Pedro Sánchez visita avui el Fòrum de Davos, punt de trobada de l'economia de mercat amb ànim globalista i dels líders mundials. La cimera va començar ahir i acabarà divendres i, lògicament, estarà marcada per la tornada de Donald Trump a la Casa Blanca, que ahir es va exhibir amb tota la seva fatxenderia i cruesa discursiva. Veurem fins on arriba a l'hora de passar del dit al fet perquè les seves obsessions no han desaparegut i l'imperialisme no va ser gens subtil. A tot plegat, sumeu-hi salutacions que recordaven els nazis del multimilionari propietari d'X i membre del gabinet de Trump Elon Musk que ni els líders ultres europeus s'atreveixen a fer públicament.
El president espanyol aprofitarà el seu discurs per marcar distàncies amb Trump i amb el que representa. Espanya no ha perdut la correcció amb un soci molt rellevant (hi ha diverses bases militars americanes a Espanya i la relació només es va enrarir, i sense que la sang arribés al riu, quan el govern de Zapatero va retirar les tropes d'Irak) i tampoc ho farà ara. Ahir Sánchez el va felicitar amb correcció. Però és atrevit i no té previst deixar la Moncloa. Quan diu que vol esgotar la legislatura si els socis li ho permeten i no es descarta per un altre mandat va de veres. El cop d'efecte de situar el català Marc Murtra, un directiu de la seva confiança, al capdavant de Telefònica, una de les companyies espanyoles estratègiques, després d'animar canvis en la seva composició accionarial, n'és una bona prova.
I l'atreviment també abraça el discurs públic, lògicament, i el retorn de Trump i el que implica és una ocasió per activar de nou l'èpica resistencialista i de confrontació amb l'autoritarisme i els discursos d'odi que representa. Una fórmula que, aleshores amb el papus del PP i Vox, encara ara vigent com a amenaça als valors democràtics d'una societat pluralista, li va permetre seguir a la Moncloa el juliol de 2023 encara que els pactes siguin difícils i l'enfrontament amb els poders del Madrid DF sigui descarnat i esgotador.
El context continental juga a favor de Sánchez. Els dos motors de l'Europa política i econòmica estan gripats. A França, Emmanuel Macron acusa un fort desgast i intenta estabilitzar el govern en una república amb aluminosi. A Alemanya, on la situació econòmica no acompanya, Olaf Scholz no ha acabat de funcionar i té eleccions en un mes amb l'extrema dreta promoguda per Musk ben viva.
Per sota de l'eix Berlín-París, Espanya i Itàlia, dues potències europees mitjanes amb dades macroenòmiques acceptables i que representen dos extrems polítics. Giorgia Meloni és el cap de pont de Trump a Europa i ahir era l'única líder comunitària al Capitoli. La seva influència sobre Ursula von der Leyen, sumada a la debilitat franco-alemanya, farà que segurament Musk no hagi de patir massa per una UE temptada de posar l'altra galta. Sánchez es presentarà com l'alter ego de la italiana i animarà una resposta europea que és poc possible i que seria més que necessària.
Al president espanyol, el soroll de plantar cara a Trump, sumat al que provoquen les commemoracions del franquisme, la brega constant amb el PP i els suposats casos de corrupció del seu entorn que atia la dreta judicial i mediàtica, li estalviarà altres debats. Perquè Sánchez va curt de compliments i de propostes. Excel·leix en la confrontació i la posada en escena d'anuncis, però té un munt de carpetes per resoldre (entre elles les catalanes), l'any passat ja va renunciar a fer pressupostos amb l'argument de les eleccions a Catalunya, i no ha ni tan sols presentat els de 2025 perquè puguin ser analitzats i debatuts.
L'article 134.3 de la sacrosanta Constitució diu literalment que "el govern haurà de presentar al Congrés els pressupostos com a mínim tres mesos abans de l'expiració dels de l'any anterior". O sia, al setembre i continuen sense data ni expectativa de la llei més important que fa qualsevol govern. El mateix passa a Catalunya, on ERC ja no està disposada a negociar atesa la situació del compliment dels acords i Salvador Illa i el PSC es resignen com si res a no tenir-ne, i a Barcelona. Jaume Collboni els va presentar fa uns dies i ahir mateix els va retirar.
L'èpica resistencialista és necessària en determinats contextos, permet sortir del pas, escalfa la parròquia i dona titulars. És el que van fer els independentistes en les eleccions entre 2017 i 2021 gràcies a l'impacte emocional de l'1-O primer i de la repressió i la sentència del Suprem després. Però si vols construir cal bastir alguna cosa més. Encara que siguis Sánchez.
