hi hagi una vinculació entre identitat i llengua. Però ara això no es produeix. Tu pots ser escocès i ser reconegut com a tal sense necessitat de parlar gaèlic, ni tan sols de defensar-lo. Fins i tot hi ha independentistes que estan en contra preservar-lo perquè ho consideren un esforç innecessari. 

Compara l’impacte de Verdaguer a Catalunya amb el que va tenir anys abans un poeta escocès, Robert Burns. 
Sí, Burns té moltes similituds amb Verdaguer. Burns escrivia majoritàriament en scots, una mena d’anglès arcaïtzant, que als segles XV, XVI i XVII semblava que es volia independitzar  lingüísticament de l’anglès. Burns va intentar dur l’scots a l’alta literatura. Però no va tenir continuïtat literària ni política. Amb els anys es va tornar a reintegrar en l’anglès i el rastre de l’scots el trobes ara en l’argot o el dialecte de l’anglès que es parla a Escòcia. Els lingüistes encara debaten si és una llengua i no està reconeguda com a tal. 

Però l’scots sí que perdura en l’obra de Burns, considerat el poeta del poble i que s’estudia a les escoles. Va ser també folklorista. Tenia també, com Verdaguer, un caràcter temperamental. També va ser menystingut per gent que el considerava de pagès. Però hi ha un himne nacional escocès a l’ombra, l’Auld Lang Syne, que traduït seria Pels vells amics, que és una cançó tradicional que Burns va recollir i fixar, i que es canta per tot Escòcia i també a molts països de la Commonwealth la nit de cap d’any, i que al segle XIX va entrar a l’imaginari català. És L’hora dels adeus. Em vaig trobant amb connexions d’aquest tipus. I n’hi ha una altra que té gràcia.

A veure.
Visitant la Sala de les Joies de la Corona d’Edimburg, hi havia un carreu, una pedra tallada que és considerada un símbol important, la Pedra del Destí escocesa, que s’utilitzava en la coronació dels reis escocesos. Els anglesos se’l van endur a Westminster. Vaig poder entrevistar Ian Hamilton, una de les persones que el 1952 van entrar a Westminster i se la van endur a Escòcia. En aquell moment, els mitjans ho van explicar com una bretolada, però la notícia es va estendre i va arribar a orelles d’un grup d’estudiants de la UB, com Joan Reventós i Josep Maria Ainaud de Lasarte.

I què volien fer?
Van preparar el segrest de les restes de Jaume I, que es trobaven a la catedral de Tarragona. Franco havia preparat el seu retorn a Poblet i hi seria present. Els estudiants volien impedir aquesta utilització del rei català per part del dictador i apoderar-se de les restes a Tarragona per dur-les a Sant Miquel de Cuixà. Però van sorgir divergències sobre si era ètic sostreure les restes del rei, i l’operació es va frustrar.

Els catalans ja es van dividir abans.
Exacte. Quan vaig parlar amb Hamilton, li ho vaig explicar. Em semblava que li interessaria, però no en va fer cas. Crec que en part perquè desconeixen Catalunya.

I això?
Jo vaig anar a seguir el referèndum, el 2014. Creia que ser català m’obriria moltes portes i he de dir que no me’n va tancar, però tampoc em va facilitar les coses. Quan anava als mítings, els dirigents de l’SNP eren molt curosos a no intervenir en el procés català per no topar diplomàticament amb l’estat espanyol, i quan em veien s’escapolien. Mai vaig aconseguir una entrevista amb Alex Salmond o Nicole Sturgeon. També vaig trobar algunes persones que sí que els interessava, però eren sectors molt polititzats o de gent que havia viscut aquí. A peu de carrer, el coneixement de la realitat catalana i l’empatia per ella és escassa.

