NEWSLETTER

I ara, combustible per a falles!

Mazón no hauria de dimitir per no tenir prou recursos, ningú els té en un context així, ho hauria de fer per no tenir model transformador davant del fenomen i per badar amb els avisos. Avui són notícia la premsa regional de Madrid, l'Opus i Tomàs Muniesa

Carlos Mazón va arribar a la presidència de la Generalitat Valenciana gràcies als vots del seu partit, el PP, i de Vox
Carlos Mazón va arribar a la presidència de la Generalitat Valenciana gràcies als vots del seu partit, el PP, i de Vox
31 d'octubre de 2024, 07:00
Actualitzat: 7:25h

El temporal de vent i pluja al País Valencià va deixar, segons les dades d'ahir al vespre, pràcticament un centenar de morts. Una desgràcia horrible i sense pal·liatius que també va amenaçar Catalunya, tot i que ahir a la tarda quan va arribar ja havia perdut intensitat. Veurem com evoluciona la previsió meteorològica els pròxims dies, però és evident que els estralls humans i materials a les comarques centrals del País Valencià portaran cua política. Molta cua.

Ja dimarts a la tarda, amb la pluja intensa a Albacete i a la Plana d'Utiel, hi havia silenci dels responsables de protecció civil, una compareixença del president Carlos Mazón, del PP, dient que a les sis acabaria la tempesta, i la informació que, en el seu moment, i amb l'excusa d'aprimar el sector públic, s'havia dissolt la Unitat Valenciana d'Emergències. Tot plegat és combustible per a falles, si em permeteu la llicència fusteriana

El sentit comú ens diu que poca cosa s'hi pot fer quan, com es va registrar a Canyapar, a la Ribera Alta, plouen 630 litres per metre quadrat. Cap govern pot tenir equips de bombers o de protecció civil per fer front a qualsevol emergència d'aquestes característiques. Seria una despesa ingent tot i que situacions així són cada cop més habituals, per bé que són encara extraordinàries.

Els governs sí que poden actuar en dos àmbits. És obligat que ho facin i és evident que l'executiu de Mazón (i tampoc els que el van precedir, ja fossin del seu color o d'esquerres) no ho ha fet i que això demana actuacions i assumpció de responsabilitats. En primer lloc, en la prevenció. Vol dir lleres dels rius netes, fomentar espais naturals i urbans permeables, gestió de les conques, o anar endreçant i transformant un model urbanístic caòtic (que és també font de corrupció) que no va tenir en compte les zones inundables per construir. Seria bo que, almenys, la catàstrofe servís per fer un debat responsable, serè i compromès sobre com adaptem el nostre entorn a la nova realitat climàtica.

En segon lloc, s'han de prendre responsabilitats en l'avís, en la previsió i la reacció. Les alertes telefòniques es van enviar tard, quan ja hi havia centenars de conductors atrapats pel temporal a les carreteres. I alguns d'ells no en van poder escapar i van perdre la vida. Fa uns mesos, quan a Madrid es va activar aquest sistema d'avís, alguns líders, com el cap d'Opinió de El Mundo, Jorge Bustos, va criticar, pensant que la iniciativa era de Pedro Sánchez, la intrusió "orwel·liana". "A veure, què cony és aquest xiulet orwel·lià al telèfon per molt que plogui? Quin és el següent pas en la intrusió de l'Estat en la privacitat del ciutadà?", es va preguntar el pinxo madrileny a les xarxes. Després la va esborrar en saber que l'enviava l'administració que governa la seva admirada Isabel Díaz-Ayuso.

És evident que tots hem d'assumir les molèsties derivades d'aquesta mena d'alertes i les mesures que se'n derivin, com ara els confinaments o els tancaments dels comerços i centres de treball. Al sud dels Estats Units, zona de fenòmens meteorològics extrems com els que ara comencem a veure aquí, ja hi estan acostumats, encara que a vegades siguin falses alarmes perquè les tempestes també tenen un punt d'imprevisibilitat. Per l'huracà Milton de fa uns dies van evacuar 7,5 milions de persones.

Mazón no hauria de dimitir perquè el seu govern (o l'espanyol) no tinguessin prou recursos per atendre totes les emergències, encara que mai està de menys enfortir i dotar millor els serveis públics tal com opina Oriol March. Si de cas ho ha de fer per la seva manca de voluntat de transformar el País Valencià per adaptar-lo a l'actual context i fer-lo menys vulnerable, i per badar de forma incompetent a l'hora de demanar als ciutadans que es quedessin a casa. Ara no tindríem un centenar de morts.

 

El passadís

Fa uns dies, es va presentar el primer episodi d'El minut heroic: Jo també vaig deixar l'Opus Dei, una docusèrie dirigida per la periodista Mònica Terribas (una producció de Max per Warner Bros Discovery) i que mostra el testimoni de 13 dones que denuncien la situació de coerció que van patir en els rengles de l'organització catòlica fundada el 1928 per Josemaría Escrivá de Balaguer. Fins al moment, l'Opus no ha reaccionat al documental, que s'estrenarà a començaments de l'any vinent. Tot indica que no ho farà abans de l'estrena. La prelatura ja té prou fronts oberts en aquests moments, després que el càrrec de prelat hagi perdut el rang de bisbe i que recentment hagi vist també com Roma assumia el control directe de Torreciutat. El que sí que han rebut els realitzadors de la docusèrie són missatges d'exmembres de l'entitat catòlica, que han acollit amb molta simpatia un projecte fruit d'anys de recerca.

Vist i llegit

La crítica pot ser considerada un pèl oportunista, però el fenomen és representatiu. El politòleg Alán Barrosopiulava ahir les portades dels diaris de Madrid. Dimecres al vespre la situació ja era molt greu al País Valencià i hi havia els primers morts. Però ni El Mundo, ni l'Abc ni La Razón ho van considerar prou important per destacar-ho massa a les seves portades. De fet, l'Abc ni tan sols ho esmentava. Tots tres preferien obrir i continuar inflant el globus de les investigacions de la dreta judicial contra Begoña Gómez, l'esposa de Pedro Sánchez. Els debats madrilenys sempre manen a la premsa de la capital, que és regional encara que es presenti com a "nacional" (les delegacions fora de la capital s'han reduït a la mínima expressió) i que arracona els assumptes de la "perifèria" que, quan no és molesta o drenada, és la seva platja i poca cosa més.  

El nom propi

Tomàs Muniesa (Barcelona, 1952) assumirà la presidència de CaixaBank l'1 de gener del 2025 després que el basc José Ignacio Goirigolzarri hagi anunciat que abandona el càrrec. La recomanació del BCE per separar clarament les responsabilitats representatives de les executives ha estat un factor determinant. Muniesa exercirà una presidència no executiva. És un home de la casa, on va entrar el 1976. L'encara poderós Isidre Fainé es va fixar en aquest economista que negociava per al sindicat CCOO els plans de pensions amb l'entitat i el va incorporar a l'àrea de recursos humans. Des d'aleshores ha estat un home de l'aparell directiu, especialment en el sector d'assegurances com a primer executiu de VidaCaixa. Des del 2018 exercia una vicepresidència. El model d'una presidència més representativa que executiva ja s'havia materialitzat a la Caixa, en els temps en què Joan Antoni Samaranch n'era el "cap d'estat" nominal, però amb Josep Vilarasau exercint el poder real. Caldrà veure com funcionarà aquest nou cartipàs, amb Gonzalo Gortázar reforçat com a conseller delegat.

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.

Arxivat a