Acabar una etapa del Tour de França és un repte reservat a esportistes amb una preparació física excepcional. El ciclisme professional és un esport de resistència en què els corredors han d'afrontar recorreguts d'entre 100 i 300 quilòmetres, que poden allargar-se entre dues i set hores de competició.
Les grans proves ciclistes poden disputar-se en una sola jornada, com la París-Roubaix, o estendre's durant diversos dies, com la Volta a Catalunya o el mateix Tour de França, que es disputa al llarg de tres setmanes. A més, el calendari també inclou les contrarellotges, tant individuals com per equips, amb recorreguts que van dels cinc als cinquanta quilòmetres.
Aquesta elevada exigència obliga els ciclistes a seguir entrenaments molt intensos per suportar les càrregues de competició. Els volums de treball, la preparació física i l'adaptació fisiològica són determinants perquè els corredors puguin completar les etapes i mantenir el rendiment al llarg de tota la temporada.
Esgotar el rival
En el ciclisme, el cansament és una part inherent. De fet, aquest és un esport de resistència en el qual guanya la persona que aguanta més. És a dir, consisteix a generar situacions de desgast i fatiga en els rivals per a ser el primer en travessar la línia de meta. Com ho porteu? Ja s'heu cansat?
Sabem que sense preparació física no es va enlloc però, per què és tan important realitzar una bona preparació psicològica? La periodista esportiva Laura Meseguer, al seu llibre Metiendo codos: Voces y confidencias de la mejor generación del ciclismo español, menciona que quan anem en bici és inevitable sentir emocions que poden ser negatives o positives. També apunta que, a partir d'una bona planificació psicològica, es poden fer servir una sèrie d'estratègies per a controlar les emocions.
La mateixa autora descobreix en les entrevistes variables psicològiques que es defineixen com a un procés que pot tenir una repercussió a nivell cognitiu, conductual o fisiològic i que surten a partir de pensaments positius (“arrencaré en l'última pujada i guanyaré”) o negatius (“cauré en aquesta baixada perquè vaig amb por”). Però, realment, contra qui competeixen, contra els altres o contra sí mateixa?
Quan el dolor apareix
Quan parlem de dolor, ens volem referir al nivell de patiment que un corredor o corredora té damunt la bici. El que ha d'aguantar per tal de guanyar, no perdre connexió amb el pilot, coronar el port amb el grup capdavanter, etc. Sabem que la competició en el ciclisme és molt variada quant a quilometratge, intensitats, també en orografia, etc. Per tant, els ciclistes experimenten un tipus de dolor o altre depenent el tipus de competició.
Aleshores, podem incloure el paràmetre del dolor dins d'una planificació d'entrenament psicològic? Hi ha reflexions interessants, com la de Matt Fitgerald, especialista en esports de fons, sobre les evidències científiques de la resistència al dolor. Aquesta ve moltes vegades donada per la genètica, però es tracta d'un paràmetre que es pot entrenar i que és variable, és a dir, depèn de la preparació i de l'estil de vida. Fitgerald també diu que els atletes en general són capaços de tolerar millor el dolor que la població en general.
El dolor que suporta el ciclista pot tenir dues respostes: una millora del rendiment o una reducció de confiança i desmotivació. Per tant, hem d'aconseguir entrenar aquest factor psicològic per aconseguir la primera resposta: millorar el rendiment.
Tècniques d'entrenament mental per a estar a l'altura
El rendiment en esports de resistència ha estat estudiat tradicionalment des d'una perspectiva fisiològica; no obstant això, la recerca feta recentment evidencia que els factors psicològics constitueixen determinants crítics de l'execució competitiva. Elements com la motivació, l'autoregulació, la tolerància a la fatiga física i mental, la gestió de l'estrès o el diàleg intern (self-talk) influeixen de manera directa en la capacitat de sostenir l'esforç al llarg del temps.
Especialment en situacions de fatiga elevada, la decisió de continuar o reduir la intensitat no depèn únicament de límits fisiològics, sinó principalment de la combinació de components fisiològics i psicològics que determinen el rendiment.
Hi ha diversos mètodes i habilitats psicològiques pràctiques que han demostrat tenir una gran eficàcia per optimitzar el rendiment durant les competicions. Ajuden l'esportista a tolerar el dolor i la fatiga, i a mantenir un ritme de competició adequat. Els principals, en base a la ciència actual, referents a diversos esports de resistència, són:
-
El self-talk motivacional: és la tècnica amb més presència i utilitat percebuda pels participants (esportistes maratonians, professionals de la natació, ciclistes), especialment quan es planifica i automatitza mitjançant la pràctica sistemàtica. La seva accessibilitat (no depèn de cap factor extern) el converteix en l'eina psicològica d'ús més universal en esports de resistència.
-
La visualització és especialment eficaç quan es realitza amb guions detallats i multisensorials, orientats tant a l'execució tècnica com a la presa de decisions i a la preparació per a escenaris adversos. La seva sistematització és el principal factor diferenciador entre els participants que n'obtenen major benefici.
-
Els objectius de procés (i la seva fragmentació en microfites assolibles) constitueixen l'estratègia de regulació cognitiva més funcional durant la fase competitiva, especialment en moments de fatiga elevada. Els objectius de resultat resten útils en la fase de preparació, però poden ser contraproduents si s'activen durant la prova.
-
La fatiga mental precompetitiva és un factor limitador del rendiment que els esportistes de resistència han d'aprendre a gestionar amb la mateixa atenció que la fatiga física. La identificació i gestió de les fonts individuals de càrrega mental (acadèmica, interpersonal, digital) és una competència psicològica clau per a l'optimització del rendiment.
Prevenció de la fatiga mental i control
Tant si participeu en el Tour de França com si feu una mitja marató, heu de tenir en compte que començar una prova amb fatiga mental suposa percebre un esforç més alt des del principi. Aquesta situació condueix a un esgotament prematur i a ritmes més lents en la cursa, ja que la càrrega cognitiva altera l'avaluació cerebral dels senyals fisiològics i redueix el temps fins a l'esgotament. Convertir-se en finalista d'una competició requereix trobar un equilibri davant les situacions amargues i superar la competició amb seny, propòsit i una preparació ben estructurada en el moment idoni.
Poden presentar-se molt bones característiques físiques, però no serveixen de res si no se'n té cap mena de control. Cada un dels factors implicats en la competició han de suposar un equilibri constant en l'esportista, ja que cada un d'ells apareix amb més força en el moment ideal. Els factors psicològics de cada ciclista, en particular, i de l'esportista de resistència, en general, no s'acaben mai d'entrenar.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