Trump torna amb to imperial i sense oblidar les obsessions; Pep Martí.
Collboni retira els pressupostos davant la manca de suports; per David Cobo.
Anàlisi: La discreta rectificació de l'ANC; per Bernat Surroca.
Els catalans de l'Íbex; per Pep Martí.
- La Telecogresca, en perill: la nova regulació del Fòrum l'amenaça; per David Cobo.
El passadís
La polèmica al voltant dels discursos del Gaudí va ser tema de conversa ahir. Això va fer que ningú posés massa atenció amb com van afrontar les autoritats polítiques presents les reivindicacions que es van fer des de l'escenari del CCIB. En els primers guardons de Salvador Illa com a president de la Generalitat, el líder socialista va ser interpel·lat diverses vegades pels protagonistes amb temes com l'habitatge o la situació actual del cinema català. En el trencador monòleg de l'actor Pep Ambrós, que es va dirigir a les autoritats, Illa va deixar-se anar diverses vegades entre somriures i amb algun aplaudiment.
El moment més delicat va ser la clara referència al genocidi a Gaza. Les càmeres van captar el president del Parlament, Josep Rull, fent un intent d'aplaudiment que ell mateix va reprimir. Junts, el seu partit, manté una posició equidistant que l'ha portat a evitar condemnar les polítiques de l'estat d'Israel i no calia violentar-la, devia pensar Rull, que és hàbil en la posada en escena. La dissetena edició dels Gaudí va ser una de les més exigents dels darrers anys per a les autoritats, però, polèmiques a banda, va fer evident el bon i competitiu moment del nostre cinema, tal com explica Víctor Rodrigo en aquesta anàlisi.
Vist i llegit
Europa contempla el retorn de Trump amb angoixa. Timothy Garton Ash, historiador i analista britànic, se'n fa ressò en un article a El País titulat "Les democràcies liberals han d'obrir els ulls davant d'un món vell i emprenyat". Explica l'enquesta duta a terme pel Consell Europeu de Relacions Exteriors que exposa que, tret de la UE, a molts llocs del món el triomf trumpista no genera tantes preocupacions. Fins i tot en parts del continent, és vist amb menys aprensió que al cor de la Unió.
L'autor convida la UE a mostrar-se pragmàtica i dona quatre consells: veure el món tal com és, no com ens agradaria que fos; començar a veure els països del Sud Global com les potències mitjanes que volen ser; deixar de banda la política binària d'"amb nosaltres o contra nosaltres"; i estar disposats a unes relacions més diverses amb els altres, per exemple amb la Xina, amb la qual es poden mantenir relacions econòmiques sense simpatitzar amb el model polític. També aposta per actuar de manera més coordinada i efectiva entre els membres de la UE i amb el Regne Unit. Entendre el que passa i reaccionar, vaja.
El nom propi
Andoni Ortuzar (Abanto Zierbena, 1962) ha formalitzat la seva intenció de continuar liderant el PNB, que va encetar ahir el procés de renovació de la direcció. Periodista de formació, va treballar a Radio Popular i al diari Deia (va presidir-ne el comitè d'empresa com a representant d'ELA) fins que va fer el pas al terreny institucional arribant a ser director general d'EiTB, els mitjans públics bascos. Des del 2013 presideix l'Euzkadi Buru Batzar (l'executiva del PNB) i ha afermat el poder intern biscaí mantenint el tradicional marcatge al govern basc. Això el va portar a enfrontar-se amb Iñigo Urkullu, al que van acabar defenestrant i substituint per l'actual lehendakari, Imanol Pradales.
Ortuzar no volia seguir i es plantejava que el rellevés Aitor Esteban, però les dificultats del nou lehendakari, el desgast a les institucions, la competència amb Bildu (continuarà liderada per Arnaldo Otegi), i la incertesa a Madrid, on el PNB és clau, l'han fet buscar un quart mandat. Tindrà una llista alternativa liderada pel desconegut renovador Eneko Lekue. Ortuzar ha optat aquests anys pels acords amb els socialistes a Madrid i també a les principals institucions basques i va evitar que el seu partit es contaminés del procés català, que una part de les bases veia amb simpatia. El final de CiU va ser un dels arguments per no fer el pas d'aquest hàbil orador seductor en la distància curta.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.