Les recents eleccions a Escòcia han revalidat l’SNP al poder. Com valora aquest moment del sobiranisme? Hi haurà un segon referèndum?
Jo crec que no. Per un nou referèndum, són necessàries tres premisses. Una és que a les enquestes es vegi una opció majoritària i sostinguda pel sí. I ara es manté en el 45-50%, de cop passa a més del 50%, però sol estar en la frontera. Després hi ha d’haver una majoria parlamentària, que això s’està complint. Hi ha hagut sis legislatures seguides de govern sobiranista. Però a vegades pensem que Escòcia té institucions pròpies des de fa molts anys i no és així. Per cert, que si busquem comparatives catalanes, l’edific del nou parlament és d’Enric Miralles.

El Parlament escocès va existir, però el 1707 es va fusionar amb l’anglès. Durant 300 anys no tenen estructures pròpies i qui fa la feina d’òrgan polític va ser el Kirk, la cúpula de l’església presbiteriana. La tercera premissa és que hi hagi voluntat política per part de Londres o que algú forci Londres a negociar. I això és difícil. Va passar amb David Cameron el 2010 perquè en aquell moment les enquestes mostraven un rebuig clar a la independència, que només tenia entorn un 25% de suports.

Però al final el referèndum va ser incert.
Perquè la campanya que es va fer va capgirar el clima. Durant la campanya el suport a l’independentisme va anar creixent per damunt del 40% i en els darrers dies una enquesta mostrava un triomf sobiranista. Per això Cameron va agafar l’avió i va proposar una major descentralització per mirar de convèncer els indecisos. Jo crec que a mig termini la independència és possible, però no serà fàcil. A Londres veuen el perill i difícilment convocaran el referèndum.    

Pel que he vist, el llibre és sobre Escòcia, però li ha servit per pensar sobre Catalunya.
No he volgut fer un llibre sobre Escòcia i Catalunya, i tampoc un assaig polític, perquè ja n’hi ha molts. Jo volia fer una cosa més distesa i que no respongués tant a la conjuntura política d’un moment, sinó intentar copsar com respirava la nació escocesa. I la nació escocesa respira a través de la política, però també de la cultura, l’arquitectura, la gastronomia. 

I què n’hem d’aprendre els catalans?
Diverses coses. Una és que han tingut la capacitat d’utilitzar la cultura pop per treure a relluir els seus símbols nacionals. De fet, qui els va posar al mapa internacional va ser Braveheart, amb Mel Gibson, que va guanyar cinc Oscars. Segurament William Wallace ja era una figura coneguda, però no pas el gran heroi nacional que va ser després. També ho han fet a través de la figura de Sean Connery. Ho han sabut fer amb la literatura, no només amb les novel·les històriques d’Scott, que s’estan reeditant arreu, sinó amb les novel·les d’Irvine Welsh, amb la novel·la negra, que té molta potència, o amb la música. 

Welsh és l’autor de Trainspotting, que després es porta al cinema. Aquesta novel·la, ambientada als suburbis d’Edimburg, és molt macabra, però detalla molt bé les conseqüències del thatcherisme. En realitat, el nacionalisme escocès, més que purament identitari, és molt un nacionalisme antitory, anticonservador, perquè tenen encara a la memòria els efectes que els anys 80 van tenir les polítiques de Margaret Thatcher, que van anihilar el sistema industrial de Glasgow i Edimburg. 

La reivindicació identitària escocesa, de fet, és molt transversal i la poden sostenir tant els independentistes com els que no ho són, que estan majoritàriament orgullosos de la seva identitat. Però la capacitat que han tingut els escocesos per relluir la seva identitat és important. Els catalans no ho hem sabut fer.

Per què creu que no?
Encara està pendent una gran pel·lícula sobre el 1714 i no ens n’hem sortit ni hem sabut treure a lluir aquesta identitat com han fet els escocesos. Com tampoc tenim la passió per la història que tenen els escocesos. Aquí, en el fons, la menystenim. A mi em va sobtar com estudien Robert Burns a les escoles. Vaig parlar amb un escriptor jove que em va explicar que el cap de recursos humans d’una gran superfície comercial que el Dia de Robert Burns, que és el 26 de gener, muntés un gran espai de record al poeta. Aquí es reivindica Verdaguer, però no amb la mateixa força.