Xarnegos? Va de classes!

El Carles Rútia, a qui tenim la sort de tenir com a articulista, escrivia ahir que la líder xenòfoba Sílvia Orriols havia triomfat dissabte a la nit a la gala dels Premis Gaudí del cinema català. Potser es pot enllaçar amb la presa de possessió del cabdill de la ultradreta mundial, Donald Trump. Molts pensen que el que veurem avui és fruit dels errors del progressisme, de l'elitisme esnob dels Demòcrates i de l'abús del wokisme, que sol ser allò que la dreta no entén o li molesta. La festa del nostre cinema va tenir un dels punts àlgids en el discurs que el guionista Eduard Sola va dictar en recollir el premi (merescut) a millor text pel de Casa en flames.

En el marc d'una cerimònia amb intenció política, el guionista, nascut a Santa Eulàlia de Ronçana, es va reivindicar, entre aplaudiments, com a "orgullosament xarnego" i va explicar el seu origen humil, que l'avi era analfabet i que si ara es guanyava la vida escrivint era gràcies al progrés (ho recordeu allò de l'ascensor social?) i a l'escola pública, entre altres. 

Un discurs que, a més, i com va fer notar Juan Antonio Bayona, encaixava amb el relat que s'ha fet al voltant de l'altra gran pel·lícula de la nit, El 47, que mostra la lluita per dignificar el barri de Torre Baró als setanta. Un film que, això és indubtable, demostra que lluitar val la pena i que és digne i necessari qüestionar (i si cal desbordar) l'ordre establert. Si m'ho permeteu té, això sí, un però: suposo que per exigències dramàtiques, el film obvia que Manolo Vital no era un Quixot, que no anava per lliure. Era un més dels milers i milers que, a tots els punts el país, es van implicar i organitzar en les lluites democràtiques a través dels partits, els sindicats o les associacions de veïns per fer realitat un país més digne, lliure i just. El progrés és sempre cosa del nosaltres.      

Som molts (suposo que majoria, de fet) els catalans que tenim part de la família amb arrels a altres punts de l'Estat i que, per tant, de xarnegos ens en podríem considerar i fer-ne bandera. De fet, pot haver-hi qui ho faci (fins i tot si és tercera o quarta generació i sense qüestionar-se fins quan s'és immigrant) des de la convicció que la catalanitat necessita, per no esllanguir-se, ser àmplia i plural i que aquesta pot ser-ne una expressió.

Passa, però, que l'ús de la paraula, que durant la segona part del segle XX es va popularitzar de forma despectiva, ha quedat reduïda a espais d'una certa cultura metropolitana pretesament progressista, a l'espanyolisme nu i cru, i a determinants líders polítics i mitjans espanyols. Tal vegada tocaria girar full, entre altres coses perquè el que explica Sola (sense posar en dubte les males experiències familiars) ara ja no ho pateixen els xarnegos, se'n defineixin o no, sinó els que venen de més lluny, no parlen castellà o ho fan amb un accent diferent, o professen altres religions.

Als cineastes, igual que als escriptors, als músics o a altres intel·lectuals, els donem certa patent de cors i respectabilitat per entrar en assumptes socials o polítics que no atorguem a altres gremis. I no són, ni de bon tros, infal·libles. Si, en lloc de recórrer al tronat xarneguisme, Sola hagués parlat de classe baixa, popular o treballadora ho hauria clavat. Perquè la classe no n'entén d'orígens i sí de condició social a l'hora de definir-se.

És clar que al segle XX, en una Catalunya on els immigrants estrangers eren pintorescos, entre els més humils eren, per una qüestió demogràfica, majoria els provinents d'altres punts de l'Estat perquè emigrava qui estava més fotut i qui acceptava feines dures. No venien señoritos, rendistes i elits extractives, que hi eren i hi són a l'Espanya meridional. I a Catalunya, que, per cert, ja estava "aixecada", hi havia rics i grans famílies burgeses, és clar. També minyones, treballadors de mines, de fàbriques o de la construcció, camperols i menestralia. Van sercentenars de milers de persones que des de Ponent, el Pirineu, el Camp de Tarragona o el País Valencià cap a la ciutat en condicions molt adverses a finals del segle XIX i durant el passat. No eren xarnegos, però no consta que "els de dalt" els regalessin res. 

