31 d'agost del 2024. El Barça només ha pogut fer un fitxatge després d'una temporada decebedora i caòtica a parts iguals amb Xavi Hernández a la banqueta i, a sobre, només ha pogut inscriure Dani Olmo gràcies a una lesió de llarg termini d'Andreas Christensen. La plantilla sembla poc competitiva i la situació econòmica del club continua trastocant la planificació esportiva. Mentrestant, el Reial Madrid fitxa per fi Kylian Mbappé i recrea una altra plantilla de Galàctics.

26 d'abril de 2025. Aquell panorama desolador no queda tan lluny de la línia temporal, però ja ha passat a la història de l'imaginari culer: el Barça és un dels dos únics equips -juntament amb el PSG- que té la possibilitat de guanyar el triplet aquesta temporada. La resurrecció del club és una realitat gràcies a la batuta màgica de Hansi Flick, que ha creat un engranatge d'aquells que agraden a l'aficionat culer, aprofitant una generació d'or de la Masia i revivint alguns jugadors protagonistes dels episodis més foscos dels últims cursos que fins i tot es plantejaven fer les maletes no fa gaires mesos.

El primer examen perquè el club entri a l'Olimp del futbol -per tercer cop després de les obres de Pep Guardiola i Luis Enrique- és aquest dissabte. Milers d'aficionats blaugrana ja passegen pels carrers de Sevilla a l'espera que a les 22 hores arrenqui la final de la Copa del Rei a la Cartuja. Davant hi ha un Reial Madrid en hores baixes, eliminat de la Champions League de manera sorprenent però aclaparadora, i cada cop amb menys números de guanyar la Lliga. Però, precisament per aquest motiu, la final és un partit molt més important per als blancs.

La prèvia ha estat marcada per la protesta del Madrid contra els àrbitres del partit. L'equip d'Ancelotti no s'ha presentat a cap acte previ a la final (entrenament, roda de premsa o sopar de directives) i ha arribat a amenaçar amb no jugar el partit. Tot plegat, per un vídeo de la televisió oficial del club criticant l'àrbitre del partit, de Burgos Bengoetxea, que va fer-lo plorar a la roda de premsa prèvia a la final.

La poca ciència que existeix al futbol diu que aquest Barça li té la mida pressa al Reial Madrid. Els de Flick van exhibir-se al Santiago Bernabéu (0-4) i van guanyar la Supercopa d'Espanya amb una altra golejada (2-5). I la sensació és que encara podrien haver estat resultats molt més escandalosos. I, malgrat que els blaugrana no poden esquivar la condició de favorits, hi ha condicionants que igualen la final d'aquest dissabte.

Desgast físic contra proposta futbolística

No és cap secret que la màquina de gols que ha estat el Barça durant tot el curs s'ha apagat en les últimes setmanes. Cal recordar que, amb la Champions de nou format, aquesta temporada és la més llarga de la història recent del futbol per als equips que arriben fins al final de totes les competicions. I el desgast físic s'ha fet evident en una plantilla que de per si és curta i que compta amb pocs recanvis més enllà dels joves de la Masia. Les victòries per la mínima han estat un habitual en els últims partits, tot i que el fet de superar els entrebancs també demostra que l'equip està més que preparat per competir.

El gran argument del Barça per al Clàssic i per al que resta de temporada és que la proposta futbolística es manté intacta. L'equip de Flick és una maquinària ofensiva que fa tremolar les cames de qualsevol defensa i manté una estructura defensiva sòlida protagonitzada per aquesta tàctica del fora de joc avançat que fa perdre el cap a qualsevol davanter. La resurrecció blaugrana només s'entén amb aquesta valentia en totes les zones del camp, mentre que, precisament, davant la manca de joc el Reial Madrid collarà l'aspecte físic, on sobre el paper, són favorits.

Les armes del Barça

Més enllà de les propostes d'ambdós equips, la realitat és que el Barça arriba més tocat a la final. Flick no podrà comptar amb Robert Lewandowski, màxim golejador de la temporada i que ha marcat als dos Clàssics del curs. Tampoc ho podrà fer amb Alejandro Balde, que està marcant un grandíssim curs i que va ser una peça clau en les dues victòries contra els blancs. Tampoc deixa de ser important l'absència de Marc Casadó precisament en un moment en què el mig del camp blaugrana trontolla. Mentrestant, el Madrid ha perdut Camavinga i Alaba, baixes menys sensibles.

Però el Barça s'ha d'agafar a les armes que encara té sobre el terreny de joc. Lamine Yamal es posa l'atac blaugrana a l'esquena. Pels peus de Pedri passa qualsevol decisió que pren el Barça. La dupla de Pau Cubarsí i Íñigo Martínez és un mur. L'electricitat de Raphinha i Dani Olmo sempre pot causar alguna tragèdia als rivals. I, jugadors que semblaven condemnats com Frenkie de Jong o Ronald Araujo, han reviscut amb la vareta màgica de Flick. Més enllà d'això, la mentalitat i l'ambició d'un grup majoritàriament jove i molt culer sembla superior a la que a hores d'ara es respira al vestidor blanc. També perquè les aspiracions són molt diferents: el Reial Madrid busca el premi de consolació i el Barça intenta posar la primera pedra del "Copa, Lliga, Champions".