El maig del 2014, després de guanyar la seva desena i penúltima lliga gràcies a un polèmic empat aconseguit al Camp Nou, tot semblava indicar que l’Atlético de Diego Pablo Simeone havia trencat amb la imatge de “Pupas” que el club blanc-i-vermell havia forjat durant bona part de la seva història. 

El tràgic epíleg de les finals de la Lliga de Campions de Lisboa, el 2014, i de Milà, el 2016, massa semblants al de la final de Heysel de 1974, quan l’Atlético va començar a ser conegut amb el sobrenom de “Pupas”, va certificar que als matalassers no els serà fàcil desempallegar-se d’aquesta etiqueta. Més enllà d’aquesta dimensió de “Pupas”, cal tenir present que l’evolució històrica que l’Atlético ha tingut durant els seus més de cent vint anys d’història ens mostra un club amb mil cares que reflecteix, com pocs, la història contemporània de l’Estat espanyol.

L’actual Atlético va néixer l’abril de 1903 a la Casa Basca de Madrid, el local social on, entre la molta diàspora del País Basc establerta a Madrid, s’aplegaven una colla d’estudiants biscaïns del Col·legi d’Enginyers de Mines. Els fundadors del nou club van ser precisament aquest grup d’alumnes, tots ells socis de l’Athletic Club bilbaí, que van constituir així una sucursal madrilenya de l’entitat que tot just acabava de guanyar la primera Copa d’Espanya en un enfrontament amb el Madrid Football Club, paradoxalment el que amb el temps esdevindria el gran rival ciutadà de l’Atlético, l’actual Real Madrid.

En la seva etapa inicial, l’Athletic Club Sucursal de Madrid no era sinó un filial del club basc, amb qui no podia enfrontar-se, a qui havia de cedir les joves promeses en cas que els biscaïns les reclamessin i de qui va adoptar els colors, inicialment, el blanc i el blau, per passar, el 1910, a vestir amb els mítics blanc-i-vermells que actualment el defineixen.

El pes creixent que dins l’entitat van anar assolint els socis madrilenys, en detriment dels bilbaïns residents a la capital de l’Estat, va provocar que, el 1921, la sucursal madrilenya de l’Athletic Club abandonés la condició de filial i es convertís en un club esportiu independent, que va decidir, però, mantenir, la denominació original d’Athletic Club.

Alliberat de la tutela basca, l’actual Atlético es va mudar, el 1923, a un dels seus estadis més icònics, el Metropolitano. Un escenari on el club matalasser va viure les convulses dècades dels anys 20 i principis dels 30 del segle XX. De fet, el 1936, tot just abans de l’esclat de la Guerra Civil, l’Athletic Club de Madrid va fer una temporada nefasta i va baixar a la segona divisió en una lliga que va acabar a les vitrines dels seus antics amos biscaïns. 

Les desgràcies del club madrileny no es van acabar, però, amb el descens. L’alçament feixista, i la posterior arribada del front de guerra a la ciutat de Madrid, van provocar l’aturada gairebé completa de l’activitat del club i, el que és pitjor, la destrucció de l’estadi Metropolitano, que estava situat en una zona molt propera a una Ciutat Universitària que va ser escenari d’intensos combats.

Durant la pausa esportiva pel conflicte bèl·lic, l’Athletic de Madrid pràcticament no va disputar cap partit més enllà d’algun matx benèfic en favor d’entitats republicanes. Les Milícies Populars, els Hospitals de Sang o la Casa Bressol de l’Associació Antifeixista van ser algunes de les agrupacions en favor de les quals els jugadors matalassers que no havien estat enviats al front van disputar partits benèfics que van deixar-nos imatges insòlites, com per exemple la que mostra a la plantilla de l’Athletic de Madrid amb el puny alçat, símbol inequívoc del seu suport a la causa republicana.

Conscients de la importància política del futbol, els militars feixistes, veient com molts dels antics clubs del campionat estatal se significaven clarament en favor del bàndol republicà, van decidir impulsar diversos equips durant els anys del conflicte bèl·lic. El més important va ser l’Aviación Nacional, que posteriorment es convertiria en un dels pares de l’actual Atlético. 

El nou Aviación va néixer el 1937 a la base aèria de Matacán, a Salamanca, format inicialment per soldats i amb l’objectiu de disputar partits benèfics, en aquest cas per recollir fons per al bàndol feixista. Amb l’arribada de la batalla de l’Ebre, l’estiu del 1938, el quarter general de l’exèrcit franquista es va traslladar a Saragossa i es va endur amb ell a bona part de l’aviació. Un fet que va provocar que l’Aviación Nacional també es mudés a l’Aragó, on va començar a disputar partits oficials, i on es va convertir, fins i tot, en campió regional aragonès, un títol que li va donar dret a disputar la primera Copa del Generalísimo, on va ser eliminat pel Sevilla, el futur campió, als quarts de final.

Amb la fi de la guerra, i la victòria feixista que aquesta va comportar, l’Aviación Nacional no només no va decidir dissoldre’s sinó que va traslladar la seva seu a Madrid, on va intentar, per tots els mitjans, aconseguir una plaça a la primera o a la segona divisió del campionat de lliga que s’havia de reprendre, a escala estatal, la temporada 1939-1940.

El primer objectiu de l’Aviación Nacional va ser intentar una fusió amb el Madrid Football Club, l’actual Real Madrid, que no va arribar a quallar, no pas per diferències ideològiques, sinó més aviat per la nul·la voluntat  de la directiva madridista a cedir poder a les autoritats militars que comandaven l’Aviación. 

