No fer política i no anar a totes les pilotes en disputa és més greu que fer-la malament. I a això és al que, si no hi ha un canvi de prioritats i objectius, es resignen les cúpules d'ERC i de Junts en un moment clau a l'hora de renovar institucions estatals amb un rol clau per l'economia catalana, com ho és la relació de moltes de les empreses i institucions amb els reguladors. Us ho expliquem en aquesta informació després de parlar amb uns i altres i el govern espanyol.
La setmana passada, el PSOE i el PP van acordar, després de més cinc anys de bloqueig i al marge dels socis de la investidura, la renovació dels vocals del Consell General del Poder Judicial i proveir una vacant al Tribunal Constitucional. El pacte garanteix les majories reforçades previstes a la llei, però ni republicans ni juntaires van poder, a diferència del que havien fet en altres moments quan també eren determinants al Congrés, proposar noms. Ni Pedro Sánchez va comptar-hi ni ells van pressionar-lo.
No hi ha quota sobiranista a l'òrgan de govern dels jutges ni al TC i, pel que sembla, no n'hi haurà tampoc als organismes que ara volen acordar i renovar el PSOE i el PP. Veurem el nivell de presència dels socialistes catalans. En alguns casos serà directament el Congrés el que els triï i en altres el govern central proveirà noms previ acord, ja que després el Congrés els haurà de ratificar o vetar. Es tracta del consell de RTVE i dels grans reguladors de l'economia, com la poderosa Comissió dels Mercats i la Competència, la Comissió del Mercat de Valors, el Banc d'Espanya o la recuperada Comissió Nacional de l'Energia. La transició energètica, opes com la del BBVA al Sabadell o l'economia de plataforma seran damunt de les taules d'aquests organismes.
És evident que un vocal al CGPJ -segurament tampoc un dels dotze magistrats al TC- no és determinant, però ser-hi dona interlocució, informació i incidència sobre àmbits clau per resoldre amb èxit la carpeta de la desjudicialització. Oriol March i Carme Rocamora recorden a la seva informació que, per exemple, Carles Viver i Pi-Sunyer, promogut al Constitucional per CiU i que després va coordinar el llibre blanc de l'estat propi, va arribar a ser-ne vicepresident. No és una posició menor. Ell i altres que han passat per organismes similars, com és el cas de Guillem López Casasnovas al Banc d'Espanya, Marcel Coderch a la Comissió de l'Energia o Alfons López Tena al CGPJ, han adquirit bagatge i fet aportacions interessants a partir del coneixement directe del funcionament de les estructures de l'Estat.
Junts i ERC tenen la força que tenen -set escons cadascun dels dos partits- i que han assenyalat com a prioritaris assumptes molt rellevants com el finançament, el català, el referèndum o la immigració. No ho poden pretendre tot i abastar tot, però és sorprenent que es resignin a no saber dels aparells de l'Estat i el que s'hi cou i a influir-hi. Encara que en vulguin marxar.
Perquè aquests organismes que ara estan en debat condicionen i acumulen encara un poder que no s'ha cedit encara les institucions europees i que no es preveu transferir a les autonomies (la unitat de mercat és un valor defensat pels grans partits estatals amb l'aval del poder econòmic). El sobiranisme sempre ha tingut una relació diguem-ne que complicada amb el poder i amb el seu exercici.
El 2017 va fer, de nou, evident aquesta mancança a més d'acusar desconeixement de l'Estat, de les seves estructures més profundes i de la seva forma de procedir. Sembla que el poc que s'havia après en les darreres dècades s'ha desaprès amb la ressaca i les maneres de fer del procés. Mentre no es té tot el poder que s'anhela s'ha de gestionar amb ambició i eficàcia el que es té a l'abast. Arreu.
Entrevista a Miquel Buch: «Vaig veure el decret que tenia preparat l'Estat per intervenir els Mossos»; per Oriol March
Certeses i incògnites del tancament de tots els pisos turístics de Barcelona; per David Cobo.
Entrevista a Albert Carreras: «El nostre model productiu és que som excel·lents en contractes escombraria»; per Pep Martí.
Qui s’amaga rere les tres estrelles Michelin del Disfrutar?; per Guillem Maneja Juvanteny.
- Garlem: Paraula de Barrufeta; per Míriam Martín Lloret.
El passadís
Després del pacte amb el PSOE per renovar el CGPJ, Alberto Núñez Feijóo va participar en un acte del Fòrum Atlàntic, on, potser per fer-se perdonar l'acord amb Sánchez, va reprendre el discurs més bel·ligerant contra el govern de coalició i els seus pactes amb l'independentisme equiparant el govern espanyol als de Veneçuela o Cuba. El Fòrum Atlàntic és una iniciativa de la Fundación Internacional para la Libertad, un lobby presidit per l'escriptor Mario Vargas Llosa i que reuneix la flor i la nata ultraliberal d'Amèrica Llatina. El seu fill coordina el consell empresarial de l'entitat.
Al seu nodrit consell acadèmic hi ha figures de diversa procedència, però amb un predomini clar de noms de la dreta radical llatinoamericana, incloses figures properes al pinochetisme xilè, com l'exministre Hernán Büchi, principal home de confiança del dictador en l'ocàs del règim. Büchi va ser el candidat pinochetista el 1989, quan les forces democràtiques van guanyar amb el democristià Patricio Aylwin al capdavant. La quota catalana de la fundació de Vargas Llosa està representada per l'economista Xavier Sala i Martín, professor de la Universitat de Colúmbia, i conegut també pels seus posicionaments neoliberals.
Vist i llegit
"Joe Biden és un bon home i un bon president. Ha de retirar-se de la carrera". Així de contundent, en tots els sentits, titulava l'article, que El País va presentar com una anàlisi, l'influent articulista de The New York TimesThomas L. Friedman i que es publicava en la seva edició d'ahir. El desastrós debat de divendres de l'octogenari president, que aspira encara a un segon mandat a les eleccions de novembre, on s'enfrontarà a Donald Trump, ha encès totes les alarmes al Partit Demòcrata i els seus entorns. "Si abandona, els ciutadans l'aclamaran per fer el que Trump mai no faria: avantposar el país a sí mateix", escrivia el tres cops guanyador del Pulitzer. Pep Martí us explicava quins noms hi ha damunt la taula com a alternativa si Biden ho deixa córrer, però ni ell ni el seu entorn semblen disposats.
El nom propi
Marine Le Pen (Neuilly-sur-Seine, 1968) va complir amb el que preveien les enquestes i va guanyar la primera volta de les legislatives a França. Els problemes de gestió de Macron i la crisi de la dreta tradicional, sumades a alguns fracassos de l'esquerra, han donat ales a l'extrema dreta que lidera, que ja va guanyar les europees i que aprofita el vent de cua continental. Caldrà veure si a la segona volta són eficaces les crides a la unitat entre forces de tradició democràtica. El macronisme i l'esquerra ara unida entorn el Front Popular sumen més que el partit de Le Pen, que es va imposar còmodament a la Catalunya Nord també. El dubte sobre si Macron i el legislatiu sortint seran capaços de resoldre els problemes de França, que no són pocs, és més que raonable. Us aconsello llegir l'opinió de Montserrat Tura.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.