El Suprem ja ha decidit

El tàndem que formen Pablo Llarena i Manuel Marchena continua funcionant a ple rendiment. Després de dies de reflexió, l'instructor de la causa del procés i el president de la sala penal del Tribunal Suprem van fer públic aquest dilluns el seu particular veredicte no només sobre l'aplicació de la llei d'amnistia en els casos -entre d'altres- de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, sinó també sobre el contingut de la pròpia norma. Una lectura ràpida de la resolució permet interpretar dues qüestions: que la justícia -o almenys una part de l'eli judicial- continua en guerra contra l'independentisme i contra Pedro Sánchez, i que l'amnistia, a diferència del que s'havia presumit, no és per ara ni integral ni immediata.

La responsabilitat no la tenen, per descomptat, els legisladors. Tant a la Moncloa com a les files d'ERC i Junts es van reclutar veus amb experiència -jutges inclosos- per afinar al màxim la norma, que el 30 de gener no va ser aprovada perquè Puigdemont considerava que hi havia encausats que en quedaven fora i que, per tant, no tenia prou garanties. Ahir es va demostrar que, a ulls del Suprem, les garanties afegides abans de l'aprovació definitiva tampoc resultaven un remei vàlid. L'alt tribunal ja ha decidit -no enviarà ni tan sols qüestions prejudicials a Europa- sobre la malversació, i considera que l'expresident i Junqueras no se'n poden beneficiar. Les derivades seran múltiples. Us aconsello la informació de Bernat Surroca, l'opinió de Pep Martí i, en un pla més tècnic, l'anàlisi jurídica del professor José Luis Martí en aquest argumentat fil. 

Per començar, encara que Puigdemont mantingui el compromís de tornar pel debat d'investidura -sigui de qui sigui-, el camí cap a Catalunya torna a topar amb dificultats. L'ordre de detenció es manté vigent tot i l'existència de l'amnistia, de manera que qualsevol retorn implicaria el pas per la presó. Hi haurà recursos, es plantarà batalla al Tribunal Constitucional (un altre tribunal polític tot i que amb majories favorables a la norma) però el Suprem ha delimitat el terreny de joc i l'ha fet -per variar- una mica més restrictiu del que ja era. I, de passada, torna a influir en la dinàmica política: la investidura catalana és material delicat i va lligada a l'estabilitat a Madrid, perquè els actors implicats són els mateixos. El risc d'inflamació arreu continua latent.

En paral·lel, la Junta Electoral Central (JEC) va aprofitar el dilluns per impedir -temporalment- que Toni Comín agafi l'acta d'eurodiputat de Junts amb l'argument que ha de desplaçar-se fins a Madrid -com si fos fàcil i innocu en les seves circumstàncies- per prometre el càrrec. Una manera de persistir en els errors, perquè en la legislatura anterior la justícia europea ja va determinar que aquest pas previ no era obligatori per prendre possessió de l'escó. I a la justícia europea, potser, algun dia s'hi revertiran decisions del jutge Joaquín Aguirre, que fa unes setmanes es vantava en privat d'haver tombat la primera versió de l'amnistia. I un altre jutge deia que Pablo Iglesias i la seva família mai han estat assetjats pels ultres. Un dia rodó.

No sé si la democràcia espanyola està en fallida o és de baixa qualitat. Però és evident que, als estaments del poder judicial, hi ha un clima d'impunitat que permet saltar-se l'esperit i la lletra de les lleis si, pel mig, hi ha la unitat d'Espanya o la voluntat d'enderrocar un govern legítim. Fins i tot desafiant el poder legislatiu. L'estiu serà mogut, també, en la plana judicial.

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.