A finals del 2016, quan als Estats Units i la resta del món començàvem a acceptar que Donald Trump seria el president successor de Barack Obama, vaig rebre una trucada a la casa on visc a Los Angeles: un editor d'Editorial Planeta que em proposava escriure un llibre sobre “com es defensaran els immigrants mexicans en l'era Trump”.
La petició em va desconcertar. El plantejament sobre l'inici d'una suposada defensa no em quadrava, com si les dècades de resistència prèvia d'aquesta comunitat no existissin. Aleshores em vaig adonar de dues coses: primer, que més enllà de la conjuntura política, com una elecció presidencial, fora dels Estats Units es parla poc sobre la vida quotidiana dels immigrants i les minories racials i ètniques del país; i segon, que l'arribada de Trump era una bona oportunitat per a fer-ho.
A Europa existeix una idea dicotòmica, de blanc i negre, sobre la política —sobre els polítics— dels Estats Units; com a prova, el proverbial botó. Si durant la campanya de Trump del 2016 la principal amenaça era que deportaria a 11 milions d'immigrants indocumentats en sis mesos, durant vuit anys el seu predecessor, Barack Obama, va deportar ininterrompudament 3 milions de persones que vivien en territori estatunidenc. I cal sumar-hi dos milions addicionals que van ser detinguts a la frontera. Quatre anys després es donava a conèixer el saldo de deportacions de l'administració Trump: un milió i mig —que és molt, però que no són onze milions.
No recordo que cap mitjà europeu hagi recollit aquesta dada i l'hagi comparat amb la promesa de campanya o hagi explicat les raons del seu incompliment; però sobretot, molt pocs mitjans van fer una denúncia sobre el deporter in chief d'Obama, que encara conserva una imatge impol·luta de demòcrata progressista. I aquí estem, vuit anys després: amb titulars a tota pàgina sobre les deportacions massives que —novament— “realitzarà” Trump, com si fossin un fet consumat.
Amb aquesta experiència prèvia, i en el marc del retorn de Trump a la Casa Blanca, em permeto compartir tres idees que no solen manejar-se en el discurs públic fora dels Estats Units, però que poden donar context a les declaracions, promeses i accions mediàtiques que veurem en les pròximes setmanes.
1. No tot depèn de Washington, D. C.
Més important que el sistema de partits o el règim presidencialista, la pedra angular dels Estats Units és el seu caràcter de república federal. El govern federal maneja les competències indispensables per a garantir la unitat política i econòmica de la nació —política exterior, defensa—, però cadascun dels 50 estats té independència per a, per exemple, establir i finançar programes i serveis públics, i els criteris per a assignar-los recursos.
En el context d'una administració Trump, això representa no sols un fre, sinó a vegades una oberta resistència a les seves polítiques populistes o poc ortodoxes. Els governs dels estats i les alcaldies són un contrapès al poder federal a causa de la diversitat demogràfica i ideològica del país. Per aquesta raó, governadors com Gavin Newsom, de Califòrnia i Gretchen Withmer, de Michigan, o alcaldes com Mike Johnston, de Denver, o Karen Bass, de Los Angeles, han manifestat l'oposició frontal dels seus governs a polítiques com les batudes i detencions migratòries —és a dir, les policies locals no col·laboraran amb els agents d'immigració— i a iniciatives que atemptin contra els drets civils.
A això cal sumar el tema dels congressistes, tant els estatals com els federals: la filiació amb la seva base electoral, sigui en un poble de Kansas o en un comtat de la frontera, determina les iniciatives que secundaran i les que no, per sobre de qualsevol disciplina de partit o pressió federal. Entre altres coses, això ajuda a entendre per què en el seu primer govern Trump no va aconseguir l'aprovació del pressupost que va sol·licitar per al seu pla del mur a la frontera malgrat comptar amb una majoria republicana en el Congrés.
2. Trump no representa a tots els estatunidencs
Un vot per Trump no significa estar d'acord amb tot el que fa. Les raons d'una part dels estatunidencs per a votar per ell tenen a veure més amb el minvament en la capacitat adquisitiva, la qualitat de vida, i la percepció del sistema polític, que amb els discursos incendiaris i racistes. Molts d'aquests vots van ser sobretot un càstig per a un Partit Demòcrata ineficient i anquilosat que, com va dir el senador Bernie Sanders, es va allunyar de la classe treballadora.
Cal recordar que dels gairebé 250 milions d'estatunidencs elegibles per a votar en 2024, només van votar 156 milions: 77 milions ho van fer per Trump, 75 per Kamala Harris. Quatre de cada deu possibles votants va optar per no votar, i només tres de cada deu van votar per Trump. Les democràcies, se sap, no són perfectes.
3. La força dels Estats Units radica en les seves xarxes d'activisme i solidaritat
Després de pensar-m'hi una mica, vaig decidir acceptar la invitació d'aquell editor per a escriure un llibre sobre els mexicans i Trump. Però no per a explicar com es “defensarien” —com si fossin individus sense agència en espera d'un atac—, sinó per a explicar com durant dècades, sobretot després dels atacs del 9/11, els immigrants als Estats Units han sobreviscut a situacions de discriminació, lleis abusives o violacions als seus drets, però a més han creat xarxes de solidaritat, establert negocis, generat ocupació, accedit a universitats i construït una societat més justa, a vegades fins i tot sense comptar amb un estatus migratori regular.
Hi ha onze milions de persones indocumentades vivint als Estats Units que són part dels engranatges que mouen a la gran maquinària d'aquest país. I ho han estat durant dècades. Hi ha milions de persones d'origen llatinoamericà, asiàtic, africà, i milions d'afroamericans que, fins i tot sent ciutadans estatunidencs viuen situacions marginals en una de les grans democràcies del món.
I hi ha milions de dones, científics o ambientalistes que estan desencantats davant l'amenaça d'una nova era Trump, però que estan acostumats a barallar, a resistir, i a sostenir a uns altres, perquè aquest és l'esperit de la societat estatunidenca: un pèndol en moviment que sap que a cada acció correspon una reacció d'igual magnitud en sentit oposat; una societat que està llesta per a reaccionar i que sap com fer-ho, perquè ho ha fet sempre. Per això, malgrat tot, aquest país segueix dempeus.
Periodista i experta en migracions i política nord-americana