Els reis d'Espanya, Felip VI i Letícia, van ser ahir a Ceuta i avui visitaran Melilla, l'altre enclavament espanyol al nord d'Àfrica. La seva estada a les dues ciutats respon al desig del govern espanyol (Pedro Sánchez va deixar la pilota al terrat de la Zarzuela en una entrevista radiofònica a principis de setembre) que els reis tinguessin una mostra de proximitat amb els seus ciutadans després dels incidents migratoris de finals de juliol. Una crisi humanitària que encara s'està resolent a Ceuta i que va posar en dubte la gestió de les fronteres.
Per ara, i malgrat els avisos i els temors, el Marroc ha evitat escalar la tensió pels seus interessos en la política migratòria o sobre la sobirania de les dues ciutats, i fins i tot de les Illes Canàries. És evident que la visita dels monarques molesta als marroquins. El darrer cop va ser el 2007 i va crear una crisi diplomàtica. Ahir Felip VI va afirmar (no ens ve de nou) que “la sobirania i la integritat territorial no són negociables i davant de qualsevol risc l'obligació és defensar-la”
Aquesta visita arriba després de les eleccions al Marroc i amb un Mohamed VI malalt i en retirada i amb sensació de final de cicle a la Moncloa. Les debilitats són mútues, però encara no se sap perquè el Marroc va permetre que desenes de milers de persones travessessin la frontera creant una crisi política i humanitària de primer nivell que, tal vegada, va ser el cop de gràcia a Sánchez com a president espanyol.
La pregunta que sorgeix és, malgrat els discursos de Felip VI, fins a quin punt és estratègica i defensable la sobirania espanyola de les dues ciutats. Si bé és cert que fa segles que es van incorporar a la corona de Castella i que no hi han deixat de pertànyer mai, tenen un interès estratègic cada cop més relatiu i formen part de la continuïtat geogràfica marroquina. El periodista Ignacio Cembrero, expert en el Marroc, apuntava com a possible solució per guanyar uns anys i pacificar les relacions cedir petits enclavaments i penyals com Chafarines, Vélez de la Gomera o Perejil al Marroc.
No és clar que sigui la solució, però és evident que si Espanya, la presideixi qui la presideixi, vol exercir amb responsabilitat i de manera cooperativa el control de la frontera sud de la UE necessita una entesa amb el Marroc, que no és precisament un estat democràtic. Pensar en un control militar amb una tanca encara més alta o disparant immigrants (al Tarajal el 2014 la Guàrdia Civil ja en va matar una quinzena i ara n'han mort més de 40 ofegats a Ceuta) no sembla una solució raonable.
Felip i Letícia no ho resoldran, òbviament. Es limitaran a complaure alguns ciutadans i excitar el patriotisme banal amb els seus discursos, però els que hi són (i, arribat el cas, els que vindran) han de pensar quina política de fronteres volen, amb quins aliats i en què estan disposats a cedir o a canviar per no tractar qui arriba sense humanitat o com un esclau del segle XX .
Avui no et perdis
- El trencaclosques de les esquerres pel 29-N: Rufián i Colau pressionen, però el temps s'esgota; per Lluís Girona Boffi.
- El retorn dels exiliats: velocitats variables i represa institucional (amb incògnites); per Oriol March.
- Girona mou fitxa en habitatge: reclama lloguers indefinits i fre a les compres especulatives; per David Cobo.
- Crònica: L'última polseguera contra el desig de l'ocupant; per Moisés Pérez.
- Entrevista a Toni Clapés: «Ja no sé què més fer al 'Versió'»; per Victor Rodrigo.
El passadís
No és el primer cop que personalitats de l'esquerra independentista demanen votar Junts. L'escriptor Julià de Jòdar, que va ser diputat de la CUP i membre del secretariat de l'ANC, ja havia signat manifestos a favor de Carles Puigdemont com a candidat. La legitimitat del president a l'exili cessat el 2017 per l'Estat amb el 155 era l'argument. Ahir, De Jòdar va demanar el vot per Junts -que acaba de reconciliar-se amb Marta Pascal- i per Míriam Nogueras a les eleccions espanyoles del 29-N, avançades després que els postconvergents vetessin els decrets regulatoris de l'habitatge com a colofó al seu gir a la dreta, especialment visible al Congrés.
L'escriptor reivindicava pel 29-N “vot independentista a Junts contra un govern PP-Vox” malgrat que Turull va anunciar que no investirien Pedro Sánchez. Rebutjava les “hipoteques polítiques amb espanyols” (en referència a ERC i el seu acord de col·laboració amb Podem) i “lemes ingenus i automarginacions” (referint-se al “sabotejar Espanya” d'Alhora i a la renúncia de la CUP). I una petició: un “front independentista” amb Puigdemont perquè “no hi ha res més”. La política catalana es mou en dos eixos: el nacional i el social. L'equilibri entre tots dos no sempre és fàcil.
Vist i llegit
TV3 ha emès aquestes setmanes la sèrie de sis capítols Gènesi que recrea, amb molta realitat però també amb un punt de ficció per donar-li tensió dramàtica, l'arribada i la trajectòria del genial cuiner Ferran Adrià al restaurant El Bulli. Hi va arribar per casualitat (poc després ho va fer el seu germà Albert) i va reinventar la cuina i convertir-se en el millor cuiner del món.
La sèrie del 3Cat ja l'ha comprada Netflix, ha estat produïda per Minoria Absoluta, Fishcorb Films i Emulsió Films AIE i dirigida per David Pujol. La interpretació que Miquel Fernández (el vam entrevistar a El Mon de la Tele) fa de Ferran Adrià és sensacional i costa distingir el real de la ficció en una sèrie d'una història de la qual ens en podem sentir orgullosos i que mereixia ser explicada. No ens hauria de sorprendre alguna nominació als Emmy internacional (ja el va guanyar Oriol Pla) o als Feroz. La sèrie la podeu recuperar aquí.
La perla del BOE
Quant valen les copes del rei, de la reina i de la princesa d'Astúries de futbol i altres disciplines, els guardons de l'ordre al mèrit esportiu i els premis nacional de l'esport? El Butlletí Oficial de l'Estat publicava ahir la licitació de tots aquests trofeus, molts d'ells en plata, per un total de 282.830 euros. Aquí teniu tots els detalls per si voleu presentar-vos-hi o veure les condicions i característiques.