Si mirem alguns cognoms, orígens o la llengua franca al Círculo Ecuestre, al Club de Polo o al Cercle del Liceu, hi ha alguna cosa no quadra amb el discurs que presenta la catalanitat com un caprici burgès. Perquè parlar d'origen i no de classe porta a l'error de pensar que, a la Catalunya del 2025, on el 20% de la població és immigrant, és el mateix un manter del passeig de Gràcia, un treballador magrebí d'una càrnia d'Osona i una cuidadora sud-americana que un expat que viu en un loft al Poblenou i es cruspeix un brunch mentre llegeixes aquest article. 

És evident que Catalunya té pendent resoldre debats sobre la seva identitat i que la catalanitat ha de ser viscuda de manera oberta. El xarneguisme ha estat, malauradament encara ara, usat per discutir o confrontar identitats i, sobretot, per qüestionar l'"un sol poble" i amagar un debat (una lluita si ho voleu) que és de classe i que, com deia Sola, va de progrés i del fet que aquest, en forma d'oportunitats i d'educació, arribi a tothom. Només així, i des d'una catalanitat que continuï associant-se als avenços i a les llibertats i que eviti els autogols discursius, serà possible una societat cohesionada on l'origen ni limiti ni estigmatitzi.

El passadís

No s'estan de res. OK Diario, el pseudomitjà propietat d'Eduardo Inda, ha estat acusat de difondre tota mena de muntatges contra dirigents independentistes, de Podem i ara del PSOE. Ho ha fet amb la connivència d'alts funcionaris, ja fossin comissaris, jutges o fiscals que els han facilitats informacions o els han donat veracitat per obrir causes. I, tot i això, en uns dies el diari d'Inda organitza a Marbella, una de les meques de la corrupció espanyola, les seves primeres "Jornades jurídiques". Entre els ponents, vells coneguts dels darrers anys, tots de tendència conservadora o ultraconservadora i alguns encara en actiu que parlaran, entre d'altres del paper del Consell General del Poder Judicial o de l'amnistia.

Hi haurà Manuel García-Castellón, instructor de la fallida causa del Tsunami per terrorisme, Javier Zaragoza, un dels fiscals de la sala penal el Tribunal Suprem i del judici de l'1-O, o Eloy Velasco, de l'Audiència Nacional. Aquest darrer és investigat després de dir que l'exministra de Podem Irene Montero "mai n'aprendrà des del seu caixer de Mercadona". Velasco i Enrique López, exconseller de Justícia de Madrid, són promoguts per la dreta judicial per presidir l'Audiència Nacional. García-Castellón farà la conferència final de les jornades del 23 i el 24 de gener titulada "L'Audiència Nacional i la defensa de la Democràcia". No és broma. 

Vist i llegit

"Tant de bo el món entengui l'era Trump com una aberració passatgera més que com un canvi". Amb aquest desig, crec que compartit per molts, arrencava l'anàlisi que, ahir a El País, publicava l'escriptora americana i premi Pulitzer Marilynne Robinson. Reflexionava sobre el nou president que pren avui possessió i el presentava com una persona egocèntrica, manipuladora i venjativa. 

El nom propi

Marc Murtra (Blackburn, Anglaterra, 1972) és l'home del cap de setmana. En un tancar i obrir d'ulls -cuinat discretament-, aquest enginyer de mare anglesa i brillant currículum va passar de presidir Indra, que feia quatre anys que dirigia amb bons resultats i una aposta clara per la indústria armamentística, a presidir Telefónica, una de les grans empreses espanyoles. Va ser gràcies a una jugada atrevida de Pedro Sánchez a través de SEPI, el hòlding industrial estatal, controla el 10% de la companyia, i amb l'acord de CriteriaCaixa, que controla pràcticament el mateix percentatge.

L'aterratge de Murtra, proper al PSC i que havia ocupat càrrecs de confiança política que complementen la seva trajectòria empresarial, no ha agradat gens al Madrid DF dels diners. El PP, el seu braç polític, va carregar contra Sánchez per "colonitzar" empreses estratègiques. Ells no colonitzen o intervenen mai res ni fan cops d'estat a la judicatura o a cap altra institució. Que hi siguin i que manin ha de ser, segons sembla, acceptat com a natural, com el que toca. Murtra no és un d'ells tal com va notar quan va arribar a Indra i la vella cúpula, promoguda pel PP, esperava que fes vida a Barcelona i tingués un paper purament representatiu a la companyia.    

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.