Fracassada la primera temptativa, l’Aviación va iniciar converses amb els altres clubs de la capital espanyola: el Nacional de Madrid, un equip de Chamberí que jugava a la segona divisió abans de l’esclat de la guerra, i l’Athletic Club, descendit a aquesta categoria durant el darrer campionat prebèl·lic. La situació d’extrema debilitat de l’Athletic de Madrid, a segona divisió i amb el Metropolitano destruït, va propiciar l’acord amb l’Aviación Nacional i va suposar el naixement de l’Athletic Aviación Club, creat el 1939 i presidit per Francisco Vives, comandant d’aviació de l’exèrcit feixista liderat pel general Franco.

El nou club va conservar els colors de l’Athletic Club, però va incorporar militars franquistes a la presidència i a la directiva, així com també un nou escut amb l’emblema de l’aviació feixista. La complicitat de l’entitat amb el règim franquista va quedar palesa quan se li va proposar ocupar, al primer campionat de la màxima categoria de la postguerra, la plaça de l’Oviedo, que tenia el camp destruït i patia una greu crisi econòmica. Finalment, la decisió federativa va ser que la plaça que l’equip asturià deixava lliure se la disputessin els dos equips que havien perdut la categoria el 1936: l’Athletic de Madrid i l’Osasuna de Pamplona. El nou Athletic Aviación no va desaprofitar l’oportunitat i va guanyar còmodament els navarresos en un enfrontament que es va celebrar a l’estadi valencià de Mestalla.

Aquell partit va marcar l’esdevenir de l’Athletic Aviación, ja que en les dues temporades següents, en les dues primeres lligues franquistes, es va proclamar campió de manera consecutiva, un fet que, juntament amb la seva condició militar, va servir per identificar-lo com el club del règim en aquella primera postguerra. A aquesta identificació també hi va ajudar que el franquisme l’utilitzés en diversos actes de propaganda, com ara els partits que el van oposar, en plena Segona Guerra Mundial, a la Luftwaffe alemanya o a un combinat de l’aviació feixista italiana, en el que era una evident declaració d’intencions del que s’amagava sota la pretesa neutralitat espanyola.

L’èxit en les dues primeres lligues de la dictadura va coincidir amb un nou canvi en la denominació de l’entitat que, el 1940, va passar a anomenar-se Club Atlético Aviación, complint així amb la llei d’espanyolització de l’àmbit públic que prohibia «el empleo de vocablos genéricos extranjeros». Aquesta legislació franquista, promoguda per Ramón Serrano Suñer, va obligar al canvi de nom de pràcticament tots els clubs de futbol, molt influenciats per la cultura anglesa. 

Curiosament, mentre equips com l’Athletic biscaí o el Barça, van recuperar, en canviar la llei, el seu nom original, l’Atlético va decidir ignorar la seva història anterior i mantenir el nom espanyolitzat pel franquisme que perdura fins als nostres dies.

El 1947, l’Atlético va patir un nou canvi en la seva denominació. Aquell mateix any, el Ministeri de l’Aire va acordar que el club prescindís del terme “Aviación” argumentant que no havia d’existir, a la lliga espanyola, cap equip directament relacionat amb l’exèrcit. Els militars van desaparèixer així de la gestió de l’entitat, que va tornar a ser plenament civil. Tot i això, la identificació del club amb la dictadura franquista no es va acabar, ja que els seus principals dirigents, amb Vicente Calderón al capdavant, estaven clarament vinculats al règim.

De fet, les males llengües apunten que van ser els contactes de Calderón amb les altes instàncies de la dictadura els que van permetre, durant la construcció del Manzanares, que l’aleshores alcalde de Madrid, Carlos Arias Navarro, autoritzés que l’estadi sobrevolés l’autopista M-30. Això sí, després de rebre una ordre directa del Pardo que va forçar-lo a reconsiderar la seva posició inicial, contrària a la polèmica tribuna sobre la M-30, que l’havia dut, fins i tot, a enviar a la policia local a aturar les obres i a amenaçar l’Atlético amb l'enderroc de la graderia per haver estat construïda sense permís municipal.

Durant aquesta època, l’Atlético va forjar una altra de les seves identitats més conegudes, la de club “Pupas”. Va ser arran de la derrota a la final de la Copa d’Europa de 1974 davant del totpoderós Bayern de Munic. L’Atlético va perdre de forma cruel aquella competició, ja que en la primera edició de la final, disputada a Heysel, gairebé fregava la victòria gràcies al gol de Luis Aragonés a la pròrroga després que el temps reglamentari hagués acabat amb empat a zero. Quan el xiulet final estava a punt de sonar, el Bayern va igualar el marcador amb un gol del central Schwarzenbeck que va desesperar els matalassers. Al partit de desempat, ja que aleshores encara no s’havia implementat la tanda de penals, els alemanys van esclafar l’Atlético per 4-0. 

Naixia així la llegenda del “Pupas”, que va ajudar a construir la imatge de l’Atlético com a club popular. De fet, Simeone ha reivindicat en diverses ocasions la condició de “club del poble” per als matalassers. Una afirmació que té part de raó, especialment si tenim en compte els vincles que lliguen el seu rival ciutadà, el Real Madrid, amb el poder, però que ha de ser completada amb les identitats que l’Atlético ha anat construint al llarg de la seva història i que passen per la seva condició de sucursal basca, de club militar, d’equip del règim i, més recentment, de club vinculat a un personatge tan sinistre com Jesús Gil, que va ser indultat per Franco i que va esdevenir un dels símbols de la corrupció i dels excessos de l’Espanya dels anys 90. Unes identitats que fan de l’Atlético un club amb mil cares que és un fidel reflex de l’evolució de l’Espanya contemporània.